Esteu aquí

Estudi estadístic de la direcció de cinema a Catalunya, 1990-2014

Versió per imprimir

Versió PDF

Albert Elduque
Amb la col·laboració de Noemí Sánchez
maig 2016

(Versió revisada a 6 de juny del 2016)

Índex

Principals resultats de l’estudi

1. Introducció i metodologia   

2. Resultats   

3. Anàlisi dels cineastes de llarga trajectòria   

4. Conclusions   

5. Fonts d’informació   

6. Annex: Relació total de cineastes segons nombre de films dirigits   

Principals resultats de l’estudi

L’Estudi estadístic de la direcció de cinema a Catalunya 1990-2014  s’ha fet per ajudar a comprendre i confirmar amb dades i amb tots els matisos una idea àmpliament estesa: en les darreres dècades ha augmentat considerablement el nombre de directors i directores que han pogut desenvolupar les seves pel·lícules a Catalunya. Però al darrere s’amaga una altra realitat: moltes persones ho han fet, 801 concretament al llarg del període que va de 1990 a 2014, però amb una continuïtat molt desigual. Per això, aquest estudi presenta les grans tendències que es detecten a partir de les dades, amb la intenció d’aportar alguna llum més al coneixement del cinema català, per a aquelles persones que tenen la responsabilitat de fer-lo avançar, des de les empreses, les administracions i els centres de formació.

Per a la realització de l’estudi, d’acord  amb l’objectiu de vincular-lo de la millor manera a la descripció de la realitat del sector audiovisual, una de les premisses fonamentals va consistir a adoptar com a concepte de partida el de “cineasta a Catalunya”, fugint de la disquisició sobre què és un director o directora català. La decisió presa permet establir la relació entre direcció de les obres i indústria de producció millor que cap altra, tot i que també té les seves limitacions i exclou professionals nascuts a Catalunya, a canvi d’obrir la porta a la feina realitzada per cineastes de fora amb la indústria catalana.

Pel que fa a les obres audiovisuals incloses en l’estudi, abasta tots els llargmetratges de ficció, documentals, TV movies i mini sèries de televisió, ja que tenen unes característiques d’autoria,  durada i llenguatge amb molta semblança per incloure-les sota la denominació de “cinema”. En canvi, tot l’entorn de la producció de telesèries no s’hi ha contemplat.

Com en tots els estudis realitzats a partir de bases de dades i llistes d’autors i de films, poden haver-hi llacunes, mancances i errors. L’autor de l’estudi i l’Observatori de la Producció Audiovisual hem intentat minimitzar-los, i estem convençuts que els que puguin quedar no alteren el significat de les conclusions del treball.

Aquestes conclusions es desprenen directament de les dades que s’han manejat, i  s’han convertit en unes xifres que permeten fer l’anàlisi i comparar anys, períodes i circumstàncies. Pretenem que ara ajudin a avaluar l’impacte de les accions que s’han realitzat en el marc de les polítiques de foment per part de les administracions públiques catalanes, espanyoles i europees, i per part de les corporacions audiovisuals.

RESULTATS

* 801 cineastes van dirigir 1.227 produccions de cinema a Catalunya durant el període 1990-2014.

*El 75%  dels cineastes (601) només van dirigir una obra en aquest període, i 57 van superar les tres obres produïdes. El primer grup inclou una gran diversitat de casos, des de directors amb debuts sense continuïtat fins a cineastes estrangers consolidats que només han realitzat una pel·lícula dins de la indústria catalana.

Nombre de cineastes segons el nombre de films dirigits

* D’entre les persones que compten amb una sola obra en el període 1990-2014, 208 ja havien dirigit anteriorment i 393 no.

* Entre 2010 i 2014 van debutar a Catalunya 201 cineastes. És previsible que en els propers anys alguns autors que en aquest estudi apareixen amb una sola obra augmentin la seva producció.

* 166 del total de 801 directors han codirigit en alguna ocasió en el context català, però en 90 d’aquests casos es tracta de debuts sense continuïtat.

* Entre les 801 persones que van dirigir pel·lícules a Catalunya en el període 1990-2014, hi ha 700 homes i 101 dones. A més, entre les trajectòries personals amb més producció a Catalunya la presència femenina és escassa: no hi ha dones cineastes amb nou o deu films de producció catalana en els 25 anys estudiats. En els darrers anys no s’observa una tendència de canvi.

* El 40% dels cineastes que van produir films a Catalunya entre 1990 i 2014 van néixer a Catalunya, el 29% a la resta de l’estat espanyol i el 31% en d’altres països.

Entre les persones que van debutar a Catalunya, el 59% són nascudes a Catalunya, el 26% a la resta de l’estat i el 15% a la resta del món.

En ambdós casos, el país estranger amb més cineastes que treballen a Catalunya és Argentina.

* L’increment de la producció de cinema a Catalunya en els últims anys es tradueix en un augment en el nombre de cineastes. Del total de 533 debutants entre 1990 i 2014, el 78% ho han fet en els últims deu anys (415 en total).

*Les persones que van debutar entre 1990 i 2004 han dirigit a Catalunya, a grans trets, al voltant de tres films, mentre que els que ho han fet després s’acosten a una mitjana d’una obra per persona.

* En el període 2005-2009 es va produir el nombre més elevat de debuts (215), triplicant pràcticament la xifra del quinquenni anterior (73 debuts). Amb data 2014, només 55 dels debutants havien pogut dirigir la segona obra (26%), mentre que aquesta xifra és del 59% per als qui van començar entre 2000 i 2004. Aquest resultat confirma la dificultat de progressar en la carrera cinematogràfica a Catalunya.

* L’edat del debut en la direcció de cinema a Catalunya és una xifra mitjana de 37 anys, i no s’ha modificat substancialment al llarg dels anys. Cal considerar que en aquest còmput es contemplen també nombrosos professionals que, sense dedicar-se habitualment a la direcció cinematogràfica, hi debuten a una edat avançada.

* El documental  és el format cinematogràfic en el qual la quantitat relativa de directors que han debutat a Catalunya és més alta. La gran majoria dels documentalistes que han treballat a Catalunya també hi han debutat.

* Els productes per a televisió són aquells que tenen un percentatge major de cineastes estrangers.

* Dels 570 cineastes que han debutat a Catalunya (tant els que ho van fer abans de 1990 com els que ho han fet en el període estudiat), 255 han dirigit habitualment obres en règim de coproducció amb la resta de l’estat o amb l’estranger, mentre que una majoria àmplia (315) generalment no ho fa.

Perfil dels cineastes de llarga trajectòria

Amb  les dades que s’han obtingut dels directors i directores amb una producció més gran a Catalunya (42 cineastes que van dirigir almenys cinc pel·lícules entre 1990 i 2014), es poden observar alguns trets complementaris:

* Es manté la desigualtat de gènere: 36 homes i sis dones.

