Esteu aquí

Inversió cinematogràfica de Catalunya 2002-2013

Versió per imprimir

Versió PDF

Carles José i Solsona
juny 2016

La realització d’estudis sobre l’economia de la indústria i del comerç cinematogràfics ha d’acarar  amb ben elevada freqüència l’absència de dades estadístiques tocant a aspectes essencials de la seva activitat. És un buit que barra el pas a una detallada coneixença de les fortituds i de les febleses que en realitat posseeixen les variables fonamentals que caracteritzen el nostre sector. Al capdavall la mancança de dades obstrueix la millorança en l’encert a l’hora de dissenyar polítiques encarrerades a forallançar xacres i a potenciar i enrobustir tant les fortaleses del teixit empresarial com les xifres resultants de l’explotació de les seves produccions.

A Catalunya —de la mateixa manera que a tot Espanya— les estadístiques relatives al cinema es mouen bàsicament al girientorn de les dades del control de taquilla tocant a espectadors congregats i a diners recaptats, magnituds flanquejades per les resolucions de concessions d’ajuts per part del sector públic. El Boletín estadístico. Películas. Recaudaciones. Espectadores, de l’ICAA (Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales), l’anuari Cine español (abans en edició en paper i ara en versió electrònica), la pàgina web d’aquesta entitat que, entre d’altres informacions, forneix la base de dades de pel·lícules qualificades, les memòries anyals de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) i la base de dades de Catalan Films & TV subministren el gruix de les estadístiques a l’abast dels analistes, ara subministrant sèries temporals d’algunes variables, adés procurant el material idoni per construir-les. D’altra banda el seguiment del BOE (Boletín Oficial del Estado) i del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) —en aplec amb l’anuari Ayudas a la cinematografía, de l’ICAA, i amb les memòries de l’ICEC— permeten de confegir l’historial de subvencions atorgades al cinema per cadascun dels dos instituts. D’altra banda, les publicacions Estadístiques culturals de Catalunya, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i l’Anuario de Estadísticas Culturales, de la Secretaria General Tècnica del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes, recullen dades de les fonts que han estat inventariades línies enrere. Quant a les xifres de la comptabilitat nacional, l’enquesta anual de serveis procura diferents magnituds que han de ser cercades a les publicacions o en els webs de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) i de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya).

Aquest petit arxipèlag de caus de dades està ancorat encara a espectacular distància [1] dels esplèndids exemples del CNC (Centre National de la Cinématographie et de l’Image Animée) o de l’OEA (Observatoire Européen de l’Audiovisuel). Alguns petits illots d’informació acaben de completar la nostra petita geografia estadística. Es tracta de les xifres que forneixen publicacions de periodicitat superior a l’anual (compte satèl·lit de la cultura, Encuesta de hábitos y prácticas culturales en España, ...) o d’articles i llibres que s’apropen a noves variables, tot termenant-ne les dimensions en un any concret o en un interval específic d’exercicis. En aquests casos, però, l’avaluació quantitativa de les variables investigades, per dissort, neix i mor en el propi document i les xifres que s’hi recullen no troben descendència encarnada en forma de sèrie temporal publicada amb regularitat.

En el meu llibre Producció cinematogràfica de Catalunya. Trets i dimensions es procedí a l’examen i a la quantificació de diferents variables del nostre cinema, delimitant alhora, als efectes de comparança, la significació numèrica corresponent als elements homòlegs del cinema espanyol. Nombre de films, coproduccions, volum d’espectadors i de recaptacions, anàlisi per intervals, quotes del mercat català, pes específic del cinema de Catalunya en català, costos dels llargmetratges i finançament de les pel·lícules hi foren estudiades mitjançant la creació d’una base de dades numèriques que abastà el sexenni 2002-2007. De manera excepcional aquella obra fou revisada, ampliada i actualitzada, tot eixamplant el període de sis anys fins al decenni, i el treball quallà en el llibre Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011) [2].

Atès que, per raons editorials, no hi hauran noves posades al dia d’aquestes obres, una possible alternativa per tal que les sèries no romanguin encotillades en els deu exercicis que ja han estat objecte de mesurament consisteix a la posada al dia dels seus capítols mitjançant la seva conversió en articles. Es tracta, doncs, d’afegir als diferents quadres del capítol escollit en cada article les xifres abastables que siguin posteriors al darrer any que figurava en el llibre. Amb el seu allarg, hom aconsegueix l’acostament de la sèrie temporal a l’hora present i garanteix la vigència de les conclusions en relació al moment actual.

Per causa de la seva gran significació, m’ha semblat procedent encetar la tasca amb el capítol dedicat als costos dels films, recerca que, en darrer terme, ens mena al càlcul de la inversió cinematogràfica a Catalunya i també, com a factor de contrast, a tot Espanya. Val a afegir que aquesta indagació —que té la intenció de ser prosseguida d’una recerca del mateix caire encarrerada a endinsar-se en el finançament del nostre cinema— també comporta l’actualització de sèries referents a volum de producció de films, a tipus de producció i a gènere de pertinença dels llargmetratges.

Volum de producció i modalitats

A Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011) l’atansament a l’avaluació dels costos de la filmografia que s’hi estudià es féu mitjançant l’exploració de dues diferents vies d’accés. El primer intent transità magnituds macroeconòmiques (despeses de personal, excedent brut d’explotació, valor afegit brut al cost dels factors, impostos nets de subvencions, valor afegit brut a preus de mercat, consum intermedi i valor de la producció), però l’intent no fou productiu per les raons que l’estudi exposà i, en conseqüència, en els fulls que aquest article ocupa no es perllongarà l’endinsament per aquesta sendera [3]. Per tant, la insuficiència dels procediments de caràcter macro, sobrevolant l’objecte de la nostra recerca i intentant d’apreuar-ne volum i pes des de les alçàries estadístiques de la Comptabilitat Nacional, ens empeny a canviar de mètode i a anar-nos-en a l’altre extrem, per tal de precipitar-nos arran de terra a fi d’elaborar els càlculs per la via micro. Convindrà, doncs, treballar les informacions peça a peça per bastir l’edifici numèric de la inversió en cinema, sumant els costos de les pel·lícules catalanes i, als efectes de comparació, dels llargmetratges espanyols del període.

