Esteu aquí

Informe de la producció de cinema a Catalunya 2012-2013

Versió per imprimir

Versió PDF

SERGI BOIXADER
novembre 2014

L’informe de la producció de cinema a Catalunya 2012-2013 té com a objectiu donar continuïtat al treball d’anàlisi sobre aquest segment de la indústria que l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) va realitzant periòdicament. L’informe es basa fonamentalment en les dades facilitades per l’Institut d’Empreses Culturals de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya, i es completa amb altres fonts complementàries per a les comparacions amb d’altres països. La metodologia que s’ha seguit és també la mateixa que en els informes precedents, i permet així facilitar les comparacions, que han de permetre avaluar la trajectòria del sector al llarg del temps.

 

Fets destacats

 

  • El nombre total de produccions a Catalunya al 2013 es va mantenir estable, en nivells semblants als del 2007. Tot i això, al 2012 hi va haver un important descens i es va registrar la xifra més baixa de produccions des de l’inici de la crisi. Els motius de la davallada es deuen sobretot a una menor producció de documentals.
  • L’Estat espanyol va registrar al 2013 el seu màxim històric en nombre de produccions: 230. Com que les produccions catalanes no van créixer en la mateixa mesura, la participació respecte al conjunt de l’Estat espanyol es va reduïr a només una de cada tres pel·lícules.
  • Respecte a la resta d’Europa, Catalunya se situava al 2013 per davant en volum de producció de països amb més població, com Holanda i Bèlgica, però per darrere de Suïssa. En el cas de la producció d’Espanya, s’equiparava a la d’Alemanya, malgrat tenir la meitat de població.
  • En set de cada deu pel·lícules, les empreses catalanes assumiren més de la meitat del cost de la pel·lícula i foren la principal productora del film.
  • En sis anys, el gènere documental va duplicar el nombre de projectes, i suposava el 41% del total de la producció catalana del 2013. Les pel·lícules de ficció, en canvi, es mantenien en unes xifres semblants a les dels darrers anys.
  • Més del 80% de les productores catalanes actives només treballaren en un film per any. En els darrers anys s’ha reduït el nombre d’empreses que produeixen més d’una pel·lícula anual. Només hi va haver tres productores que participessin en dues o més pel·lícules al 2012 i al 2013.
  • Més del 60% dels llargmetratges es van portar a terme entre dues o més productores. La coproducció és la fórmula més habitual per fer una pel·lícula, tot i que al 2013 van créixer les pel·lícules fetes amb un únic productor (sobretot per l’increment dels documentals).
  • Dins de les coproduccions, més de la meitat tenien una participació catalana majoritària (per sobre del 50%), però aquesta xifra és inferior a la dels últims anys. Últimament, les productores catalanes han assumit una participació menor a les coproduccions.
  • Televisió de Catalunya segueix essent un dels principals agents dinamitzadors del sector cinematogràfic català, tot i les dificultats econòmiques: al 2012, va participar en la coproducció d’onze dels 67 films que es van produir aquell any (gairebé un de cada sis). Al 2013, però, TV3 va participar en menys coproduccions (set) tot i que la xifra global de llargmetratges va pujar fins als 77 (una de cada onze).
  • Gairebé quatre de cada deu coproduccions catalanes es van fer amb alguna altra empresa de l’Estat. Entre 2012 i 2013, les coproduccions internacionals són les que més van créixer i les catalanes, en canvi, es van mantenir en xifres més baixes. El 80% de les coproduccions del 2012 eren ficcions. Al 2013 aquest percentatge va baixar fins al 65%.
  • En les coproduccions amb la resta de l’Estat, les productores catalanes tenien una presència majoritària en la meitat dels projectes. Pel que fa a les coproduccions europees, després d’un retrocés al 2012, al 2013 va augmentat la quota de participació de les empreses catalanes, recuperant  els nivells d’anys anteriors.
  • Més de la meitat dels documentals coproduïts tenien una presència catalana ‘majoritària’[1] en la producció, amb un especial increment al 2013. També més de la meitat dels documentals coproduïts es van fer amb empreses de la resta de l’Estat.
  • En els últims anys el castellà ha anat guanyant terreny al català com a llengua de producció. Més de la meitat de les produccions de Catalunya es roden en castellà i menys d’un terç, en català.
  • Les pel·lícules de producció catalana van tenir un pressupost mitjà de 3,4 milions d’euros al 2012 i d’uns 3 milions d’euros al 2013. La baixada del 2013 s’explica, entre d’altres motius, per l’increment dels documentals.
  • Hi ha una gran diferència en els pressupostos mitjans segons el gènere: Els documentals van tenir, de mitjana, un pressupost 10 vegades inferior al de les ficcions. De fet, els pressupostos dels documentals més cars foren semblants als de les ficcions més barates.
  • També hi ha una gran diferència i dispersió entre els pressupostos més elevats i els més modestos. Els pressupostos més elevats són sovint els que tenen una participació catalana més baixa.

 

Panorama de la producció a Catalunya 2012-2013

La producció de llargmetratges a Catalunya entre el 2012 i el 2013 va seguir una tònica semblant a la registrada en l’anterior període analitzat per l’Observatori de la Producció Audiovisual[2]. La tendència global entre 2006 i 2013 permet comprovar com, amb alguns alts i baixos, la producció de llargmetratges a Catalunya s’ha estabilitzat a l’entorn de les 75 produccions per any i, per tant, s’ha frenat el creixement progressiu que hi havia hagut fins aleshores (Quadre 1). Si entre el 2001 i el 2006 es va passar de 19 a 72 produccions, des d’aleshores la xifra s’ha estabilitzat i al 2013 es van registrar 77 produccions.