* 34 són nascuts a Catalunya, sis a la resta d’Espanya (quatre al País Valencià, un a les Balears i un altre a Cantàbria), i dos a l’estranger (un, d’ascendència catalana)

* Més de la meitat (23) han treballat habitualment sota la forma de produccions eminentment catalanes, catorze amb coproducció amb altres territoris de l’estat espanyol i cinc amb coproduccions internacionals.

* D’aquests directors i directores, 38 han realitzat tota o pràcticament tota la seva carrera a Catalunya.

1. INTRODUCCIÓ I METODOLOGIA

1.1 A partir dels directors

En els últims 25 anys, el cinema català ha viscut un període inèdit a la seva història: segons dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals, entre 1990 i 2014 s’han produït 1.227 obres cinematogràfiques, comptant llargmetratges de ficció, documentals, films d’animació, TV movies i mini sèries. Els números són tan eloqüents que no deixen dubtes: el cinema català ha viscut una mutació fonamental en l’últim quart de segle. Entre les causes, es poden citar el creixement econòmic, com a mínim fins a la crisi de 2008; la potenciació de Barcelona com a centre turístic i cultural, i per tant com a atractiu vital i artístic per a estudiants i directors; l’èxit internacional de determinats cineastes catalans, tant en formats comercials com en festivals; la multiplicació dels centres de producció; la consolidació d’algunes empreses com a coproductores de cineastes internacionals de prestigi; l’enfortiment de la televisió catalana com a coproductora; els canvis de formats de producció, amb la consegüent facilitat econòmica per realitzar una pel·lícula; el canvi en els sistemes de distribució, i un llarg etcètera.

Aquestes mutacions han produït, òbviament, una multiplicació del nombre de cineastes. Entre 1990 i 1999 es van registrar a Catalunya 44 debuts; entre 2000 i 2009,  van ser 215. No es tracta d’un tema banal: com sabrà tot aquell que s’hi hagi enfrontat alguna vegada, dirigir una pel·lícula és una tasca increïblement difícil i complexa, especialment quan no s’ha adquirit un prestigi que asseguri un recolzament institucional i financer. Assumir la direcció d’una obra implica grans inversions de temps i esforç per dur-la a terme: cal coordinar un grup de professionals, prendre decisions artístiques i, a la vegada, no passar-se d’uns ajustats límits de calendari i pressupost. Al mateix temps, en molts casos implica o bé treballar dins d’una gran incertesa laboral o bé fer-ho al marge dels mitjans de subsistència, tot implicant esforços extra en un projecte artístic de borrós horitzó: sovint no donarà més recompenses que alguns passis a festivals, una setmana d’exhibició o una emissió televisiva. No volem glossar aquí els mèrits dels directors de cinema, o veure la seva feina des d’una perspectiva romàntica o llastimosa. Però creiem que és necessari tenir en compte els riscos i les particularitats que aquesta professió comporta, especialment quan va lligada a la producció de les pròpies obres: és econòmicament feble i fortament vocacional. Ser director de cinema, doncs, no és qualsevol cosa.

Per aquest motiu, la multiplicació de directors catalans en els darrers anys és un fenomen a tenir en compte i a estudiar. A tots els factors mencionats anteriorment caldria afegir-n’hi un altre, fonamental: la proliferació de centres d’ensenyament de cinema i audiovisual, especialment a Barcelona. La introducció del cinema en els estudis universitaris des de principis dels anys noranta (de la mà especialment dels estudis de Comunicació Audiovisual, impartits a, entre d’altres centres, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona) ha contribuït a dotar el cinema de reconeixement i validesa acadèmica, tot augmentant el nombre de professionals potencials; a la vegada, la fundació de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya el 1994 i l’aparició del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra el 1998 poden considerar-se dues fites fonamentals que, des de l’educació, han establert ponts amb el món professional i s’han convertit en nuclis de producció de referència. Aquest auge ha contribuït a la multiplicació dels estudis universitaris en audiovisual, dels graus professionals sobre imatge i so i, també, de les escoles privades de cinema, que abans de la crisi visqueren una expansió notable a Barcelona. Val a dir que en aquest darrer cas el tipus d’ensenyament i la solidesa de l’estructura distava molt d’una escola a l’altra, i amb l’arribada de la crisi nombrosos centres es veieren forçats a la retirada. El cas més significatiu segurament sigui el del Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, fundat el 1985, i pel qual van passar directors que després han desenvolupat carreres professionals destacades, com Jaume Balagueró; malgrat la seva rellevància en el panorama català, el 2013 el CECC hagué de tancar. Sigui com sigui, tant en els casos més consolidats com en aquells més fràgils, l’auge dels estudis de cinema a Barcelona ha viscut i viu de la marca que té la ciutat com a centre cultural, atraient nombrosos estudiants de tot el món (especialment d’Amèrica Llatina) a completar la seva formació a la capital catalana, amb la possibilitat futura de treballar-hi.

Creiem que la perspectiva dels directors per pensar en el mapa de producció cinematogràfica d’un territori és interessant. I ho és no només des del punt de vista sociològic (tenint en compte la distribució per gènere, lloc de naixement, edat de debut, etc.), sinó, sobretot, perquè afegeix una dimensió humana a les dades de producció: en lloc de considerar la indústria com una entitat abstracta i sense nom, volem veure fins a quin punt ella ha permès que els cineastes poguessin desenvolupar-hi una vida professional llarga; i, en lloc de pensar en les dades de coproducció per celebrar o lamentar el grau d’internacionalització de les empreses, ens interessa explorar com individus nascuts a diferents llocs del món han treballat, en algun moment de les seves carreres, en el teixit productiu català.

Som conscients que els processos productius cinematogràfics són molt complexos, i que segurament caldria parlar també de productors, intèrprets, directors de fotografia, muntadors, maquilladors i un llarguíssim etcètera de professionals. Som conscients que parlar de la indústria en abstracte, només a partir de les obres, pot ser gris i impersonal, però que fer-ho només dels directors és classista i romàntic, perquè s’identifica artista i obra i s’ofereix una concepció aristocràtica de l’acte creatiu, tot deixant en posició subalterna la resta de professionals implicats. En som conscients, però, malgrat tot, això no invalida que valgui la pena un abordatge des d’aquesta perspectiva.  