Caldrà, doncs, anar esgranant els títols que integren cada collita cinematogràfica anual per tal d’establir-ne el cens íntegre durant el període objecte d’anàlisi i, havent acomplert aquesta tasca, esbrinar el cost de cadascun dels components de la llista. Per sintonia amb els llibres precedents, el marc temporal investigat comença l’any 2002 i prossegueix fins al darrer exercici que subministri  estadístiques per a cada concepte estudiat.  Aquesta voluntat de continuïtat i d’integració harmònica de l’obra en una línia prèvia de treball estrictament definida comporta que el triatge d’aquesta opció condicioni totalment els criteris de selecció que caldrà aplicar. És el cas del mètode d’escolliment de les pel·lícules investigades en el present article, puix que ha de coincidir amb les línies mestres adoptades a les obres anteriors. En aquest sentit, el primer pas consisteix a determinar el moment en què un llargmetratge s’ha d’incloure en el còmput d’un exercici: quan inicia el rodatge, quan la filmació de l’obra conclou, quan obté còpia estàndard, quan s’estrena… Atès que aquestes pàgines examinen títols enllestits (hagin estat o no objecte d’estrena en sales d’exhibició), el nostre concepte de collita cinematogràfica es refereix al conjunt de films de llargmetratge que hagin estat qualificats [4] a cada exercici.

Des d’aquesta perspectiva, la font que resulta més avinent per als nostres interessos, a l’hora de cercar els títols, d’inventariar-los i d’escometre la recollida de les seves diverses característiques, és l’anuari Cine español, que cada dotze mesos publica el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, aplegant-hi les fitxes de totes les pel·lícules de cada exercici, informació que també és a l’abast a la pàgina web [5] de l’ICAA, opció que resulta insubstituïble des que, després de la seva darrera publicació en paper l’any 2008, el volum ja només és accessible en format digital. Tocant a aquesta font informativa —per connexió amb els llibres antecessors, però sobretot per tal de bandejar de soca-rel el risc que la realització d’un tast parcial de pel·lícules inoculi biaixos en les anàlisis i adulteracions en les conclusions, que podrien malbaratar-se en funció del grup de títols seleccionats, per ampli i variat que sigui— enfront la mostra s’ha optat per l’univers. Tot bandejant l’opció d’escolliment d’un pomell prou significatiu de llargmetratges a partir del qual albirar els trets que defineixen la nostra producció fílmica, s’ha judicat més escaient (fins allà ens on ho facultin les dades a l’abast) d’examinar, sense cap excepció, la producció cinematogràfica completa del període.

Havent realitzat aquesta tasca i atès l’objectiu que persegueix aquest article, definirem com a producció cinematogràfica catalana el catàleg de pel·lícules realitzades amb la participació total o parcial de productores assetiades a Catalunya. Per tant, de l’estol de títols que configura la producció cinematogràfica d’Espanya hem destriat les pel·lícules en què, com a mínim, intervé una productora amb seu social en el Principat, obtenint així el cens íntegre de la producció catalana de l’interval temporal escollit, que ha estat constituït pels anys que van des de l’inici del 2002 fins al finiment del darrer exercici de cada sèrie. Tot seguit aquestes dades han estat contrastades amb els fitxers de treball de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) [6]

L’escorcoll dels anuaris Cine español per al període 2002-2014 ens ha abocat en aquesta tretzena d’anys un total de 812 films (quadre 1) fabricats amb intervenció completa o parcial de la producció cinematogràfica catalana [7]. La xifra s’escindeix en 588 títols de producció interna (dels quals 402 són totalment catalans) i 224 llargmetratges fruit de la cooperació internacional, que en 140 casos no han incorporat productores de la resta d’Espanya. L’agrupament de les xifres ens assabenta que, amb independència que hi hagi participació estrangera o no, el control català ha estat absolut en 542 pel·lícules i parcial a les 270 restants. Aquesta distribució adjudica els dos terços del catàleg (quadre 2) al primer grup, mentre que el segon s’enduu el terç restant; si hom para atenció al tipus de producció, les obres de filiació exclusivament interna copen el 72,41% del catàleg, deixant-ne el 27,59% als films gestats mitjançant la coproducció amb d’altres països.

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Si ara fem cap a la base de dades en tota la seva extensió, advertirem que la producció espanyola del període 2002-2014 (quadre 3) totalitza 2.224 llargmetratges, que es reparteixen entre 1.582 obres de fabricació interior i 642 títols que han brostat de la col·laboració internacional.

Clica el quadre per ampliar

Aquests darrers mostren (quadre 4) una presència relativa sobre el total (28,87%), un xic més elevada que la catalana, per bé que caldrà esperar a l’examen dels costos dels respectius catàlegs per decidir si aquesta lleu superioritat numèrica del conjunt de la filmografia espanyola en el terreny de la participació estrangera persevera a l’àmbit de la inversió dinerària.

Clica el quadre per ampliar

En la seva totalitat el catàleg de produccions cinematogràfiques del període que han estat elaborades amb intervenció total o parcial d’empreses amb seu social a Catalunya representa (quadre 5) el 36, 51% de la collita col·lectiva. En compartimentar les xifres en funció dels gèneres dels films, la ficció mostra una participació del 35,35%, percentatge que gairebé ascendeix a les dues cinquenes parts del segment (39,67%, a tall d’exactitud) a l’esfera dels documentals i que recula fins al 31,76% pel que fa a l’animació.

Clica el quadre per ampliar

Costos dels llargmetratges

Després de triar i de garbellar les pel·lícules objecte de la investigació i de confegir el cens fílmic que han examinat els paràgrafs precedents, ha calgut subministrar a cadascun dels llargmetratges les corresponents dimensions numèriques dels seus diversos aspectes. Tant el Boletín Informativo. Películas. Recaudaciones. Espectadores, de l’ICAA, com la pàgina web d’aquest Institut han esdevingut summament útils a l’hora de recol·lectar les informacions sobre el grau de participació de cada empresa en la producció de les cintes, el percentatge —quan escau— de coproducció estrangera que posseeixen i els espectadors i les recaptacions que cadascun dels llargmetratges (amb participació catalana total o parcial o bé sense la nostra intervenció) ha aconseguit a tot Espanya des del dia de la seva estrena. A banda d’aquestes magnituds s’ha afegit a cada registre de la base de dades un ampli complement de camps que contenen variables, tant qualitatives com quantitatives, i entre aquestes últimes el cost de cada producció té, als efectes de la present recerca, un paper ben decisiu. 