L’única variació que hi ha hagut en aquests sis anys va ser l’increment de producció  de llargmetratges del 2010 (se’n van produir 96) i un descens progressiu fins al 2012. En concret, al 2012 només es van registrar 67 produccions a Catalunya, la xifra més baixa des de l’inici de la crisi. Tot sembla indicar que l’any 2012 ha estat el pitjor any de la crisi econòmica en el sector cinematogràfic català, ja que al 2013 es va  recuperar el volum de producció dels anys previs. Un dels motius que expliquen la baixada del 2012, com es pot comprovar al Quadre 4, és que en aquell exercici es van produir força menys documentals que la resta d’anys.

QUADRE 1: Evolució de la producció de llargmetratges catalans (2000-2013)

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ICEC

En relació amb la producció del conjunt de l’Estat espanyol, la producció catalana ha perdut pes percentual (Quadre 2). Si al 2010 gairebé una de cada dues pel·lícules que es feien a Espanya tenia participació catalana, al 2013 les productores catalanes només participaven en una de cada tres pel·lícules fetes a l’Estat espanyol (un 33% del total). És el percentatge més baix des del 2006, ja que entre el 2006 i el 2011 la participació catalana va ser present en més d’un 40% de les pel·lícules fetes a l’Estat Espanyol.

A més a més, cal destacar la tendència diferenciada entre Catalunya i Espanya: mentre que la producció de cinema a Catalunya no creix, la producció al conjunt de l’Estat va registrar el seu rècord històric al 2013, amb 230 llargmetratges realitzats. A més a més, la tendència espanyola és bastant diferent de la catalana ja que la producció no ha parat de créixer en els últims anys (tret del 2012).

 

QUADRE 2: Evolució de la producció de llargmetratges catalans en comparació amb el conjunt de l’Estat espanyol (2000-2013) 

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ICIC i l’ICAA

I en quina situació es troba respecte a la resta d’Europa? Al 2013 Catalunya (77 produccions) es mantenia per davant de Bèlgica (70) i d’Holanda (64), tot i ser països amb més població (Quadre 3). També se superava la producció de Dinamarca (64), Àustria (46) o Polònia (31), i es mantenia per sota de les xifres de Suïssa (104). Una de les raons que pot explicar per què Catalunya està per sobre d’altres països europeus de mida semblant és que la producció catalana abasteix a un mercat molt més ampli com és l’espanyol.

A molta distància queden, lògicament, els països grans de la Unió Europea. El rànquing l’encapçala la Gran Bretanya, amb prop de 300 produccions. Això s’explica per l’estret vincle entre la Gran Bretanya i els Estats Units i també per la potència del mercat anglosaxó. França, país de llarga història cinematogràfica, es troba just per darrere amb 270 produccions. A més distància, destaca un empat tècnic entre Alemanya i Espanya amb 236 i 230 films produïts respectivament. En aquest sentit, és rellevant que Espanya tingui una producció semblant a la d’Alemanya, quan aquesta té el doble de població.

 

QUADRE 3: Nombre de films produïts entre 2009 i 2013 a diversos països europeus

Nombre de films produïts entre 2009 i 2013 a diversos països europeus

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Observatori Europeu de l’Audiovisual

Però quin és el pes real de les productores catalanes en la producció de cinema? En un mercat global com l’actual, hi ha moltes pel·lícules que es creen en coproducció amb altres empreses de l’Estat, d’Europa o del món. Tot i aquesta diversitat de nacionalitats, les productores catalanes tenen una participació molt majoritària en les produccions del 2012 i 2013: gairebé en nou de cada deu pel·lícules, les empreses catalanes assumeixen més d’un 30% del cost de la pel·lícula (Quadre 4).  I en tres de cada quatre pel·lícules, la participació catalana és de més del 50% del cost. D’aquesta forma, s’estableixen diverses categories en funció del pes que assumeixen les empreses catalanes en les produccions:[3] ‘majoritària’ (+50%), ‘altament significativa’ (31-50%), ‘minoritària’ (16-30%) i ‘simbòlica’ (-15%)

 

QUADRE 4: Quotes de participació catalana en la producció de cinema

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

 

Gènere de les pel·lícules catalanes

De mitjana, pràcticament dues de cada tres produccions catalanes són ficcions, mentre que la resta són documentals (Quadre 5). Ara bé, l’evolució que han seguit tots dos gèneres en els últims anys ha estat ben diferenciada: mentre que la ficció es manté en xifres molt semblants (2011: 44, 2012: 48 i 2013: 45), el documental té grans variacions (2011: 36, 2012: 19, 2013: 32) i, per tant, és el que acaba influint més que la xifra total de produccions pugi o baixi. Per aquest motiu, es pot comprovar com el 2012 va registrar una xifra més baixa de llargmetratges catalans sobretot per la menor producció de documentals.

Això passa perquè, a grans trets, la ficció és un gènere més estable dins el conjunt de la indústria, sobretot perquè hi ha productores consolidades que realitzen les seves pel·lícules de ficció amb un ritme pràcticament anual. En canvi, en el documental hi ha més variabilitat: només tres productores van fer documentals tant al 2012 com al 2013. La resta, només ho van fer en un dels dos anys.