1.2 Directors catalans?

No volem, en aquest informe, parlar de directors catalans. Aquesta era la nostra intenció primera, però les dades ens han revelat que es tracta d’una tasca massa complicada. Què seria, en primer lloc, un director català? Primera hipòtesi: aquell que ha nascut a Catalunya. És una possibilitat interessant que permetria veure quantes persones nascudes (i probablement crescudes) a Catalunya han decidit dedicar-se al cinema, i quines han estat les seves trajectòries. Això inclouria, per exemple, a Jaume Collet-Serra, nascut al Maresme, però que ha desenvolupat tota la seva carrera als Estats Units en coproducció amb altres països: films de repercussió internacional com La huérfana (Orphan, 2009) o Sin identidad (Unknown, 2011) s’emmarquen en aquest esquema. Aquesta alternativa de classificació, però, xocaria amb dos problemes importants. El primer, la manca de registre dels catalans que dirigeixen pel·lícules a l’exterior: com saber si hi ha cineastes equivalents a Jaume Collet-Serra al Regne Unit, Argentina o Corea? Caldria guiar-se, únicament, per un criteri de publicitat i fama, una qüestió que deixaria fora nombrosos noms que ara no coneixem. En segon lloc, seleccionar els cineastes només en funció del seu naixement a Catalunya exclouria noms fonamentals, com ara el mallorquí Agustí Villaronga o el valencià Llorenç Soler, de llargues trajectòries fortament vinculades al teixit productiu català.

L’altra opció seria considerar com a cineasta català tot aquell que ha treballat a Catalunya. No parlaríem aquí d’origen, doncs, sinó de treball. Es recuperaria, tot i que limitada a la qüestió del treball, la famosa afirmació pujoliana “és català qui viu i treballa a Catalunya, i té ganes de ser-ne”. En aquest cas manarien les pel·lícules sobre les persones, i sí que comptaríem amb dades, ja que l’Institut Català de les Empreses Culturals disposa d’un registre de tots els films produïts a Catalunya durant el període. Els directors catalans serien, doncs, aquells que han dirigit aquestes pel·lícules, i podrien ser comptabilitzats. Això permetria que entressin a la llista Villaronga i Soler, així com altres cineastes que han desenvolupat la totalitat de les seves carreres a Catalunya sense haver-hi nascut, com el càntabre Jesús Garay o la peruana Claudia Llosa. És, sens dubte, un format molt més integrador. És aquest el millor sistema? Certament no, si el que volem és parlar de directors catalans: l’estatunidenc Woody Allen, el portuguès Manoel de Oliveira o el tailandès Apichatpong Weerasethakul, que han coproduït alguns dels seus films amb Mediapro o Eddie Saeta, serien doncs cineastes catalans, i això suposaria un sonor desajustament amb la realitat: ni han viscut a Catalunya ni pràcticament n’han parlat a les seves pel·lícules, ni la producció catalana representa, en absolut, el gruix de les seves filmografies.

Entre aquests dos pols, hi ha diverses solucions intermèdies per tractar de definir el que és un “cineasta català”. Una d’elles seria la cultural o lingüística: incloure els cineastes nascuts a territoris de parla catalana. Això inclouria a Villaronga i Soler, però no a Garay i Llosa, i això no ens sembla just, atesa la importància que aquests directors han jugat en la indústria. A més, caldria concretar: què fer amb els cineastes aragonesos, territori on parcialment es parla la llengua catalana? Parlem aquí de cineastes o de pel·lícules? Importa el lloc de naixement o l’idioma parlat als films? Han de reflectir les seves obres la vida o la cultura catalanes com a passaport per ser considerats cineastes catalans? Què fer doncs amb Isabel Coixet i La vida secreta de les paraules (The Secret Life of Words, 2005), situada en una plataforma petrolífera enmig del mar i amb dos actors principals nascuts al Canadà i als Estats Units? I en aquest cas Collet-Serra, que roda en anglès, quedaria fora? Tindria algun sentit recuperar l’afirmació pujoliana i pensar a partir d’aquí? No ho tenim gens clar. Com es desprèn d’aquestes darreres preguntes, la definició de “cineasta català” en termes culturals és extremadament complicada: és, en el millor dels casos, problemàtica i reduccionista, i, en el pitjor, essencialista i provinciana. Descartem, doncs, aquesta opció intermèdia: pot dur a cabdells classificatoris complicats no només per la multiplicitat d’excepcions, sinó sobretot pels matisos ideològics que pot arribar a comportar.

Una altra solució intermèdia implicaria pensar en el cineasta català com aquell que ha debutat a Catalunya, tant si ha desenvolupat la seva carrera posterior al mateix territori o si ha decidit continuar fora. O considerar només aquells que han realitzat més del 75% de la seva obra en produccions catalanes. Però són alternatives que també descartem. En general, la temptativa de definir “cineasta català” ens sembla realment complicada ja des de l’inici, i creiem que el millor, en tots els sentits, és descartar-la i substituir-la per un altre enfocament: “cineasta a Catalunya”. És a dir, optar per la segona opció plantejada: partir de les pel·lícules amb producció total o parcial a Catalunya, convenientment registrades per l’ICEC, i estudiar aquells noms que les han dirigides. Això inclou Villaronga i Soler; Garay i Llosa; Allen, De Oliveira i Weerasethakul, i Coixet. No inclou a Jaume Collet-Serra. D’aquesta manera el criteri no és l’origen, ni la cultura, sinó purament la circumstància laboral. No es tracta, doncs, de parlar dels cineastes catalans, sinó de parlar de la producció catalana (un terme que sí que es pot delimitar fàcilment), però fent-ho a partir dels seus directors. Termes com l’origen geogràfic o el possible debut català deixen de ser elements d’exclusió prèvia, sinó dades a analitzar dins d’un panorama molt més ampli: deixen de ser requisits per esdevenir variables.

1.3 Criteris metodològics: films

Per realitzar aquest estudi hem partit de dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals, i també de repertoris i bases de dades com la de Catalan Films and TV. Particularment, hem seleccionat aquelles referides a llargmetratges de ficció, llargmetratges documentals, llargmetratges d’animació, TV movies i mini sèries realitzats en el període 1990-2014: un total de 1.227 obres. La tria d’aquests formats l’hem d’explicar no per elecció sinó per subtracció. Hem descartat, en primer lloc, el curtmetratges, no només per la seva ingent producció, sinó per la seva naturalesa essencialment diferent dins del teixit productiu: tot i que requereixen una forta inversió de temps i de diners, el seu pes dins de la indústria cinematogràfica no és de cap manera comparable al que poden tenir els llargmetratges, ni en pes econòmic (generació de llocs de treball) ni en ambició comercial (no existeix encara una plataforma exitosa i normalitzada de curtmetratges, més enllà de festivals i portals online no gaire coneguts pel gran públic). Hem descartat també els documentals per a televisió, ja que, en molts casos, encaixen més en un format periodístic que en una recerca estètica, encara que la frontera entre ambdós territoris pugui arribar a ser força borrosa. Tampoc hem inclòs les telesèries, perquè operen amb formes narratives i de distribució (setmanal) molt diferents a les que estructuren els llargmetratges de ficció o els documentals, concebuts com a obres úniques i tancades. Cal dir, en aquest sentit, que sí que hem inclòs les TV movies, perquè en les formes narratives són molt més semblants als llargmetratges de ficció: encara que s’emetin per televisió, les seves estratègies expositives, la seva durada i el seu format (peça única) les allunyen de la regularitat de les telesèries. Les mini sèries, en aquest sentit, es troben entre les unes i les altres, però més a prop de les TV movies: serien, d’alguna manera, TV movies dividides en unes poques entregues. Finalment, per tancar ja aquesta selecció, no hem inclòs tots aquells continguts que, per la seva naturalesa experimental (incloent museística) o underground s’escapen dels registres de l’ICEC; són obres que de cap manera hauríem pogut comptabilitzar, però creiem important mencionar aquí la seva existència.