De cara a la seva anàlisi cal tenir prèviament present quins conceptes configuren el cost d’una pel·lícula, com el mesurem per tal que cadascuna de les dades obtingudes respongui sempre a un criteri homogeni i quina és la deu nutrícia d’aquesta informació. Els dotze capítols del model actual de pressupost exigit per les administracions públiques, de cara a la presentació d’ajuts a l’amortització dels llargmetratges, ens solucionen el primer punt [8] i la normativa vigent, mercès a la definició que s’hi estableix del cost d’un llargmetratge cinematogràfic, ens procura un concepte estandarditzat i unes regles de còmput d’aplicació universal [9]. De cara al futur, cal indicar que les normes que s’inventarien i que són explicades a la nota precedent quedaran substituïdes pels criteris continguts a l’Ordre ECD/2784/2015, de 18 de desembre, que regula el reconeixement de costos i la inversió del productor [10].

L’existència d’unes regles del joc definides amb claredat i parant atenció als diferents grups de costos és molt important, però val a matisar que l’avantatge de posseir un mecanisme de còmput homogeni per a la totalitat del catàleg fílmic fa col·lisió amb l’inconvenient que aquesta definició administrativa dels costos—en la seva volença de prevenir engreixos irreals de les despeses orientats a gaudir d’una subvenció més saborosa, puix que les dimensions de les dues magnituds estan correlacionades— estableix topalls en la despesa computable de diverses partides (productor executiu, despeses generals, publicitat, interessos passius), limitacions que, agermanades en alguns casos amb el zel restrictiu del funcionari que aplica la norma, contribueixen a tirar a la baixa la dimensió de les xifres reals que finalment l’ICAA certifica com a cost.

En relació al tercer punt, la informació sobre el cost de l’obra en les notícies aparegudes en els mitjans de comunicació amb motiu de la preparació, del rodatge o de l’estrena d’una pel·lícula és subministrada per les productores només en una part dels títols i, quan es comunica, usualment obeeix a estimacions pressupostàries i no pas a xifres reals de tancament comptable dels costos, a banda de les dubtances sobre la coincidència de criteris aplicats en el còmput de cadascuna de les quanties que l’investigador hagi pogut rasclar per aquesta atzarosa opció. Sortosament hi ha un camí d’obtenció massiva (però no pas, ai las!, universal) d’aquestes dades i el tracen les resolucions anuals de l’ICAA de concessió d’ajuts a l’amortització, car en la seva publicació a les pàgines del BOE [11] es consignen, des de l’any 2004, els imports del cost reconegut de la pel·lícula subvencionada i de la inversió del productor [12]. També resulta avinent el recull de les concessions d’ajuts per a la realització de llargmetratges sobre projecte, que fins al 2009 s’anomenaven ajuts per a la realització de llargmetratges que incorporen nous realitzadors, obres experimentals de decidit contingut artístic i cultural, documentals i pilots de sèries d’animació. En aquest grup de films les resolucions de l’ICAA proporcionen el pressupost de la pel·lícula; en aquells casos en què, temps després, el llargmetratge ha estat creditor de l’ajut general a l’amortització, la xifra del pressupost ha estat reemplaçada pel cost reconegut del film a la base de dades utilitzada en aquest treball.

Atès que hi ha pel·lícules que no han meritat l’ajut públic a l’amortització —ara perquè no han arribat a estrenar-se, adés perquè el seu pas per les pantalles no ha procreat els nivells mínims que obren les portes de la subvenció— o bé que no han accedit a l’ajut anticipat, hom ha d’endurar un bon feix d’absències de dades en la informació aplegada sobre costos dels llargmetratges, mancances que s’agreugen pel fet que el proveïment d’aquestes xifres específiques en les resolucions anuals del ministeri s’inicià amb posterioritat al començament del període que aquestes pàgines investiguen. Havent destriat de la publicació dels ajuts a l’amortització de cada exercici els imports de cost reconegut dels llargmetratges que n’aconseguiren (més els pressupostos d’alguns films quan meritaren l’ajut sobre projecte), el recompte de les troballes (quadre 6) ens adverteix que posseïm informació fiada d’un xic més de la meitat del catàleg de cinema espanyol dels dotze anys estudiats, una proporció que s’allargassa fins una miqueta enllà de les tres cinquenes parts en el subconjunt de la producció fílmica de Catalunya. Hom advertirà que. a diferència dels quadres inicials, en aquesta avinentesa la sèrie temporal es detura en el 2013. La raó cal cercar-la en el fet que els ajuts a l’amortització triguen a atorgar-se un període que s’acosta (o que no poques vegades ultrapassa) al parell d’anys. Caldrà tenir present, doncs, si retornem als quadres 1 i 3, que, en excloure-hi l’any 2014, d’ara endavant  el catàleg dels dos sexennis comptabilitzarà 737 títols a Catalunya i 2.008 a tot Espanya (i no pas els 812 i 2.224 que, respectivament, recull la línia final d’acumulació d’aquest parell de quadres).

Clica el quadre per ampliar

 

Havent recol·lectat les dades, prosseguirem el camí mitjançant dues etapes. El recorregut de la primera es durà a terme treballant únicament amb la mostra de costos que hem pogut ficar al sarró, per fer-ne el càlcul mitjà per llargmetratge. En la fase final hem procedit (amb diverses informacions procedents de les productores, de l’ICEC o d’apreuaments propis en funció de les característiques de cada pel·lícula) a realitzar una estimació del cost dels diferents títols dels quals desconeixíem la dimensió d’aquesta variable. Com a fruit d’aquest afanyós procés, ens ha estat possible d’efectuar una avaluació de la inversió cinematogràfica anual del cinema espanyol, tot esqueixant-ne alhora el segment corresponent a la indústria de producció fílmica de Catalunya.

Els càlculs dels costos mitjans de les pel·lícules de la mostra al nostre abast (quadre 7) ens revelen [13] que, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, s’acostuma ben sovint a escometre obres de superior còrpora pressupostària quan es realitzen en lligança amb empreses internacionals i, pel que pertoca a la producció interna, es fa també palès que en general l’esmerç dinerari per film és més intens en la cinematografia espanyola que no pas en la catalana (en l’àmplia constel·lació d’obres analitzades, el cost mitjà a Catalunya s’instal·la un 7,97% per dessota del corresponent nivell a tot Espanya). Val a afegir que, tocant a les obres generades amb participació estrangera, l’esforç inversor en els títols d’aquest segment que tenen presència catalana supera en un 6,19% la quantia corresponent a tot Espanya. Si apleguem les dues menes de producció, el cost mitjà de la pel·lícula catalana  —sempre dins de l’exclusiu àmbit de la mostra examinada— queda un 2,41% per dessota de l’estàndard espanyol des tres quadriennis investigats.