En qualsevol cas, el gènere documental ha guanyat terreny en els últims anys ja que ha duplicat el nombre de títols i el pes percentual respecte al total de produccions. Si al 2006 suposava poc més del 20% del total, al 2013 els documentals eren el 41% de totes les pel·lícules catalanes. El pic màxim es va produir al 2011, quan el 45% de les produccions catalanes van ser documentals.

Un dels motius d’aquest increment s’explica per la crisi econòmica. El gènere documental té uns costos de producció més baixos (vegeu Quadre 20) i, per tant, pot ser una alternativa per a mantenir la indústria activa.

 

QUADRE 5: La producció catalana de 2009 a 2013: proporció de documentals i films de ficció

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Dins de la ficció, el gènere clarament predominant és el drama (Quadre 6). Al 2012, la meitat de les pel·lícules de ficció eren drames, i al 2013 ho eren un 42%. Altres gèneres amb una presència significativa tots dos anys són el thriller (deu produccions al 2012 i nou al 2013), i la comèdia (sis produccions cada any). Per altra banda, el terror va registrar una important davallada entre el 2012 i el 2013, passant de sis films el 2012 a només un el 2013.

Per altra banda, també destaca l’aportació del gènere d’animació al 2012 amb dues pel·lícules: Els cadells i el codi de Marco Polo i Las Aventuras de Tadeo Jones, que va ser la pel·lícula catalana més vista i la cinquena més taquillera de l’any a Catalunya, tal com esmenta l’informe d’Exhibició[4].

 

QUADRE 6: Gèneres dels films de ficció (2012-2013)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Per comprendre de manera més acurada l’estructura de la producció cinematogràfica a Catalunya és interessant també observar la nacionalitat de la producció, és a dir, si es tracta d’una pel·lícula de nacionalitat exclusivament catalana o bé si ha estat una coproducció amb empreses de la resta de l’Estat o una coproducció internacional.

Segons aquesta classificació, s’aprecia clarament que, en les produccions exclusivament catalanes, hi ha una predominança del documental: al 2013 va suposar un 50% del total de films produïts (Quadre 7). En tant que el documental és un gènere (de forma general) amb uns costos de producció més baixos, és més assequible per a les productores catalanes assumir el 100% del cost, a més dels arguments sobre l’interès a invertir-hi per les diferents possibilitats d’explotació en els diversos circuits audiovisuals.

En coherència amb això, pel que fa a les coproduccions internacionals, el documental és un dels gèneres menys freqüents.

Per contra, és rellevant com, en aquest tipus de coproduccions estrangeres, la ficció s’emporta el 90% del total de col·laboracions i el thriller arriba a superar al drama al 2013. Això il·lustra el fet que aquest tipus de produccions (sobretot el thriller) tenen una envergadura que porta a que siguin més factibles amb un mercat ampli, tant de productores com d’espectadors.

En un altre sentit, entre el 2012 i el 2013 també s’observa com van créixer els documentals, fins a suposar el 50% del total en les pel·lícules de nacionalitat espanyola. Aquesta pujada va ser en detriment sobretot del thriller i del drama.

 

QUADRE 7: La producció catalana 2012-2013 per tipus de producció i proporció de documentals i films de ficció

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Les limitacions del sector cinematogràfic català també es poden comprovar amb la capacitat de les productores per rodar més d’un film cada any. La realitat ho deixa clar: més d’un 80% de les productores catalanes només elaboren una pel·lícula a l’any (Quadre 8). La capacitat de les empreses catalanes per fer més llargmetratges s’ha vist reduïda en els últims anys: si entre els anys 2005-2007 el 40% de les productores realitzaven dos o més films a l’any, al 2012 només ho van poder fer el 13% i al 2013, un 17% del total. Bàsicament, el que hi ha hagut ha estat una reducció del grup d’empreses que realitzaven dues o tres pel·lícules a l’any i que han passat a només poder-ne fer una.

 

QUADRE 8: Estructura de la producció a Catalunya (2009-2013)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

I pel que fa a la capacitat empresarial de producció, només TVC i una productora han estat capaces de treballar en quatre pel·lícules o més cada any. Televisió de Catalunya (TVC), tot i les seves dificultats econòmiques, segueix essent un dels principals agents dinamitzadors del sector cinematogràfic català: al 2012, TVC va participar en la coproducció d’onze dels 67 films que es van produir aquell any (gairebé un de cada sis). Al 2013, en canvi, TV3 va fer menys coproduccions (set) tot i que la xifra global de llargmetratges va pujar fins als 77 (un de cada onze). Per tant, si el 2012 va ser un any especialment crític per a la producció de cinema a Catalunya, encara podria haver estat pitjor si TVC no hagués mantingut una participació elevada en la producció.

Les altres productores que va realitzar més de quatre projectes són Eddie Saeta SA al 2012 i Arcadia Motion Pictures SL al 2013. Una mostra més de la variabilitat del sector és que, deixant a part el cas de TV3, no hi ha productores consolidades que realitzin més de quatre films a l’any i,  per tant, es constata que participar en quatre o més projectes a l’any es un fet excepcional en aquestes empreses. Mostra d’això és que les productores esmentades, en l’any que no van realitzar les quatre produccions van tenir una activitat molt reduïda (Arcadia Motion Pictures va rodar només una pel·lícula al 2012 i Eddie Saeta no en va produir cap al 2013).

El mateix passa amb la franja d’empreses que participen en dos o tres projectes anuals: només hi ha dues productores que hagin fet dos o tre pel·lícules cada any en el període 2012-2013 (El Monje la película AIE i A contracorriente films SL). La resta de productores, l’any que no apareixen en aquesta franja és perquè només fan una única pel·lícula o bé perquè no en van fer cap.