Pel que fa a la delimitació temporal, creiem que el període 1990-2014 és el més adequat perquè dóna una perspectiva àmplia de l’auge del cinema català a les darreres dècades. Parteix, en aquest sentit, de la Catalunya preolímpica i arriba a l’actualitat, reunint tots aquells fenòmens que hem assenyalat a l’inici. Vint-i-cinc anys pot semblar un període molt llarg, potser massa, però és necessari per tal de poder copsar les trajectòries dels cineastes: en un territori sense una indústria audiovisual consolidada, sovint els directors triguen tres o quatre anys a poder realitzar una pel·lícula, i per tant és necessari un arc temporal ampli que permeti incloure el màxim de títols i, a partir d’ells, dibuixar trajectòries. En aquest sentit, val a dir que acabar en films realitzats el 2014 ha estat de vegades dolorós: ens hi hem ajustat per comptar amb un marc de 25 anys, però, conforme el nostre treball d’anàlisi i escriptura s’allunyava del desembre d’aquell any, constatàvem com alguns directors que a les taules suposen debuts aïllats i sense continuïtat estan desenvolupant projectes que desmenteixen aquesta classificació. És el cas, per exemple, de Kike Maíllo, que després de la seva òpera prima Eva (2011) ha estrenat el musical Tu i jo (2014) i ha presentat Toro (2016) al recent Festival de Málaga; cap d’aquests dos darrers films figurava a les llistes amb què hem treballat.

En aquest sentit, és important també admetre tota una sèrie d’inexactituds. Tota la nostra anàlisi s’ha desenvolupat a partir de dades de l’ICEC i de la informació que se’n podia extreure. De totes maneres, les dades són molt sovint cegues, els registres són insuficients i el panorama audiovisual extremadament complex. Hem constatat, per exemple, que en alguns casos les dades de l’ICEC incloïen pel·lícules que efectivament es van registrar, però que mai es van arribar a acabar, i van quedar únicament com un projecte. En d’altres casos, els registres són insuficients (per exemple, no consta a les llistes Andrés Duque, un dels realitzadors experimentals més importants del panorama espanyol). En qualsevol cas, verificar totes les informacions proporcionades era una tasca massa complicada com per poder ser realitzada de forma completa, així que hem preferit cenyir-nos a aquell material del que disposàvem i corregir-lo quan crèiem necessari, sempre eliminant en lloc d’afegint. No volem desacreditar aquí la tasca de l’ICEC, sinó més aviat constatar que el fenomen cinematogràfic sempre fuig de les llistes, i que és molt difícil prendre’n acta sense que s’escapin títols. En aquest sentit, les taules de l’ICEC es revelen també incompletes pel que fa al cinema de dècades enrere, i no inclouen, per exemple, pel·lícules importants dels anys 60 que segurament en el seu moment no foren formalment registrades. Però no es tracta només d’un fenomen del passat: en ple segle XXI, quan el tràfic de dades és més alt que mai, la multiplicitat del cinema segueix jugant a fet i amagar amb les quantificacions oficials.   

De tota manera, malgrat les inexactituds en les dades, això no les invalida com a reflex d’idees globals que, creiem, no resulten distorsionades. En aquest sentit, tot i que en els següents apartats parlarem de nombres, volem deixar clar que el més important no són les xifres per si mateixes, sinó les idees globals que permeten extreure. Unes idees que, com hem vist abans, ens parlen de la indústria i d’aquelles persones que l’han formada. I aquest serà el nostre repte: passant pel filtre dels números, recuperar la dimensió humana de la producció cinematogràfica, veure com els professionals hi han treballat i contribuït pel·lícula a pel·lícula.

1.4 Variables d’anàlisi: directors

A partir de les llistes de llargmetratges de ficció, de llargmetratges documentals, de llargmetratges d’animació, de TV movies i de mini sèries, hem extret el nombre total de directors: 801. Aquest nombre inclou també les codireccions en pel·lícules de fins a un total de tres directors. En aquest sentit, hem pensat que més enllà d’aquesta xifra s’ha de parlar més aviat de films col·lectius o d’episodis, on el pes específic del director és molt menor. En el primer cas es troben els films realitzats per estudiants, com la ficció Puzzled Love (2011) o el documental Demonstration (2014), on la tasca de cada persona es desdibuixa molt, i la multitud d’autors, si es comptessin un a un, podria desvirtuar enormement l’estudi. En el cas dels episodis, ja siguin pocs (cinc a El domini dels sentits [1996], sis a 6 películas para no dormir [2005], per exemple) o molts (32 a ¡Hay motivo! [2004]), la intervenció del director acaba limitada a l’equivalent a un curtmetratge, tot i que integrada en un tot major. En ambdós casos, ens trobem lluny de la noció del director com a responsable d’una peça llarga i tancada i, per tant, de la seva consolidació dins de la indústria. Per aquest motiu aquestes pel·lícules s’han descartat de la mostra, tot i que és important dir que hi ha hagut un total de quatre peces amb més de deu directors (¡Hay motivo!, Puzzled Love, Los Inocentes [2013] i Demonstration), una de set (7 días en La Habana [2012]), dos de sis (6 películas para no dormir i Blue Lips [2014]), tres de cinc (El domini dels sentits, Barcelona, historia de una noche [2002] i Ciao Pirla! [2013]) i una de quatre (Espejito, espejito [2010]). Sí que han entrat a la mostra final, pel seu menor nombre de persones implicades, films com Aro Tolbukhin – En la mente del asesino (Isaac-Pierre Racine, Agustí Villaronga i Lydia Zimmermann, 2002) i Elisa K (Jordi Cadena i Judith Colell, 2010), entre d’altres.