Clica el quadre per ampliar

Idèntics exercicis poden efectuar-se (quadres 8 a 10) per a cadascun del gèneres de llargmetratge. S’hi pot veure que aquesta petita inferioritat que acaba de consignar-se arrela en les obres de ficció (un 4’47% més barates), compensades per les pel·lícules d’animació, intenses en superació del cost mitjà (51,04%), però reduïdes en nombre de títols. Quant al documental, els costos mitjans del període són quasi coincidents a la producció interna; en canvi, en els films d’aquesta modalitat que s’han fet amb més països, la comparació queda molt entelada per la tremenda incidència d’unes poques obres de gran tonatge dinerari  [14].

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Quant a la qualitat de la mostra que hem aplegat, val a fer ressortir les dissemblances que hom observa en alguns exercicis de la dècada entre els nostres càlculs de costos dels llargmetratges espanyols i les estimacions (quadre 11) anyalment recollides a la publicació Boletín Informativo. Películas. Espectadores. Recaudaciones, de l’ICAA, càlculs que deriven d’un extens tast de costos de llargmetratges qualificats en cada exercici. En acarar ambdues aproximacions, però, hom no pot deixar de considerar que, en el nostre cas, han estat incorporats tots aquells títols amb informació accessible, amb independència de la grandària del seu cost, mentre que, en els anys 2002 i 2003, l’ICAA ha exclòs del seu còmput les pel·lícules amb pressupost inferior a 600.000 euros i ha enlairat el criteri de garbellament a 900.000 euros per als llargmetratges cinematogràfics del 2004 ençà.

Clica el quadre per ampliar

En arribar a aquest punt, la comparació internacional [15] és força reveladora quant a la fortitud dinerària que recolza les nostres produccions cinematogràfiques. Als efectes d’aquest acarament són molt útils les dades fornides pels anuaris de l’Observatori Europeu de l’Audiovisual [16]. Si la  mostra de l’ICAA relativa a 449 llargmetratges cinematogràfics espanyols mostrava diferències amb els càlculs elaborats en aquest article, la divergència és encara més vistent en contrast amb l’OEA. Val a assenyalar que fins a l’any 2009 l’Observatori recollia amb exactitud els costos sorgits de les mostres de llargmetratges analitzades per l’institut espanyol; d’aleshores ençà, però, les dades han deixat de ser coincidents i les magnituds consignades a l’anuari de l’OEA, per canvis de criteri que el document no explica, revelen una apreciable escurçada en relació als càlculs de l’ICAA. En qualsevol cas, encara que es triïn les dades més robustes dels tres acostaments, amb l’excepció d’Itàlia la contraposició de les dimensions mitjanes dels costos de les pel·lícules espanyoles amb les obres dels seus països competidors del Vell Continent revela que encara cal escometre un vigorós esforç de finançament per tal d’assolir els nivells de pressupost que ofereixen els títols dels grans productors cinematogràfics de la Unió Europea (França, Alemanya i Gran Bretanya).

La separació dels càlculs en funció de la procedència geogràfica del coproductor que ha intervingut en el finançament de cada pel·lícula (quadre 13) reforça la percepció que, quan intervenen empreses de la resta d’Espanya, aquells títols acostumen a exhibir, en general, superior ambició econòmica en la inversió que la seva realització ha exigit. Quan ens traslladem a les coproduccions internacionals la situació es capgira i ben sovint l’esforç dinerari es revela més ardit quan només hi ha empreses de Catalunya. La potència d’aquestes xifres ajuda a compensar —per bé que no ho fa del tot— l’equilibri entre els dos blocs quan examinem les magnituds totals. De tota manera, en el territori de les obres produïdes amb la col·laboració de la inversió estrangera, cal parar atenció al fet que el notable volum dels títols de gran volada pressupostària condiciona significativament la mitjana de cost del seu grup en alguns exercicis concrets i que, per tant, el seu pes específic enterboleix les conclusions que, en aquell any, es puguin extreure a l’hora d’efectuar la seva comparança amb les dades d’altres blocs.

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

De les xifres mitjanes que acabem d’examinar passem ara a les individuals i fem la mudança mitjançant la segmentació del cens de llargmetratges del període en diferents estrats creixents de cost, considerant en primer lloc només les pel·lícules sense participació estrangera, després les coproduccions internacionals i finalment la totalitat de la producció dels quatre triennis, tant en l’àmbit espanyol (quadres 14 a 16) com en el domini català (quadres 17 a 19). En el terreny de la producció interna, això vol dir aquelles obres fabricades sense presència forana, a Espanya, per a aquells títols dels quals s’ha esbrinat la magnitud del cost, la quarta part dels films no ha anat enllà de 0,70 milions d’euros; les dues cinquenes parts de la mostra es deturen en el llindar d’1,30 milions d’euros; la meitat no reïx a superar els 1,70 milions i els quatre cinquens no ultrapassen els 2,80 milions d’euros. A la majoria de segments Catalunya exhibeix unes xifres menys galdoses, ben en particular a l’interval comprès entre 1,30 i 2,60 milions d’euros, amb l’afegitó de l’absència de representants en els graons que ultrapassen els deu milions. Els nivells inversors a les coproduccions internacionals són superiors i aquest grup revela més homogeneïtat entre els films de Catalunya i les pel·lícules afillades per d’altres indrets del mapa espanyol. A totes dues àrees geogràfiques els costos que corresponen als quatre percentatges de la mostra que han estat consignats per a la producció interna són, respectivament, 1,70, 2,60, 3,10 i 6,00 milions d’euros. L’addició a les obres internes dels títols realitzats amb el concurs de companyies d’altres països no altera la situació; n’hi ha prou de fer cap als corresponents quadres per tal de comprovar que, per al precedent quartet de percentatges acumulats i en relació al catàleg fílmic íntegre, continuen mantenint-se les diferències a favor de la cinematografia espanyola que han estat ressenyades en el comentari de la producció interior.

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

La inversió en cinema

Un cop conclosa la passejada pels costos mitjans, ens resta, tal com ho hem avançat, culminar la segona etapa, consistent a quantificar la inversió cinematogràfica anual de la indústria espanyola, tot delimitant-ne la parcel·la corresponent a Catalunya. Atesa la mancança de dades del cost en una part de l’univers examinat, s’ha procedit —amb diverses informacions procedents de les productores, de l’ICEC o d’apreuaments propis en funció de les característiques de cada pel·lícula— a realitzar una estimació del cost dels diferents títols dels quals hom desconeixia la dimensió econòmica. Esdevé superflu afegir que el potencial desencert en les estimacions de costos efectuades en aquest treball és únicament allevadís a la inescaiença dels criteris d’avaluació emprats o, tot suposant-los encertats, a la malaptesa de l’autor a l’hora de fer-ne la seva aplicació pràctica.