En relació amb la producció segons el gènere (documental o ficció), el sector més atomitzat és el del documental: tant al 2012 com al 2013 només dues productores van participar en dos o més documentals, una de les quals és TV3 i l’altra va ser Zentropa Internacional Spain SL al 2012 i Lastor Media al 2013 (Quadre 9). De fet, la cadena pública és l’única capaç de participar en més de quatre documentals a l’any, llevat del 2012 que en va fer tres i va apostar més per la ficció. La resta, la gran majoria, només produeixen un documental per any.

 

QUADRE 9: Estructura de la producció de documentals a Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

En el cas de les ficcions, sí que hi ha un major nombre de productores que executen més d’un projecte cada any, aproximadament són el 20% (Quadre 10). Ara bé, al 2013 no hi havia cap productora que fes més de quatre films de ficció, ja que TV3, va centrar els seus esforços en fer més documentals i només va coproduir una TV movie de ficció.

 

QUADRE 10: Estructura de la producció de films de ficció a Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

 

Les coproduccions cinematogràfiques dels anys 2012-2013

La coproducció segueix sent una de les fórmules dominants a l’hora de produir un llargmetratge a Catalunya. Aquest tipus de col·laboració entre productores facilita un repartiment dels recursos de la pel·lícula i permet sumar esforços entre empreses. Tal com es pot comprovar al quadre 23, quan la coproducció es fa amb empreses europees i nord-americanes, es poden assumir projectes de major envergadura, amb uns pressupostos més elevats, però també amb un mercat i un públic potencial més ampli.

Per tot això, la coproducció és la fórmula més habitual per fer una pel·lícula a Catalunya, ja que més d’un 60% dels llargmetratges es porten a terme entre dues o més productores (Quadre 11). Entre els anys 2006 i 2008 hi va haver un important increment de les coproduccions, fins a suposar gairebé un 80% del total al 2008[5]. Des d’aleshores, el percentatge de coproduccions s’ha situat a l’entorn del 70%. Des del 2009 pràcticament hi ha el mateix número de coproduccions (tret del 2010). El que ha anat oscil·lant en aquests anys és el nombre de pel·lícules fetes per un únic productor. En el cas dels anys 2012 i 2013, aquesta variació es deu en bona part a l’increment dels documentals al 2013, ja que molts tenien un únic productor.

 

QUADRE 11: Evolució de la producció i la coproducció (2006-2013) 

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Aleshores, és interessant comprovar quin paper tenen les empreses catalanes en les coproduccions, és a dir, si hi tenen una participació testimonial o més significativa. A partir d’aquesta diferenciació, es detecta que més de la meitat dels llargmetratges coproduïts tenien una participació majoritàriament catalana (Quadre 12). En concret un 56% de les coproduccions del 2012 i un 60% del 2013 tenien una presència catalana ‘majoritària’. Ara bé, aquests valors es troben per sota dels d’anys anteriors.

Tant al 2012 com al 2013 es van incrementar les participacions ‘minoritàries’ (16-30%) i ‘simbòliques’ (1-15%), i això va ser en detriment de les coproduccions amb participació catalana ‘majoritària’. L’any 2012 això es va posar especialment de manifest: ha estat l’any en què hi ha hagut més coproduccions amb participació catalana ‘minoritària’ o ‘simbòlica’ des del 2007 (vegeu Quadre 12). Això va anar en perjudici de les coproduccions amb participació catalana ‘altament significativa’ o ‘majoritària’. D’aquesta manera, es reforça la idea que aquell any va ser un dels pitjors del sector cinematogràfic català des de l’inici de la crisi econòmica.

Al 2013, les xifres van ser lleugerament millors (creix la participació ‘majoritària’ i es redueix la ‘simbòlica’), però amb tot, se segueix constatant que les productores catalanes assumeixen una menor participació a les coproduccions. Això reflecteix que hi ha un afebliment del sector ja que en aquests darrers anys s’opta per produccions de menys envergadura, amb més presència documental (sovint menys costós) i amb una menor participació catalana. Malgrat això, les quotes de participació catalana en les coproduccions el 2012 i el 2013 es mantenen per sobre de les dels anys 2006 i 2007 com es constata a l’informe de l’OPA d’aquells dos anys[6].

 

QUADRE 12: Coproduccions per tipus de participació (2006-2013)     

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Si es té en compte el nombre de productors dels llargmetratges amb participació catalana, en el període 2012-2013 torna a haver-hi gairebé el mateix nombre de títols amb dos coproductors que les pel·lícules amb tres o més productors (Quadre 13). Una tendència que ja s’havia produït al 2010, però que s’havia trencat al 2011[7].

 

QUADRE 13: Coproducció per nombre de coproductors (2009-2013)          

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

 

Pel que fa a la fórmula o nacionalitats de coproducció, al 2012 i al 2013 la fórmula de coproducció més important seguia essent amb la resta de l’Estat espanyol ja que prop d’un 40% de les coproduccions es van fer amb alguna empresa de l’Estat (Quadre 14). Per contra, les coproduccions entre empreses catalanes van anar a la baixa, ja que només ho feien en una de cada quatre coproduccions. Això es pot relacionar amb l’increment de les coproduccions internacionals. Les dades del 2012 i el 2013 mostren com es recuperaren els nivells de participació amb productores estrangeres d’abans del 2009 i també d’abans de la crisi.