Els 801 directors han estat classificats segons les següents variables:

  1. Total de films dirigits i codirigits a Catalunya
  2. Gènere
  3. Lloc de naixement:
- En el cas de Catalunya, segons província
- En el cas de la resta de l’estat espanyol, segons comunitat autònoma
- En el cas de l’estranger, segons país
  1. Data de naixement
  2. Debut en el llargmetratge a Catalunya:
- Sí
- No
  1. Any del debut en el llargmetratge (i edat en el moment del debut)
  2. Format predominant en l’obra:
- Ficció
- Documental
- TV movie
- Mini sèrie
- Animació
  1. Gènere predominant en la producció (no en el cas de format documental):
- Drama
- Comèdia o romàntic
- Suspens, thriller o terror
- Aventures
- Històric, bèl·lic o biogràfic
- Experimental
- Fantàstic
- Road movie
- Social
- Musical
- Educatiu
- Eròtic
- Familiar
  1. Règim de producció majoritari en les pel·lícules catalanes dirigides:
- Producció catalana
- Coproducció amb la resta de l’estat espanyol
- Coproducció internacional
  1. En el cas de directors d’una sola pel·lícula catalana, la classificació té en compte la seva filmografia anterior i posterior:
- Casos aïllats: debuts sense continuïtat (es desconeixen altres obres)
- Debuten a Catalunya amb aquesta pel·lícula i continuen treballant a la resta de l’estat espanyol
- Debuten a Catalunya amb aquesta pel·lícula i continuen treballant a l’estranger
- Debuten a la resta de l’estat espanyol, treballen a Catalunya amb aquesta pel·lícula i no se’ls coneixen obres posteriors
- Debuten a la resta de l’estat espanyol, treballen a Catalunya amb aquesta pel·lícula i continuen treballant a la resta de l’estat espanyol
- Debuten a l’estranger, treballen a Catalunya amb aquesta pel·lícula i no se’ls coneixen obres posteriors
- Debuten a l’estranger, treballen a Catalunya amb aquesta pel·lícula i continuen treballant a l’estranger
- Havien debutat a Catalunya abans de 1990, i en aquest període fan només aquesta pel·lícula
(no s’han considerat eventuals casos creuats entre aquestes categories, per ser poc significatius)

Com es pot comprovar, aquestes variables demanen en molts casos consultar nombroses fonts d’informació. En termes generals, les classificacions de format, de gènere i de règim de producció s’han extret de les dades de l’ICEC i Catalan Films (corregides en alguns casos), però en tots aquells camps referents a les dades personals del cineasta (data i lloc de naixement) o a la seva trajectòria no catalana (debut a Catalunya o la resta de trajectòria en els casos de film únic) ha estat necessari consultar altres fonts, especialment Internet Movie Database, la principal base de dades de pel·lícules a nivell mundial, o l’obra de Magí Crusells Directores de cine en Cataluña. De la A a la Z (Barcelona: Centre d’Investigacions Film-Història – Universitat de Barcelona, 2009). En nombrosos casos, especialment aquells en què els cineastes són poc coneguts, ha estat necessari recórrer a Wikipedia, les seves pàgines web o fins i tot els seus perfils de Facebook, especialment per poder disposar de lloc i data de naixement. Malgrat això, sovint no s’ha pogut completar tota la informació.
Cal afegir també que aquells camps que involucren una idea de “majoritari” s’han completat sense un criteri matemàtic i fent servir, en molts casos, les idees que, de forma clara i distinta, es presentaven a la vista en el moment de revisar filmografies. Com en el cas de les inexactituds de la informació de l’ICEC i de la manca de dades, creiem que, malgrat aquesta certa laxitud, les principals idees no queden de cap manera distorsionades.

2. RESULTATS

2.1 Nombre de films dirigits

Aquesta és la variable que tindrem més en compte al llarg d’aquest estudi. En els següents gràfics (Figures 1 i 2) podem observar el repartiment dels cineastes segons el nombre de films dirigits. El segon gràfic és un desglossament de la darrera columna del primer.

Figures 1 i 2.  Nombre de cineastes segons el nombre de films dirigits

La gran majoria dels directors (601 sobre 801, és a dir, més del 75% del total) han dirigit o codirigit únicament una pel·lícula en el període 1990-2014. A partir d’aquí, el nombre de cineastes per títols dirigits va disminuint progressivament, fins arribar a dos cineastes que han dirigit 21 títols. La principal idea que es pot extreure d’aquí és que, segurament a causa de les dificultats de producció, a Catalunya el nombre de cineastes és inversament proporcional al nombre de títols dirigits: així, seria molt difícil, fins i tot en un període ampli de 25 anys, poder desenvolupar una carrera que passés de l’òpera prima o dels dos o tres títols.

A banda d’això, en aquests gràfics trobem dos desequilibris evidents que val la pena comentar. El primer té a veure amb la gran distància que separa els dos cineastes més prolífics, amb 21 títols cadascun, dels dos següents en l’escala, amb deu títols. Els cineastes de 21 títols són Salomón Shang i Ventura Pons, mentre que els de deu són Bigas Luna i Joaquim Oristrell. Els casos de Bigas Luna i Oristrell encaixen amb la lògica que acabem de comentar: a més títols dirigits, menys cineastes; el sistema de producció és tancat i inestable i els cineastes s’organitzen, d’aquesta manera, en una estructura pràcticament piramidal, on només uns pocs arriben a la desena de títols en 25 anys; per sota d’ells, hi ha cineastes amb nou títols, vuit títols, set títols... Bigas Luna i Oristrell representarien cineastes consolidats que, des d’estètiques i gèneres diferents, han trobat un públic i un prestigi que els ha assegurat una continuïtat, encara que hagin hagut de combinar la direcció de cinema amb altres tasques al llarg del període estudiat.

El cas de Salomón Shang es pot considerar excepcional des de qualsevol perspectiva. De vida fulgurant (1976-2014, 37 anys) i amb 21 llargmetratges entre el 2000 i el 2011, el seu cas es desvia de la norma per les seves singulars condicions de treball: producció completament underground a la seva productora (Kaplan), distribució als Cinemes Casablanca, que va regentar del 2005 al 2011, i ús fraudulent de subvencions. La seva extensa filmografia se situaria entre l’experimentació més marginal i els canals convencionals (dades de públic, subvencions, premis), jugant les dues cartes per produir completament fora del sistema però aprofitar-se dels seus mecanismes. Segurament existeixen altres cineastes underground, sense diners i sense públic, igual de prolífics, però que no recorren ni a subvencions ni a sales de cinema pròpies, ni tenen les seves obres registrades formalment. Aquesta és l’anomalia que, segurament, es troba darrere d’aquestes 21 obres que el fan encapçalar el rànquing.

L’altre nom que es troba completament al marge de la mitjana de films per director és Ventura Pons, també amb 21 pel·lícules. Aquest cas és completament diferent al de Shang: Pons és un personatge popular, treballa amb intèrprets famosos i les seves pel·lícules són conegudes pel gran públic. Com Bigas Luna, Pons va néixer a mitjan anys 40 i va debutar al cinema a finals dels 70, però ha pogut mantenir, des de principis dels 90, un ritme de producció de gairebé un títol per any, convertint-se, d’aquesta manera, en l’únic cineasta que a Catalunya ha realitzat el que feien els antics artesans de Hollywood, o el que encara fan cineastes com Woody Allen: una producció contínua de pel·lícules de gènere adreçades a un públic general i basades sobretot en els actors. La xifra de 21 títols pot semblar desproporcionada per al mapa català, però, observant la seva llista de títols, no hauria de ser estrany que hi hagués un cineasta popular que en 25 anys hagués realitzat 21 títols. El que és estrany és que, a Catalunya, ell sigui l’únic.          