De resultes d’aquest procés, ha estat possible finalment de moure’ns per les engires de la dimensió anual dels costos que ha implicat la producció fílmica, tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya (quadre 20).

Clica el quadre per ampliar

O bé, expressant-ho d’una altra faisó, s’ha aconseguit una valoració del volum d’inversió dinerària que, en el transcurs dels sis biennis examinats, ha requerit la fabricació de llargmetratges cinematogràfics. En posseir les dades —ara reals, adés estimades— de tots els títols que integren el cens fílmic del període 2002-2013, hom ha pogut compartimentar-les per gèneres (quadres 21 i 22) i establir la significació relativa de la participació catalana en la inversió cinematogràfica espanyola (quadre 23), alhora que les respectives estructures percentuals (quadres 24 i 25). Aquestes darreres indiquen tocant al repartiment per gèneres que, tant a Espanya com a Catalunya i arrodonint les proporcions, la ficció s’enduu disset de cada vint euros invertits en la producció de llargmetratges destinats a la gran pantalla, mentre que de les monedes restants en corresponen dues al documental i una a l’animació.

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

En el transcurs dels dotze anys que abasta aquesta indagació, la inversió cinematogràfica efectuada a Catalunya s’avalua en 1.734,89 milions d’euros, quantitat que representa els set vintens dels diners esmerçats (4.842,93 milions d’euros) en la fabricació del catàleg fílmic espanyol del període. La proporció en el conjunt d’aquest interval de temps es manté tant en la producció interna com en la filmografia nada de l’associació amb d’altes països. Si hom realitza l’exercici de descomptar de la inversió total els diners abocats pels socis estrangers (tant a la filmografia catalana com a l’homòleg catàleg cinematogràfic espanyol), el nostre pes roman pràcticament inalterat (del 35,82% passa al 36,29%), però cal fer encara, a efectes de precisió de la comparació, un altre denejament de xifres. Atès que diversos títols compten amb coproductors de la resta d’Espanya, les quantitats que hi ha esmerçat han de ser detretes del còmput. En fer l’operació es detecta que Catalunya ha contribuït amb un xic més de la quarta part (el 27,45%) a la inversió efectuada pel cinema espanyol en el conjunt dels dotze anys que ressegueix aquest article. Per dissort, el contrast no es pot estendre a la Unió Europea, car, tot i que l’OEA subministra un quadre amb els volums d’inversió de diferents països en diversos exercicis, les xifres es refereixen a mostres (extretes, a més amb criteris dissímils de selecció en cada cas), mentre que els càlculs d’aquest treball abasten la totalitat de les collites fílmiques, tant a Catalunya com a tot Espanya.

Dins de la magnitud global de la inversió cinematogràfica aquestes pàgines no volen deixar de fer un atansament, per bé que succint, a la significació que en relació a les xifres globals tenen els films que no arriben a estrenar-se a les sales de cinema. Tot i que la rendibilitat del productor dependrà de quines han estat les vies de finançament i la dimensió que cadascuna hagi tingut així com dels resultats comercials del pla d’explotació, és evident quant a aquest últim que la manca de presència de la pel·lícula a les xarxes d’exhibició a la gran pantalla és un llast considerable de cara al visionat del títol en d’altres opcions de consum fílmic. Aquest segment de llargmetratges representa (quadre 26) el 3,73% de la inversió en el cinema participat per empreses catalanes, percentatge que no arriba a la meitat del nivell equivalent a la indústria espanyola (8,17%). El percentatge creix fins al 5,76% en la producció interna (11,11% per a tot a Espanya) i recula fins a l’1,87% en les coproduccions internacionals (el percentatge espanyol equivalent és el 5,47%). Val a dir que aquestes quotes, en tots els casos, són més benignes que els percentatges que representen els títols no estrenats sobre el total de la producció. A Catalunya una de cada onze pel·lícules dels sis biennis no ha estat mai projectada en un cinema, mentre que la proporció augmenta pel que fa al cinema espanyol on la magnitud es mou entre una de cada set i una de cada sis. Amb l’afegitó anguniejant que en el darrer parell d’anys un quart de la producció fílmica espanyola no ha estat objecte d’estrena.

Clica el quadre per ampliar

La partició de les dades en funció dels gèneres (quadres 27 i 28) esclareix la inferioritat mostrada pel percentatge d’inversió de les pel·lícules no estrenades sobre els diners totals esmerçats en producció de cinema en relació a la proporció del respectiu nombre de llargmetratges implicats. L’explicació cal anar a cercar-la en els documentals, que han vist créixer amb celeritat el nombre de títols, però que alhora han contemplat com en el conjunt dels dotze anys els films d’aquesta modalitat han aportat més de la meitat dels llargmetratges no estrenats. Si la comparança s’efectua amb la totalitat del catàleg, l’índex de films no estrenats sobre el volum de llargmetratges produïts (15,79% a Espanya i 8,96% a Catalunya), quasi es duplica en el territori del documental (29,89% i 17,97%, respectivament), amb el consegüent contrapès tant a ficció (10,15% i 5,23%) com a animació (13,16 i 4,35%). Aquesta intensa participació dels documentals en la composició de l’oferta fílmica  no estrenada explica —atesos els costos de les obres d’aquest gènere, que han estat examinats fulls enrere i que són sensiblement inferiors al cost mitjà del catàleg complet de pel·lícules— la moderança del seu pes específic quan, per comptes de nombre de títols, se n’examina la dimensió inversora.

Clica el quadre per ampliar

Clica el quadre per ampliar

Aquest recorregut pels costos dels llargmetratges cinematogràfics i, al capdavall, per les quanties dineràries dedicades per les productores a la realització de pel·lícules revela un esforç econòmic que no pot ser menystingut en els acostaments a la significació industrial del sector. Sobre aquesta bases, l’immediat pas a avançar consisteix a segmentar l’import de les inversions anuals, tot llescant-ne les diferents fonts de finançament (aportació del productor, inversió dels socis de la resta d’Espanya, coproducció internacional, drets d’antena televisius, ajuts públics, etcètera) i delimitant l’embalum en euros de cada component [17]. Malaventuradament no pas tots els segments poden ésser reconstruïts (l’aportació televisiva mitjançant la compra anticipada dels drets d’emissió és l’exemple més vistent), car les dades no són subministrades pels seus posseïdors, tot al·legant el seu caràcter confidencial. El problema ja es revela del tot generalitzat i ben probablement irresoluble quan la cerca de dades s’orienta a les xifres tresorejades per les pel·lícules gràcies a les diferents vies d’explotació. Una informació que faria avinent l’estudi de la rendibilitat de la inversió fílmica, però que, ara com ara, està vedada a les recerques dels investigadors.