Mirant l’evolució dels darrers anys es pot comprovar com durant el primer període de la crisi econòmica, entre 2009 i 2011, es van imposar les fórmules de coproducció nacional enfront de les participacions estrangeres (bàsicament es van reduir les coproduccions europees i iberoamericanes). Al 2012 es van recuperar les participacions amb empreses iberoamericanes, mentre que al 2013 van pujar  les coproduccions europees en detriment de les iberoamericanes. A banda d’això, la categoria ’Altres’ es consolida ja que entre 2012 i 2013 es van realitzar tres i quatre pel·lícules amb productores d’altres països, principalment dels Estats Units i Canadà.

 

QUADRE 14: Coproducció per fórmula de coproducció (2009-2013) 

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Però més enllà d’haver-hi més o menys coproduccions internacionals, l’interessant també és comprovar si les productores catalanes tenen un pes significatiu en els llargmetratges coproduïts, o només testimonial. I, en aquest sentit, és rellevant verificar que les productores catalanes assumiren una participació ‘majoritària’ en la meitat de les coproduccions espanyoles tant al 2012 com al 2013 (Quadre 15). A més a més, en pràcticament un terç de les produccions restants, l’empresa catalana hi va tenir una participació ‘altament significativa’ (entre el 31 i el 50%) i només en una de cada cinc pel·lícules la presència catalana fou ‘minoritària’ o ‘simbòlica’. Aquests registres es mantenien tant al 2012 com al 2013 i mostren com les empreses catalanes són un actor important (molt sovint el principal) en les coproduccions amb la resta de l’Estat.

En les coproduccions europees, les empreses catalanes van augmentar la seva quota de participació. Al 2012 no hi va haver una fórmula de coproducció que s’imposés per sobre de les altres: dues coproduccions ‘majoritàries’, dues de ‘minoritàries’, una coproducció ‘altament significativa’ i una altra de ‘simbòlica’. En canvi, al 2013 la participació catalana en aquestes coproduccions va ser molt superior: quatre  dels deu films amb aquesta fórmula de coproducció van tenir una presència catalana ‘majoritària’, i dos més, ‘altament significativa’. Aquestes xifres s’aproximen a les registrades en anys anteriors i constata novament que el 2012 va ser un dels pitjors anys de la producció cinematogràfica catalana des de l’inici de la crisi.

En el cas de les coproduccions amb Llatinoamèrica i amb altres països (principalment amb els Estats Units) no es pot constatar una tendència definida entre 2012 i 2013 perquè en total hi havia molt poques pel·lícules i no hi ha un tipus de participació dominant sobre les altres. L’única dada que destaca és el descens ja comentat de coproduccions amb Llatinoamèrica entre 2012 i 2013 i com les coproduccions iberoamericanes, al 2012 es repartien bàsicament entre participacions majoritàries (tres pel·lícules) i minoritàries (quatre pel·lícules).

 

QUADRE 15: Coproduccions per tipus de participació i fórmula de coproducció (2012-2013)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

La coproducció és tradicionalment una fórmula més pròpia de la ficció que del documental. Els motius són diversos, i van des d’una demanda de pressupost més elevada que pot exigir la participació de més agents en una pel·lícula fins a la possibilitat d’exportar i comercialitzar a escala internacional una pel·lícula de ficció.  Això és el que constaten les xifres del Quadre 16, en què la ficció va suposar quasi el 80% de les coproduccions al 2012 i el 65% al 2013. Tanmateix, entre els dos anys destaca el notable increment de les coproduccions de documentals. Aquest fet es pot explicar per diversos motius, però un dels que hi té més influència és l’aposta de TVC per les coproduccions de documentals (al 2013, sis de les set coproduccions de TVC van ser documentals).

 

QUADRE 16: Tipus de gènere per coproducció (2012-2013)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Pel que fa al tipus de participació catalana en els documentals coproduïts, entre el 2012 i el 2013 s’observa un clar increment de la participació ‘majoritària’. Més de la meitat dels documentals coproduïts van tenir una participació catalana ‘majoritària’ (Quadre 17). Novament aquí hi té a veure l’aposta de TVC per aquest gènere. De fet, en deu dels disset documentals hi ha la participació d’una televisió (TVC, TVE i AragónTV), mentre que al 2012 només hi va haver tres documentals participats per TVC. També destaca el cas de Televisió Espanyola, que al 2012 no va produir cap documental amb productores catalanes, però que al 2013 va participar en vuit dels disset documentals. L’interessant per la producció catalana és que TVE en molts dels casos ha actuat com a productora secundària o ‘minoritària’ i això ha afavorit que diverses productores catalanes assumissin una part ‘majoritària’ o ‘altament significativa’ del documental.

 

QUADRE 17: Coproducció del gènere documental per tipus de participació

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Aquest mateix factor apuntat abans és també un dels determinants per explicar que la coproducció espanyola hagi esdevingut la fórmula de coproducció més habitual en els documentals. Més de la meitat dels documentals produïts al 2012 i 2013 van ser fets amb la coproducció d’empreses de la resta de l’Estat (Quadre 18). Això va en detriment del percentatge de documentals íntegrament catalans: només un de cada tres documentals van ser realitzats exclusivament per productores catalanes. Les coproduccions internacionals van tenir un paper menys important.