L’altra anomalia d’aquests primers gràfics té a veure amb els 601 cineastes que han dirigit només una pel·lícula a Catalunya. Inicialment podria semblar que darrere d’aquesta xifra hi ha 601 òperes primes sense continuïtat, però això no és exactament així. La xifra és tan gran que val la pena desglossar-la. Fixem-nos, en primer lloc, en quants d’aquests casos són debuts i quants d’ells provenen de carreres ja iniciades (Figura 3); i, en segon lloc, en quants dels debuts han tingut continuïtat (Figura 4).

Figures 3 i 4. Tipologia de cineastes amb una sola pel·lícula catalana entre 1990 i 2014

Trajectòria prèvia                                                                 

  Trajectòria posterior dels debutants

A la Figura 3 és possible veure que 393 (gairebé dos terços) d’aquests 601 cineastes debutaven amb aquesta pel·lícula catalana realitzada en el període 1990-2014. La resta ja havien dirigit una o més pel·lícules, ja fos a la resta de l’estat espanyol (71) o a d’altres països (125), i la pel·lícula catalana, doncs, se situava en el context d’una carrera més o menys àmplia realitzada fora. També s’inclouen aquí cineastes que havien debutat a Catalunya abans de 1990 però que en el citat període només han dirigit una obra (12). Per exemplificar aquests quatre grups, podem dir que Carlos Marquès-Marcet pertany al primer, José Luis Cuerda al segon, Roman Polanski al tercer i Pere Portabella al quart (d’aquest període només hi ha registre d’El silenci abans de Bach [Die Stille vor Bach, 2007], malgrat que continuï en actiu i ara estreni Informe general II. El nou rapte d’Europa [2015]). Com es pot comprovar, aquest grup inclou cineastes de carreres absolutament heterogènies, tot combinant novells amb autors internacionals de prestigi que han passat puntualment per les productores catalanes en una coproducció.

Si abordem el grup majoritari, el dels debuts (Figura 4), podrem tenir una idea més clara de la quantitat d’òperes primes úniques. Com es pot veure al gràfic, d’aquests 393 directors debutants només 48 han obtingut una continuïtat en obres fetes al marge de les productores catalanes, ja sigui a la resta de l’estat (24) o a l’estranger (24), mentre que els altres 345 s’han quedat en una obra única. De manera que en 345 casos ens trobem amb directors que han iniciat carreres a Catalunya però que, a data de 2014, s’han quedat en una sola obra. Sobre el total de 801 directors, això representa el 43%.    

2.2 Direccions i codireccions

Val la pena dedicar un petit espai aquí a les pel·lícules dirigides entre diferents autors. Recordem que aquí no hem considerat ni els films col·lectius ni aquells amb codireccions de més de tres directors. De tota manera, fins i tot així els resultats són significatius (Figura 5).

Figura 5. Activitat de direcció i codirecció dels cineastes a Catalunya, 1990-2014

En aquest gràfic podem veure que 166 del total de 801 directors (21%) han codirigit en alguna ocasió en el context català. D’aquests, 38 també han dirigit en solitari (és el cas de Jaume Balagueró i Paco Plaza, per exemple), mentre que 128 només han codirigit (és el cas dels germans Àlex i David Pastor). Això vol dir que 128 directors (16% del total), un nombre significatiu, no han dirigit mai en solitari. El model de parelles o tercets, doncs, no és majoritari en absolut, però tampoc una anomalia que es pugui passar per alt, especialment en els debuts. Ara bé, de moment és poc prolífic, com a mínim si el considerem com a model únic: dels 128 directors que només han codirigit, 121 tan sols han fet una pel·lícula en el període i set només n’han fet dues. I d’aquests 121 casos, 90 són debuts que no han tingut continuïtat.

Val la pena assenyalar els duets més significatius. Els que han produït més d’un títol han estat els de Carles Prats i Manel Mayol, amb cinc documentals sobre cinema (dedicats a Sergio Leone, Luis Buñuel i Jesús Franco, entre d’altres); Jaume Balagueró i Paco Plaza (OT: la película [2002], [Rec] [2007] i [Rec]2 [2009]); Pedro Costa i José Ramón da Cruz (els documentals Los que quisieron matar a Franco [2006] i Historia de una foto [2009]), els germans Àlex i David Pastor (Carriers [Infectados] [2009] i Los últimos días [2013]), Elisabet Cabeza i Esteve Riambau (els documentals La doble vida del faquir [2004] i Màscares [2009]) i Jose Corbacho i Juan Cruz (els films socials Tapas [2005] i Cobardes [2008]). D’altra banda, en aquest grup entren també alguns cineastes consolidats, amb un alt nombre de títols en solitari però alguna obra codirigida, com Jesús Garay (la mini sèrie La Mari 2 [2008], amb Ricard Figueras), Agustí Villaronga (Aro Tolbukhin – En la mente del asesino [2002], amb Isaac-Pierre Racine i Lydia Zimmermann) o Jordi Cadena (Elisa K [2010], amb Judith Colell), així com Cesc Gay amb Hotel Room (juntament amb Daniel Gimelberg, 1998), que va ser el seu debut.

2.3 Masculí i femení

Entre els 801 directors que han treballat a Catalunya en el període 1990-2014 hi ha 700 homes i 101 dones, és a dir, un 87% d’homes i un 13% de dones, tot marcant una alarmant desigualtat de gènere.

Val la pena considerar si aquesta diferència es manté en la mateixa proporció considerant el nombre de títols dirigits o bé si es modifica. En altres paraules, si la quantitat relativa de dones és major o menor entre els cineastes que han dirigit més títols o entre els que n’han dirigit menys. A les següents figures es pot veure quin és el repartiment segons el nombre de films dirigits a Catalunya en el total d’homes i en el total de dones (Figures 6 i 7) i quin percentatge de dones hi ha en cadascun dels grups segons nombre de films dirigits (Figura 8). Ens referim en els tres casos al total de cineastes, independentment del lloc de naixement o de debut.

