Esteu aquí

Ressenyes

  • Reinald Besalú
juliol 2015
  • Reinald Besalú
maig 2015
  • JOAN M. CORBELLA
març 2015
  • JOAN M. CORBELLA
març 2014
  • REINALD BESALÚ
desembre 2013
  • REINALD BESALÚ
setembre 2011
Reflexions sobre la televisió pública

Versió per imprimir

Versió PDF

JOAN M. CORBELLA
març 2015

Són temps convulsos per a les televisions públiques arreu d’Europa,i no només pels efectes directes que la crisi econòmica internacional hi ha produït: congelació dels cànons que paguen els ciutadans, retallades pressupostàries, eliminació de llocs de treball,i els  dilemes sobre el tancament de canals minoritaris per a reduir despeses estan a l’ordre del dia en molts països. 

Són temps convulsos perquè la pròpia idea o concepte de televisió/mitjans de gestió pública és posada en qüestió, cosa que fins fa quatre dies pocs s’atrevien a criticar, més enllà dels Murdoch al Regne Unit per la col·lisió amb els seus interessos[1] o, amb molts matisos, dels responsables de les televisions privades espanyoles–ja que mai han advocat explícitament per la desaparició de la totalitat dels operadors públics. Però en el moment en què no només l’activitat televisiva i de ràdio genera tensió amb els seus competidors s’ha obert la veda. L’extensió d’activitats  cap a la informació digital porta els operadors del servei públic a concórrer amb els mitjans periodístics digitals –fins ara un regne del “tot privat” i l’expansió dels serveis de televisió de recuperació (TV3 a la carta) cap a aplicacions i serveis ubics els porta a col·lisions properes amb els serveis de vídeo a la carta (VOD), i tot això quan s’ha abolit a gairebé tot arreu la separació radical de la propietat de mitjans de premsa i de televisió privada, amb la qual cosa els editors de diaris tenen les seves pàgines per a posar a la picota una televisió pública que fins fa quatre dies mostraven amb orgull. A tot arreu menys a Espanya, on els editors van ser els promotors de la televisió privada i els seus atacs a la televisió pública, per tant, fa 25 anys que duren.

En aquest entorn convuls, per tant, és de gran interès conèixer els treballs que s’estan realitzant en diversos països per a emplaçar la funció i recursos d ela televisió pública de ple en l’era digital. Mentre a Itàlia s’organitza el debat verticalment, a proposta del govern i amb discussió parlamentària, o a Espanya es procedeix a anar sacsejant l’operador públic sense tocar la legislació de 2010 (modificada el 2012), França i el Regne Unit afronten el tema amb unes altres bases.

A França, una comissió designada per tres ministeris va encarregar  un informe[2] sobre les reformes que s’havien d’emprendre per a la France Télévisions de l’any 2020, afrontant les finances, què fer amb els canals de menys audiència, i sobretot urgint a redefinir la missió de servei públic a l’era d’internet.

Paral·lelament, empresaris i quadres significatius del món de les telecomunicacions i de la publicitat van presentar a l’empara del think tank Institut Montaigne un altre informe[1], molt crític amb la política audiovisual francesa, per massa proteccionista i anclada en el conservadurisme, i que acaba concentrant la seva proposta de canvis en deu punts concrets.

Pel seu costat, al Regne Unit, on fa ja temps van començar les discussions sobre la reforma de la televisió, tant des del parlament com des de l’OfCom i amb intervencions públiques també dels dirigents dels operadors públics i privats, acaba de fer-se públic l’informe de síntesi [2]dels treballs que una comissió parlamentària ha elaborat –després d’escoltar tothom qui s’hi ha sentit concernit- de cara a orientar els treballs per a la renovació de la Royal Charter de la BBC, que ha d’entrar en vigència l’ any 2017. L’informe té un gran interès, ja que no només elabora unes propostes agosarades en alguns casos (sobre la governança, sobre el finançament, sobre què fer amb el tercer canal, per exemple) sinó que també té la virtut de situar-ho tot en una perspectiva històrica dels intents de reforma del funcionament de la BBC.