 

QUADRE 18: Coproducció de documentals per fórmula de coproducció

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

 

La llengua del cinema català

El cinema produït a Catalunya té dues principals llengües de producció: el castellà i el català. Entre les dues llengües, al 2012 es van rodar el 88% de les pel·lícules i al 2013, el 84%. Més enllà d’aquestes dues llengües només hi ha vuit pel·lícules al 2012 i dotze al 2013 que estiguessin rodades en altres idiomes (principalment en anglès). Per tant, és manifest que la majoria de pel·lícules amb producció catalana n’utilitzen una de les dues com a llengua de producció. A continuació es presenta el balança entre ambdues.

L’any 2009 s’havia assolit una equitat entre els dos idiomes (27 pel·lícules rodades en català i 27 més en castellà)[8]. Ara bé, en els últims anys el castellà ha anat guanyant terreny al català com a llengua de producció. Més de la meitat de les produccions es roden en castellà i menys d’un terç, en català (Quadre 19). Va ser sobretot al 2013 quan la diferència entre les dues llengües es va eixamplar més, ja que un 60% de les produccions catalanes van ser rodades en castellà, mentre que les pel·lícules fetes en català van suposar menys d’una quarta part. Aquesta diferència s’assembla bastant a la registrada l’any 2011) i també a la tendència dels anys 2007 i 2008[9].

 

QUADRE 19: Quotes de participació catalana segons la llengua de producció

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

 

El perfil de les produccions catalanes amb versió original en català

En relació amb el gènere, l’any 2012, 7 de cada 10 llargmetratges rodats en català van ser pel·lícules de ficció (17 de 24) i només un 30% van ser documentals (7 de 24). Aquests percentatges són força semblants als de la producció total per gèneres ja que al 2012 els documentals van suposar prop d’un 30% del total de pel·lícules produïdes, i la ficció, el 70% restant. Respecte al 2011 sí que ha canviat significativament la proporció, ja que aquell any quasi un 60% de les produccions amb el català com a llengua original van ser documentals[10] (quan els documentals només van suposar el 45% del total d’aquell any).

L’any 2013, el 44% de les pel·lícules rodades en català van ser documentals (vuit de divuit produccions). En aquest increment novament hi pot tenir a veure l’efecte de TVC ja que va participar com a coproductor de la meitat dels documentals rodats en català. Però sobretot, aquest increment del documental en la producció en català s’explica per una reducció del nombre de ficcions, ja que al 2013 només hi va haver deu pel·lícules de ficció amb el català com a llengua original.

En relació amb la fórmula de producció, és previsible que les pel·lícules rodades en català sigui o bé perquè estan produïdes íntegrament per empreses catalanes, o bé perquè la productora local hi té un pes rellevant (en el cas de els coproduccions). D’aquesta forma, al 2012, la meitat de les pel·lícules amb un únic productor català van ser rodades en català i van significar un terç de tots els films rodats en llengua catalana al 2012 (vuit de 24).  Al 2013, de les 29 pel·lícules amb un únic productor català, es va utilitzar com a llengua original en deu casos.

En el cas de els coproduccions, el català va ser la llengua predominant en les coproduccions catalanes del 2012. Aquell any, nou dels dotze llargmetratges en coproducció catalana van ser rodats en català. Al 2013, en canvi, només quatre de les tretze coproduccions exclusivament catalanes van ser rodades en català (la resta es van enregistrar pràcticament totes en castellà).

En les coproduccions amb la resta de l’Estat espanyol, el català es troba clarament superat pel castellà. Només quatre de les divuit coproduccions amb empreses de la resta de l’Estat van ser rodades en català al 2012, i l’any següent aquesta xifra encara era més baixa: només dues de divuit. No és un fet nou, ja passava en anteriors anys. En totes aquestes coproduccions, les empreses catalanes hi tenien una participació ‘majoritària’.

En les coproduccions internacionals, les xifres són semblants: al 2012, el català va ser present en tres pel·lícules amb participació estrangera (d’un total de divuit), mentre que al 2013 ho va ser en dues. En totes aquestes produccions, l’empresa catalana hi tenia una participació majoritària, llevat del film d’animació Els cadells i el codi de Marco Polo, en què la productora catalana hi tenia un paper minoritari (però en tractar-se d’animació, perd rellevància el concepte de llengua original).

En relació el tipus de participació (majoritària, altament significativa, minoritària i simbòlica), el català només s’utilitza com a llengua de rodatge en les pel·lícules amb una participació majoritària catalana (per sobre del 50%). És a dir, cap dels films en què la presència catalana és inferior al 50% s’ha rodat en català, excepte la pel·lícula d’animació abans citada. I entre les pel·lícules amb participació ‘majoritària’, el català tampoc s’imposa al castellà l’any 2013: el castellà va ser la llengua original de més de la meitat d’aquests llargmetratges (31 de 58), i només un terç pel·lícules amb presència majoritària catalana van optar pel català.

Per tant, el que es pot comprovar amb les dades de l’any 2013 és hi ha un retrocés de l’ús del català com a llengua de rodatge, també en aquells films amb participació majoritàriament catalana.

 

Els pressupostos de les produccions catalanes

En aquesta edició de l’informe de la producció de cinema a Catalunya per primera vegada es pot incloure un anàlisi sobre els pressupostos dels films amb participació catalana. Per tant, no es podran realitzar anàlisis comparatives amb anys anteriors, però sí entre els dos anys.

Malgrat tot, cal destacar que només s’han publicat els pressupostos d’alguns llargmetratges. Tant és així que al 2012, amb les dades disponibles no hi consta el pressupost d’un terç de les produccions i al 2013 només hi ha les dades d’un 44% del total. Per això, com que no es disposen de totes les xifres, la intenció d’aquest apartat és el de donar una idea aproximada de la magnitud econòmica del sector, però tenint present que no es refereix a la totalitat de la producció cinematogràfica de Catalunya.