Figures 6 i 7. Nombre de films dirigits, en relació amb el gènere

Figura 8. Percentatge de directores en relació amb la tipologia segons nombre de films dirigits

Si observem les figures 6 i 7 podem comprovar que, a grans trets, els dos grups, tant el d’homes com el de dones, presenten una distribució segons nombre de films bastant semblant: en ambdós casos el nombre de directors amb un sol títol oscil·la entre el 74% i el 77%, el nombre de persones amb dos entre l’11% i el 14%, etc. No hi ha diferències significatives. Això vol dir que tant en els homes com en les dones es produeixen les mateixes dinàmiques pel que fa a trajectòria: una gran majoria només dirigeix una pel·lícula, i el nombre de cineastes és inversament proporcional al nombre de títols dirigits. La figura 8, per la seva banda, ens complementa aquesta informació amb el percentatge de dones que hi ha a cadascun dels grups segons films dirigits, i ens permet veure en quins casos aquest nombre és equivalent a la proporció de dones sobre el total (13%). Observem, doncs, que en els quatre primers grups (directors amb un, dos, tres o quatre films) el repartiment és semblant al 13%, però que en els grups posteriors hi ha anomalies: en els grups amb cinc i sis films dirigits el pes femení és superior al 13%, mentre que en aquells amb set o més films el pes és menor. No estem segurs que d’aquí es puguin treure conclusions significatives, ja que, si bé això demostra que les dones són proporcionalment més prolífiques que els homes (20% de dones en el grup de cinc films, 25% en el de sis films), també ens diu que poques han desenvolupat carreres amb molts títols de producció catalana (9% en el grup de set films, 8% en el de més de set films): de fet, aquests darrers percentatges corresponen només a dues persones, Sílvia Munt (set títols) i Isabel Coixet (vuit títols). L’única conclusió clara que podem treure d’aquí és, precisament, aquesta: entre els cineastes que han desenvolupat trajectòries amb molts títols la presència femenina és realment escassa: no hi ha dones cineastes amb nou o deu films de producció catalana.

Cal preguntar-se, també, si aquesta desigualtat s’ha anat modificant al llarg dels anys. És a dir, si els suposats avenços socials en matèria d’igualtat de gènere s’han reflectit en aquest camp. A Catalunya, els debuts femenins més antics i registrats per l’ICEC són el d’Isabel Mulà, que va realitzar un parell de pel·lícules a inicis dels 80 (Depravación [1982] i Els nous curanderos [1983], tot i que l’ICEC només registra aquesta segona), i Virginia Nunes, que signava En secret, amor (1983), una pel·lícula del seu pare José María Nunes, per obtenir la subvenció que a ell se li negava per haver nascut a Portugal. A continuació es troben Isabel Coixet i Rosa Vergés, que van dirigir les seves òperes primes el 1989 i el 1990, respectivament, i que, contràriament a les anteriors, sí que es troben a la nostra llista de cineastes del període 1990-2014. A partir de llavors, el nombre de debuts femenins ha anat en augment.

Si ens atenem als directors de la nostra mostra, és a dir, els que han realitzat pel·lícules en el període 1990-2014, i els classifiquem segons el gènere i la dècada de debut, obtenim els següents resultats (Figures 9, 10 i 11).

Figures  9 a 11. Classificació dels directors i directores per gènere i dècada de debut: 1985-1994, 1995-2004 i 2005-2014

   1985-1994                                                                                                       

  1995-2004

  2005-2014

Les idees que expressen aquests gràfics són, creiem, molt clares: la presència femenina en la direcció cinematogràfica va experimentar un tímid augment entre el període 1985-1994 (que, en realitat, només incloïa Coixet i Vergés)  i l’etapa 1995-2004, però des de llavors s’ha estancat, no hi ha hagut un augment significatiu de la presència femenina en els darrers deu anys. Segons aquests gràfics, doncs, la desigualtat de gènere en els nous debuts sembla mantenir-se sense perspectives de canvi.

2.4 Procedència

Pel que fa al lloc de naixement, hem pogut recollir dades de 691 dels 801 cineastes. Creiem que, en aquest cas, és interessant contemplar les dades des d’una doble perspectiva: en primer lloc, de forma global, incloent els 801 cineastes (Figura 12). En segon lloc, fixant-nos únicament en aquells que han realitzat el seu debut a Catalunya, abans o durant el període estudiat (Figura 13).

Figures 12 i 13. Procedència geogràfica dels cineastes amb producció catalana, 1990-2014
               Total cineastes                                                                Total debutants a Catalunya


Si observem el primer gràfic, podem constatar que, tot i que molts cineastes són nascuts a Catalunya, la presència de professionals nascuts a d’altres territoris de l’estat espanyol o a d’altres països és significativa. De fet, l’origen internacional té un pes important: gairebé un de cada tres dels directors que han treballat a Catalunya ha nascut a l’estranger. Si observem el segon gràfic, referit només a aquells cineastes que han debutat a Catalunya, la presència catalana és, òbviament, molt més destacada, però no tant: el 26% dels cineastes que han debutat dins de la indústria del cinema català ha nascut a d’altres territoris de l’estat espanyol, mentre que el 14% ho ha fet a l’estranger. Per tant, el 40% de cineastes han debutat a Catalunya sense haver-hi nascut, una xifra que es deu a, i demostra, dos fenòmens: en primer lloc, la importància de les productores catalanes per a la coproducció amb altres països o regions; en segon lloc, el seu atractiu industrial per a cineastes que hi desenvolupen les seves carreres.  

A continuació es pot veure un repartiment més detallat a  nivell internacional (per països) (Taula 1), espanyol (per comunitats autònomes) i català (per províncies) (Taula 2). Com en el cas anterior, mantenim la divisió segons el total de directors i aquells que han debutat a Catalunya.

Taula 1. Distribució geogràfica per països dels cineastes amb producció catalana, 1990-2014

Taula 2. Distribució geogràfica dels cineastes espanyols amb producció catalana, per comunitats autònomes i províncies, 1990-2014

D’aquestes dades es poden extreure moltes conclusions. En primer lloc, l’extrema varietat de l’origen dels directors que han filmat a Catalunya: un total de 41 països diferents i, en el cas espanyol, una representació de totes les comunitats autònomes.

A nivell internacional, els cineastes provenen, bàsicament, de països europeus o americans. En el primer cas, ho fan sobretot dels grans països d’Europa occidental i central (França, Regne Unit, Itàlia i Alemanya), segurament per la seva llarga tradició cinematogràfica, la seva influència cultural sobre el continent i, en els casos francès i italià, la seva proximitat cultural amb Espanya. De tota manera, la gran presència de cineastes estrangers a Catalunya no ve de la resta d’Europa, sinó d’Amèrica i, especialment, Amèrica Llatina. Els cineastes que provenen de la resta d’Europa sumen un total de 90; els que provenen d’Amèrica, 111. I si a aquests darrers descomptem els que vénen d’Estats Units i el Canadà, queden un total de 94 cineastes nascuts a l’Amèrica Llatina, una xifra que encara supera els 90 directors europeus. Argentina, amb 49 directors, és el principal país d’origen dels cineastes estrangers, molt per davant de la segona posició, ocupada pels 33 de França. D’altra banda, la participació de cineastes nascuts a Àfrica o Àsia és anecdòtica. És significativa, això sí, l’absència absoluta de cineastes nascuts a l’Extrem Orient, a banda del filipí Brian Yuzna. Tampoc hi ha cap cineasta d’Oceania.   