 

NOTES

[1] Quant a aquesta qüestió, val a recomanar la ponència Panoràmica de la recerca estadística sobre el cinema i l’audiovisual, presentada per Reinald Besalú Casademont. El document es pot aconseguir a les pàgines del web de l’OPA. El text es troba a http://opa.upf.edu/sites/default/files/documents/ponencia_reinald_besalu.pdf i la part gràfica a

http://opa.upf.edu/sites/default/files/documents/panoramica_de_la_recerca_estadistica_cinema_i_laudiovisual.pdf

[2] A http://opa.upf.edu/sites/default/files/documents/decada_produccio_cinema_catalunya_solsona.pdf és accessible el llibre Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011). Pel que fa a Producció cinematogràfica de Catalunya. Trets i dimensions, a http://www.upf.edu/depeca/opa/dossier6/dossier6_pdf/informe21.pdf se’n pot efectuar la captura.

[3] L’acostament per la via de les macromagnituds es féu a les pàgines 148 a 159 del llibre Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011). L’explicació relativa als diferents elements en estudi i la seva anàlisi foren acompanyats de sis quadres que abastaren els tres triennis del període 2002-2010 (llevat del segon quadre que deturà la sèrie en el 2009). Si hom té interès a actualitzar les dades, els reguitzells numèrics poden allargar-se fins al 2013. Les dades emanen de l’enquesta anual de serveis i es poden obtenir, tant pel que fa a Catalunya com al conjunt d’Espanya, en el web de l’IDESCAT. Les dades sobre serveis audiovisuals són a http://www.idescat.cat/pub/?id=eac&n=1.1.2 i les magnituds de cinema i vídeo es localitzen a http://www.idescat.cat/pub/?id=eac&n=1.2.2.02.

[4] Segons que disposa l’article 8.1 de la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del cinema: “Abans de procedir a la comercialització, difusió o publicitat d’una pel·lícula cinematogràfica o obra audiovisual per qualsevol mitjà o en qualsevol suport en el territori espanyol, aquesta s’ha de qualificar per grups d’edats del públic al qual està destinada, mitjançant una resolució del director de l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales amb l’informe previ de la Comissió de Qualificació o pels òrgans competents de les comunitats autònomes que tinguin competències per a la qualificació de les pel·lícules i els materials audiovisuals. S’exceptuen les obres audiovisuals que, d’acord amb la seva normativa específica, siguin objecte d’autoregulació”. Ulteriorment, el capítol II (articles 5 a 7) del Reial Decret 2062/2008, de 12 de desembre, que desenvolupà aquella Llei, perfilà amb més detall les normes de qualificació d’obres cinematogràfiques i audiovisuals. Temps més tard, l’Ordre CUL/314/2010, de 16 de febrer, modificà els grups d’edat per a la qualificació de les pel·lícules cinematogràfiques i d’altres obres audiovisuals i fou acompanyada d’una Resolució de l’ICAA d’aquell mateix dia que en regulava els criteris i n’establia els pictogrames. Més tard, mitjançant Resolució de 16 de novembre de 2011 d’aquest organisme autònom públic de l’Administració General de l’Estat espanyol i que està adscrit a la Secretaria d’Estat de Cultura, foren aprovats criteris i pictograma en relació a la categoria de títols especialment recomanats per al foment de la igualtat de gènere. Ja amb posterioritat al període que aquests fulls examinen, els retocs més recents a la normativa corresponen al Reial Decret-llei 6/2015, de 14 de maig, que introduí algunes modificacions a la Llei de cinema, i sobretot al Reial Decret 1084/2015, de 4 de desembre, que desenvolupa la Llei del Cinema, tot derogant un bon grapat d’articles de l’esmentat Reial Decret 2062/2008, i que regula la qualificació de pel·lícules a la secció primera del capítol segon; concretament en els articles 6, 7 i 8. Pel que fa a Catalunya, 1a secció segona (articles 12 i 13) de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema disposa la qualificació de les obres cinematogràfiques i audiovisuals i la publicitat d’aquesta qualificació. Segons que estipula l’article 12.1: “Les obres cinematogràfiques i audiovisuals, per a poder ésser exhibides, comercialitzades, difoses o promocionades a Catalunya, per qualsevol mitjà i en qualsevol suport, han d’haver estat qualificades per l’Institut Català de les Empreses Culturals per grups d’edat del públic a què van destinades. Les qualificacions que altres organismes estatals o autonòmics competents atorguin a obres cinematogràfiques o audiovisuals explotades per empreses que no tinguin el domicili social a Catalunya tenen validesa a tot el territori de Catalunya”.  

[5] El catàleg del cinema espanyol, amb les fitxes dels llargmetratges qualificats a cada exercici, està localitzat a http://www.mecd.gob.es/bbddpeliculas/cargarFiltroCatCineEspanyol.do?layout=catCineEspanyol2014&cache=init&language=es. A https://www.mecd.gob.es/bbddpeliculas/cargarFiltro.do?layout=bbddpeliculas&cache=init&language=es també es pot accedir a cadascuna de les fitxes de totes les pel·lícules espanyoles. A l’hora de redactar aquestes línies n’hi ha 8.059 a l’abast.

[6] Han estat detectades algunes petites discrepàncies entre les llistes de pel·lícules catalanes de l’ICAA i de l’ICEC. Les diferències han estat resoltes a criteri de l’autor d’aquest treball. Atesa la seva minsa significació, no alteren gens ni mica les dimensions de les xifres globals ni les conclusions extretes del seu examen. En alguns pocs casos, aquests organismes han computat com a llargmetratge de nova fornada tant pel·lícules prèviament qualificades que tornen a presentar-se amb un muntatge diferent com versions definitives (o amb una altra durada) d’un film ja qualificat. L’autor, en no coincidir amb aquest criteri purament administratiu, no les ha incloses a les seves estadístiques.