Així doncs, amb les dades que disposem, les pel·lícules de producció catalana van tenir un pressupost mitjà de 3,4 milions d’euros al 2012 i d’uns 3 milions d’euros al 2013 (Quadre 20). La xifra global, per tant, ha patit una baixada al 2013 i això contrasta amb les xifres positives que situen el 2013 millor que el 2012. Un dels motius d’aquesta baixada és l’increment dels documentals. Proporcionalment hi ha molts més documentals al 2013 que al 2012, i fan baixar la mitjana ja que el seu cost és bastant més baix que el de les ficcions, com s’aprecia al Quadre 20.

Però aquest no és l’únic factor que condiciona la mitjana. A l’altre extrem de la balança hi ha algunes superproduccions amb unes xifres molt per sobre de la resta que poden fer-la incrementar. L’any 2012 hi havia una pel·lícula per sobre dels quinze milions i al 2013 n’hi va haver dues, i amb una diferència econòmica abismal respecte a les altres pel·lícules (més del doble de pressupost).

Per aquest motiu, un altre indicador per conèixer les xifres pressupostàries pot ser la mediana (el terme que es troba al mig en una escala de valors). D’aquesta forma, trobem que la mediana dels dos anys és força similar (1,8 milions d’euros al 2012 i 1,9 milions al 2013). A més, s’aprecia que és una xifra força més baixa que la mitjana.

 

 

QUADRE 20: Principals indicadors dels pressupostos de les produccions catalanes (2012-2013)

 

2012

2013

Mitjana de pressupost

3.400.493,32

2.978.878,54

Mediana

1.888.546,71

1.972.425

Mitjana pressupost documental

403.271,10

262.002,62

Mitjana pressupost ficció

3.952.613,20

4.110.910,17

Mitjana Pressupost ficció amb participació catalana ‘majoritària’

3.149.963,68

2.789.349,01

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

A partir d’aquests registres, una de les primeres idees que cal tenir present amb els pressupostos és que hi ha una gran dispersió de valors entre les xifres més elevades i les més baixes. Una mostra més de les grans diferències de pressupostos és en funció del gènere del llargmetratge. Al 2012, els documentals van tenir, de mitjana, un pressupost deu vegades inferior al de les ficcions. Aquell any, la mitjana de pressupost d’un documental rondava els 400.000 euros, mentre que en les ficcions s’acostava als 4 milions d’euros. Al 2013, aquesta diferència encara es va incrementar més, ja que la mitjana de pressupost dels documentals va ser de 262.000 euros i en les ficcions va superar els 4 milions, quinze vegades superior. La diferència és tal, que el pressupost del documental més car és gairebé el mateix que el de la ficció més barata. L’any 2013, el pressupost més alt del gènere documental es situava poc per sobre dels 500.000 euros. Totes les ficcions llevat d’una tenien un pressupost per sobre dels 500.000 euros. I aquesta tendència també s’havia produït al 2012, en què només dues ficcions van tenir un pressupost més baix que el documental més car.

La diferència també es nota dins de les ficcions en funció de quin és el grau de participació de les productores catalanes. Les pel·lícules amb una participació catalana ‘majoritària’ tenen un pressupost per sota de la mitjana de la resta de pel·lícules de ficció. I la tendència d’unes i altres també és diferent: mentre que el pressupost mitjà de les ficcions va pujar al 2013 (de 3,9 a 4,1 milions), en el cas de les ficcions amb major participació catalana, va baixar (de 3,1 a 2,7 milions).

Entre un any i l’altre, també augmenta el nombre de pel·lícules que tenen un pressupost inferior als 300.000 euros (Quadre 21). Si al 2012 només una pel·lícula tenia un cost inferior a aquesta quantia, al 2013 en van ser sis. A l’altra banda de la balança, al 2012 hi va haver quatre llargmetratges amb un cost entre 10 i 15 milions d’euros i només un que superés aquesta xifra.

En relació amb això, al 2013 es va incrementar la dispersió entre pressupostos més elevats i els més baixos, ja que hi va haver dues pel·lícules per sobre dels 15 milions, però cap que costés entre 10 i 15 milions d’euros. Pel que fa a les xifres intermèdies (entre 1 i 5 milions d’euros) hi ha menys pel·lícules al 2013, però també s’explica per la menor quantitat de pel·lícules que van publicar el pressupost.

Una dada més sobre les produccions de més de 15 milions d’euros: només una de les tres té una participació catalana ‘majoritària’, tot i ser rodada en anglès, mentre que en les altres dues la presència catalana és entre ‘minoritària’ i ‘simbòlica’ (una rodada en castellà, cap en català).

 

QUADRE 21:  Distribució segons la quantitat pressupostada de les produccions catalanes (2012 i 2013)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

En funció del tipus de participació, els pressupostos més elevats són els que tenen una participació catalana més baixa (Quadre 22). Tant les produccions ‘minoritàries’ com ‘simbòliques’ presenten xifres de pressupostos bastant elevades, ja que sovint es tracta de coproduccions internacionals amb diverses productores que hi participen. Tanmateix, són un nombre reduït de pel·lícules, i això també fa que d’un any a un altre hi puguin haver força variacions. Per exemple, en el cas de les coproduccions ‘simbòliques’, al 2013 només hi apareix una pel·lícula, que precisament és el film amb el cost més elevat de l’any, d’entre les que s’ha disposat de dades. Per això, es fa difícil establir una mitjana fidedigna d’aquesta categoria.