[7] Puix que no es recull a cap anuari Cine español (per bé que es consigna, amb aquesta nacionalitat i datant-lo en el 2005, a la pàgina web de l’ICAA), no s’ha computat el llargmetratge Opopomoz. Els pastorets, una coproducció amb Itàlia de la qual el país transalpí posseeix el 90% i el 10% que resta pertany a una productora catalana. Tampoc no ha estat comptabilitzada la pel·lícula Joves normals que mai no fou recollida com a llargmetratge espanyol ni en el catàleg ni en el web de l’ICAA. Sorprenentment aquest títol hi figura com a film estranger, classificació errònia per a un documental nat de la coproducció entre una empresa catalana i Televisió de Catalunya sense intervenció de cap companyia estrangera. Més xocant resulta l’absència en el catàleg de l’ICAA de l’any 2011 i en la base de dades de pel·lícules qualificades continguda en el seu web de tres llargmetratges d’aquell exercici que han estat inventariats per l’ICEC. Es tracta de: La barbacoa; Puzzled love; i Retorn al país de les ànimes. Curiosament, en el web de l’ICAA, tots els membres d’aquest tercet fílmic es poden localitzar a https://icaa.mecd.es/Datos_tecnicos_Peliculas.aspx, dins de la secció que l’Instituto dedica a consulta de dades tècniques de pel·lícules. En el bloc de les pel·lícules espanyoles hom adverteix l’absència de Buscando a Emma, producció del 2007 que no apareix a l’anuari Cine español i que en el web de l’ICAA figura com a llargmetratge forà. Finalment, en relació a Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011), cal advertir que, tant a Cinema català a Europa com en el present treball, ha estat eliminat de l’inventari de títols del 2010 el documental català La sombra de Evita, en descobrir que la pel·lícula torna a aparèixer en el 2011 —aquesta vegada amb dades de públic i de recaptació— amb el títol La sombra de Evita. Volveré y seré millones. La seva absència es compensa en el còmput global (de manera que la xifra acumulada de títols de la dècada 2002-2011 no varia en relació al primer llibre) amb la incorporació a l’exercici 2011 d’un altre documental català, Pepe & Rubianes, que havia acompanyat el tercet que acabem de consignar unes línies més amunt i que de sobte aparegué incorporat al catàleg digital de l’ICAA, on es pot localitzar mitjançant l’opció “Búsqueda”, però no pas a través de les altres alternatives de cerca (índex alfabètic de pel·lícules; coproduccions; directors; productores).]

[8] A http://www.mcu.es/cine/docs/procedimientosAdministrativos/Presupuesto_Coste.xls, dins de la pàgina web de l’ICAA, es pot localitzar el model oficial de pressupostos que han d’emprar els productors a l’hora de sol·licitar ajuts que impliquin presentació de costos. Aquest model té una versió específica per als llargmetratges d’animació que es troba a http://www.mcu.es/cine/docs/procedimientosAdministrativos/ReconocimientoCostesAnimacion.xls. Pel seu costat, l’ICEC ofereix el corresponent model oficial de pressupostos de llargs i de curts en la seva versió catalana. El document es pot obtenir a : http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/Arxiu%20ICIC/025-V01-12%20fitxa%20annex%20pressupost%202012.xls.

[9] En iniciar-se el període que analitzem en aquest treball el cost d’una pel·lícula estava definit per l’article cinquè de l’Ordre de 4 de maig de 1998 que dictà normes d’aplicació del Reial Decret 1039/1997, de 27 de juny. La disposició refonia i harmonitzava la normativa de promoció i d’estímuls a la cinematografia i dictava normes per a l’aplicació d’allò que era previst a la disposició addicional segona de la Llei 17/1994, de 8 de juny. La llei de cinema de 2001 havia estat aprovada, però encara no era desplegada, i en la seva disposició final primera salvà de la derogació general de la normativa anterior (fins que el desplegament de la nova llei fos efectiu) l’Ordre i el Reial Decret que acaben de consignar-se. Amb el nou marc legislatiu, la normativa sobre costos de pel·lícules s’inserí en el desplegament de la Llei 15/2001, de 9 de juliol, de foment i promoció de la cinematografia i del sector audiovisual. Concretament a l’Ordre CUL/3928/2006, de 14 de desembre, que dictà normes d’aplicació del Reial Decret 526/2002, de 14 de juny, que regulaven les mesures de foment i de promoció de la cinematografia i la realització de pel·lícules en coproducció, establint-ne les bases reguladores. Específicament el cinquè article establia que el cost d’un film “ha d’estar integrat per la suma de les despeses necessàries per a la seva realització, inclosa la despesa d’obtenció de la primera còpia estàndard, més les derivades dels conceptes que es determinen a l’apartat 4 de l’article 6”. Aquest apartat permet enquibir també en el cost de la pel·lícula: la remuneració del productor executiu (fins al límit del 5% del cost de realització); l’import d’una banda de seguretat consistent en un internegatiu o en un color reversible intermedi i de les còpies obtingudes per a l’exhibició de la pel·lícula i per al lliurament obligatori a Filmoteca Española; els interessos passius i les despeses de negociació de crèdits dedicats al finançament de la pel·lícula (fins al límit del 10% del cost de realització); l’import de les despeses generals (fins al límit del 5% del cost de realització); les despeses de doblatge o de subtitulat a qualsevol llengua espanyola; les despeses de publicitat i de promoció de la pel·lícula a càrrec del productor (fins al límit del 40% del cost de realització), i les despeses de l’informe especial d’auditoria. L’import de l’impost sobre el valor afegit no es computa com a cost. La llei de l’any 2001 fou substituïda per la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del cinema, que en el seu tretzè article defineix com a cost d’una pel·lícula, als efectes del còmput de les subvencions, “la totalitat de les despeses efectuades per l’empresa productora fins a la consecució de còpia estàndard o de màster digital, més la despesa derivada de determinats conceptes bàsics per a la seva realització i promoció idònia”. Posteriorment, en el desplegament de la llei dut a terme pel Reial Decret 2062/2008, de 12 de desembre, i en el seu article 23, es reafirma que el reconeixement del cost d’una pel·lícula ho és als efectes de còmput dels ajuts. El desenvolupament de la normativa es completà després amb l’Ordre CUL/2834/2009, de 19 d’octubre, que dictà normes d’aplicació d’aquest Reial Decret. El seu tercer article recupera, en el primer apartat, la definició de cost consignada a la Llei i pel que fa als conceptes que es poden addicionar són bàsicament els mateixos que en l’ordre de l’any 2006, amb alguns lleus retocs (entre ells, els augments al 7% del límit de les despeses generals sobre el cost de realització i al 20% en el cas dels interessos financers). Quant a les despeses no computables, l’IVA acabdilla una llista continuada per les despeses sumptuàries, les gratificacions, les previsions de despeses, les capitalitzacions, les despeses inferiors a 12.000 euros facturades per empreses vinculades a la productora i la facturació realitzada entre les empreses coproductores de la pel·lícula. Als efectes d’esvair dubtes dels productors, pel juny del 2010 l’ICAA féu públic un document que exposava els criteris interpretatius en matèria del reconeixement del cost d’una pel·lícula; el seu text pot seu obtingut a http://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/dms/mecd/cultura-mecd/areas-cultura/cine/informacion-general/conceptos-cine-y-audiovisual/coste-de-peliculas/criterios-interpretarivos-costes.pdf. D’altra banda, per tal d’aconseguir més detalls tocant a les qüestions administratives connectades amb el reconeixement del cost d’un film cal cercar la informació en el web de l’ICAA a  http://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/areas-cultura/cine/informacion-servicios/in/procedimientos-administrativos/reconocimiento-costes.html.

[10] Aquest text legal nasqué com a conseqüència del Reial Decret 1084/2015, de 4 de desembre, que efectuà un nou desenvolupament de la Llei del Cinema del 2007, tot derogant el fins aleshores vigent Reial Decret 2062/2008, de 12 de desembre. El seu article 26 disposà que el procediment de reconeixement del cost i de la inversió del productor s’havia d’establir mitjançant Ordre ministerial. Atès que els criteris establerts en aquest text s’aplicaran en el futur i que, per tant, no afecten els exercicis que ressegueix aquest article, no en consignem les especificitats. En cas de tenir interès a conèixer-les, la disposició legal es pot localitzar a la pàgina web del BOE (Boletín Oficial del Estado) (http://www.boe.es/diario_boe/) a l’exemplar del 23 de desembre de 2015. També experimentarà modificació el sistema de subvencions que ha estat vigent fins a l’any 2015. L’Ordre ECD/2796/2015, de 18 de desembre, establí les bases reguladores (comunes i específiques) dels ajuts estatals previstos com a mesures de foment i d’incentiu a la cinematografia i a l’audiovisual en el capítol III de la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del Cinema. Entre els canvis introduïts val a subratllar molt especialment la nova línia d’ajuts generals anticipats per a la producció de llargmetratges sobre projecte que reemplaça els ajuts a l’amortització. La substitució ja havia estat decidida amb anterioritat pel Reial Decret-llei 6/2015, de 14 de maig, que en el setè punt del seu primer article estipulà un nou redactat de l’article 26 de la Llei 55/2007 del Cinema que eliminà la modalitat precedent i hi introduí la nova.

[11] La informació també es pot aconseguir, encara que temps després, a la publicació Ayudas a la cinematografía, que, havent iniciat la seva caminada amb el volum que contenia les dades corresponents a 2007, ha seguit avançant al ritme de les vuit edicions posteriors que, a l’hora d’escriure aquestes frases, allarguen aquesta sèrie fins al 2015.

[12] En aquest context, la inversió del productor és un concepte administratiu que, d’acord amb el cinquè article de l’Ordre CUL/2834/2009, de 19 d’octubre, esmentada a la nota [9], és la quantitat que hi aporta el productor amb recursos propis o aliens de caràcter reintegrable o bé en concepte de cessió dels drets d’explotació de la pel·lícula. No es computen com a inversió del productor les subvencions percebudes, ni les aportacions efectuades per qualsevol administració, entitat o empresa de titularitat pública (tret dels préstecs), ni aquelles fetes en concepte de coproductor o de productor associat o bé mitjançant qualsevol altra aportació financera que no pugui ser considerada adquisició anticipada de drets d’explotació de la pel·lícula. Havent estat derogats els articles 3 a 9 de l’Ordre de 2009 (que dictaven normes d’aplicació del reconeixement de cost i d’inversió del  productor), el mateix concepte d’aquesta última i dels elements que s’exclouen del seu càlcul es tornen a trobar a l’article 4 de l’Ordre ECD/2784/2015 que regula aquestes matèries.

[13] Les persones que tinguin l’encuriosiment i la paciència de contrastar les dades de costos per pel·lícula que recull aquest article (en els quadres 7 a 10 i en el quadre 12) advertirà que són diferents —i, en la gran majoria de casos, inferiors— a les xifres que per als mateixos conceptes i anys exhibia el penúltim capítol d’Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011) (en els quadres 107 a 110 i en el quadre 112 d’aquell llibre). L’eixamplada de la mostra que efectua aquest article, amb la incorporació de pressupostos de llargmetratges que foren beneficiaris d‘ajuts sobre projecte, és la causa de l’alteració. Alhora la circumstància que aquest bloc de llargmetratges acostuma a produir-se amb costos més moderats explica la reducció de les magnituds. Val a esclarir que les diferències afecten només les xifres de costos mitjans de la mostra, però l’avaluació de la inversió, en considerar el catàleg complet del període, no experimenta canvis, llevat d’algunes modificacions poc rellevants. En aquest darrer cas es tracta de retocs a la base de dades en els costos d’alguns films que obtingueren l’ajut a l’amortització després de la publicació del llibre. En aquests títols el cost estimat que aleshores es féu públic ha estat substituït pel cost reconegut per l’ICAA.

[14] En resseguir aquests quadres i pel que fa al documental, hom observa que alguns títols de l’interval temporal analitzat (Océanos; Nómadas del viento; Fados; El misterio del Nilo), elaborats en règim de coproducció internacional, contribueixen a inflar sensiblement la mitjana de costos d’aquest gènere de llargmetratges en l’exercici al qual pertany cada film i tots ells units coadjuven a l’eixamplada de la mitjana del període.

[15] M’és ben plaent de fer constar la meva gratitud a Gemma Barberan i Bergòs, del departament d’Avaluació i Sistemes d’Informació de l’ICEC, que amb tanta amabilitat com eficiència em féu summament planer el camí vers el recull de les informacions sobre els costos fílmics a d’altres països que figura en aquest article.

[16] Les informacions corresponents als diferents països procedeixen de la publicació Yearbook, de l’Observatoire Européen de l’Audiovisuel, en les seves edicions de 2013 a 2015. Val a advertir que, tal com es recull a les notes del quadre compilador, els criteris de selecció de la mostra són diferents a cada país. També és ben divers el nombre de pel·lícules triades en cada cas i la quantitat de països. Inicialment l’anuari abastava només els costos dels cinc grans productors de llargmetratges de la Unió Europea, però en els darrers anys l’abast geogràfic ha augmentat de forma sensible. En relació a alguns països s’ha experimentat un canvi de criteri en el còmput dels costos i, a banda del fet que no pas sempre són completes, les sèries numèriques han variat les seves xifres d’un butlletí al següent. En aquest treball es consignen les dades des de l’anuari temporalment  més proper cap enrere.

[17] En el darrer capítol (pàgines 178 a 197) d’Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011) s’efectuà aquesta tasca per als tres triennis que van des del 2002 fins al 2010.