En el cas de les coproduccions amb participació ‘minoritària’, el pressupost mitjà va pujar bastant entre el 2012 i el 2013 ja que es van incrementar les coproduccions europees i nord-americanes (en detriment de les coproduccions llatinoamericanes). I això és determinant, perquè hi ha molta diferència de pressupost entre les coproduccions llatinoamericanes i les fetes amb la resta d’Europa o amb l’Amèrica del Nord (vegeu Quadre 23).

En un altre nivell es troben les pel·lícules exclusivament o majoritàriament catalanes. Per exemple, els films amb un únic productor català són els que tenen el pressupost més baix al 2013. L’any 2012 tenien una partida que rondava de mitjana els 2 milions d’euros i el 2013, només uns 700.000 € de mitjana. Hi ha un retrocés clar, que es pot explicar per diversos motius: Al 2012 només inclou les xifres de quatre pel·lícules, entre les quals no hi ha cap documental. En canvi, al 2013, la xifra resultant és la mitjana de set pel·lícules, de les quals tres són documentals. Si només es tinguessin en compte les quatre ficcions restants, la mitjana superaria el milió d’euros. A banda d’això, com que són xifres molt reduïdes de pel·lícules, poden variar fàcilment (només s’han publicat un 20-25% del total de pressupostos d’aquesta categoria).

Pel que fa als pressupostos de les coproduccions amb presència majoritària catalana, de mitjana, són més elevats que no pas els d’un únic productor. És lògic que sigui així, ja que la suma de vàries empreses pot permetre fer produccions més costoses. Tot i això, el pressupost mitjà va baixar entre el 2012 i el 2013. I en aquest cas és més significatiu perquè es disposen de les dades de pràcticament totes les pel·lícules. Els motius són varis: Per una banda, perquè al 2013 hi va haver més documentals. Però també perquè les ficcions amb participació catalana ‘majoritària’ van tenir pressupostos més baixos al 2013.

En el cas de les coproduccions amb una presència catalana ‘altament significativa’, hi va haver un important descens entre 2012 i 2013, gairebé la meitat. La raó és ben senzilla: al 2012 hi va haver dues coproduccions internacionals amb aquest tipus de participació i amb uns pressupostos per sobre dels 10 milions d’euros. Al 2013, en canvi, les coproduccions internacionals d’aquest tipus tenien una presència catalana ‘minoritària’ o ‘simbòlica’. Per aquest motiu, tot el que baixa de la categoria ’altament significativa’ ho recupera la categoria ‘minoritària’.

 

QUADRE 22: Mitjana de pressupost en funció del tipus de participació catalana en els films del 2012-2013

*En les ‘simbòliques’ del 2013, només se n’especifica una amb un pressupost de 17.461.718 €.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

Si s’analitzen els valors en funció de la nacionalitat es comprova que els pressupostos més baixos són els de les produccions catalanes i espanyoles, mentre que les coproduccions europees i nord-americanes (‘altres’) es mantenen en xifres de pressupost elevades (Quadre 23)

En tot cas, però, és significatiu comprovar com les diferències es van incrementar al 2013, ja que va baixar la mitjana de pressupostos de les pel·lícules catalanes i espanyoles, i es va incrementar el de les coproduccions europees. Aquest descens s’explica pels mateixos motius de l’anterior quadre.

Especialment rellevant és el cas de les coproduccions espanyoles en què el descens és bastant acusat. Això es deu que al 2012 hi va haver dues pel·lícules amb pressupostos molt elevats (18 i 9 milions respectivament), mentre que al 2013 la pel·lícula més cara va costar 6 milions. Si excloem aquestes dues superproduccions del 2012, ens quedaríem amb una xifra bastant semblant a la del 2013, uns 2,5 milions d’euros de pressupost mitjà.

En el camp de les coproduccions internacionals destaca la diferència de xifres entre les coproduccions europees i les iberoamericanes. Si en el cas europeu, els pressupostos ronden els 5-6 milions d’euros de mitjana, en el cas iberoamericà es situa en només 1,5 milions d’euros aproximadament. En qualsevol cas, tant unes com les altres són les úniques en què els pressupostos creixen del 2012 al 2013.

 

QUADRE 23: Pressupost mitjà segons la nacionalitat de la coproducció

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICEC

 

 


[1] Seguint els informes precedents, s’ha mantingut la classificació dels films catalans en funció del grau de participació de les productores catalanes en el finançament de la pel·lícula. S’estableixen quatre categories: participació ‘simbòlica’ (entre l’1% i el 15%), participació ‘minoritària’ (entre el 16% i el 30%), ‘altament significativa’ (entre el 31% i el 50%) i ‘majoritària’ (més del 50%).

[3] Classificació dels films catalans en funció del grau de participació de les productores catalanes en el finançament de la pel·lícula. S’estableixen quatre categories: participació ‘simbòlica’ (entre l’1% i el 15%), participació ‘minoritària’ (entre el 16% i el 30%), ‘altament significativa’ (entre el 31% i el 50%) i ‘majoritària’ (més del 50%).

[4] Vegeu l’Informe de l’Exhibició de cinema a Catalunya 2012-2013 (Quadre 29)

[10] Vegeu l’informe La producció de cinema a Catalunya (2009-2011). Apartat “El perfil de les produccions catalanes amb versió original en català”