Davant d’aquestes dades, queda el dubte de fins a quin punt la producció catalana ha estat important en la trajectòria d’aquests cineastes o si s’ha basat només en una coproducció puntual. Evidentment, tots els casos són diferents: cada cineasta estableix una relació particular amb la indústria cinematogràfica catalana i és molt difícil fer classificacions al respecte. De tota manera, podem aproximar-nos a la resposta si ens fixem en la segona columna, en què el recompte per origen es realitza només en aquells cineastes que han debutat a Catalunya o amb part de producció catalana.

Si comparem les columnes del total i de debutants, i deixem de banda aquells països amb números massa petits per ser eloqüents, podem observar dos fenòmens. D’una banda, en els països llatinoamericans els números de la columna de debutants es redueixen a la meitat: per exemple, en el cas d’Argentina hi ha 49 directors nascuts a aquest país que han treballat a Catalunya, però només 23 hi han realitzat el seu primer llargmetratge. Això vol dir que, a grans trets, per cada cineasta llatinoamericà que no debuta a Catalunya però hi ha treballat, n’hi ha un que hi ha debutat. Dit d’una altra manera, per cada cineasta llatinoamericà que participa puntualment en produccions catalanes però ha debutat fora n’hi ha un que decideix iniciar-hi la seva carrera, atret per les seves possibilitats industrials.

D’altra banda, hi ha una sèrie de països que, malgrat tenir una presència alta a la columna de l’esquerra (total), són representats per nombres molt més petits a la columna de la dreta (debuts catalans): és el cas de França (33/5), el Regne Unit (15/4), Itàlia (13/5), els Estats Units (13/3) i Alemanya (9/1). La seva importància absoluta continua sent alta: França i Itàlia, per exemple, ocupen la segona posició a la llista de països estrangers segons nombre de cineastes que han debutat a Catalunya, darrere d’Argentina. Però el seu pes relatiu s’ha reduït molt en comparació a la columna del total. En altres paraules, els cineastes d’aquests països treballen a Catalunya amb coproduccions, o de forma puntual, però en general no hi han debutat. El motiu és ben fàcil d’endevinar: tots aquests països compten amb indústries cinematogràfiques de llarga tradició i més consolidades que l’espanyola, de manera que el flux de joves que vénen a debutar a Catalunya, o que necessiten d’una coproducció catalana per al seu debut, és molt menor que el de cineastes que han engegat les carreres al país d’origen. Ben diferent, doncs, del cas dels directors llatinoamericans, on el nombre de debuts a Catalunya és major, ja sigui per motius culturals o econòmics: Espanya (en aquest cas Catalunya) vista com a país amb possibilitats de formació i de producció cinematogràfica per als joves realitzadors.  

Les taules relatives a la distribució per comunitats autònomes o províncies es corresponen, en línies generals, amb els índexs de població i quantitat d’activitat industrial de cada territori. Així, és natural que Madrid, el País Valencià, el País Basc i Andalusia siguin les comunitats que encapçalen el rànquing, darrere de la primera posició de Catalunya; i és previsible la centralitat de la província de Barcelona com aquella on han nascut més directors.

Si comparem les dues columnes, trobem a les comunitats autònomes espanyoles que la xifra de la columna de debutants sol ser la meitat de la primera. És un cas similar al dels cineastes llatinoamericans: per cada cineasta de la resta de l’estat que debuta fora de Catalunya i després hi treballa, n’hi ha un altre que debuta dins de la producció catalana. Val la pena notar, de tota manera, que al País Valencià i les illes Balears els números de debutants són molt superiors a la meitat (País Valencià: 36/23, Balears: 8/7); això s’explica, segurament, pel fet de tenir el català com a llengua comuna, que provoca que, a bona part de la costa mediterrània, Barcelona sigui vista com un nucli fonamental de producció audiovisual.

Aquestes dades per país, comunitat o província d’origen es poden matisar amb el nombre de films realitzats. Fixem-nos primerament en els internacionals. Dels 213 directors nascuts fora d’Espanya, només 24 han realitzat més d’una pel·lícula a Catalunya, i només set han passat dels dos títols: Bryan Goeres (Estats Units) i Albert Solé (Romania), amb cinc, i David Pujol (Andorra), Woody Allen (Estats Units), Claudio Zulian (Itàlia), Claudia Llosa (Perú) i José María Nunes (Portugal) amb tres. Aquest grup reuneix casos molt diferents entre si. Albert Solé i José María Nunes, per exemple, van néixer a l’estranger però en bona mesura han crescut a Catalunya, on han començat i han desenvolupat les seves carreres. Claudio Zulian i Claudia Llosa, després d’estudiar fora dels seus països de naixement (a França el primer i als Estats Units i Madrid la segona), es van establir definitivament a Barcelona, des d’on treballen; una trajectòria similar ha viscut David Pujol, que, després de formar-se als Estats Units i a Barcelona, s’instal·là a Roses, on dirigeix la productora Doc Doc Films.

De tots aquests cineastes, els dos que realment han desenvolupat trajectòries a l’estranger són Bryan Goeres i Woody Allen. El primer va començar treballant als Estats Units i és on està establert, però una part important de la seva carrera, compresa entre 2005 i 2009, està dedicada a TV movies en anglès produïdes completament a Espanya, amb participació d’empreses catalanes. El cas de Woody Allen, d’altra banda, és prou conegut: tres dels seus films recents han estat coproduïts per Mediapro: Vicky Cristina Barcelona (2008), Coneixeràs l’home dels teus somnis (You Will Meet a Tall Dark Stranger, 2010) i Midnight in Paris (2010). En línies generals, doncs, es pot dir que els cineastes nascuts a l’estranger han treballat només puntualment amb empreses catalanes, i que la majoria dels que ho han fet de forma més estable són cineastes que han arribat a Catalunya joves i hi han realitzat tota la seva carrera.

Si ens fixem, d’altra banda, en els cineastes nascuts a la resta d’Espanya, trobem que un autor (Jesús Garay) ha realitzat nou títols; també un (Llorenç Soler) n’ha dirigit vuit; un altre (Agustí Villaronga) n’ha fet set; dos més (Sigfrid Monleón i Paco Plaza) n’han dirigit sis, i un director (Carles Pastor) n’ha fet cinc. Per sota, quatre directors han realitzat quatre films, sis n’han fet tres; dos més n’han realitzat dos, i 156 cineastes només una pel·lícula. Sembla haver-hi, doncs, un esglaonament que aconsella no treure conclusions precipitades sobre la major o menor producció de cineastes no nascuts a Catalunya. Tampoc sembla adequat diferenciar les províncies catalanes a partir d’aquesta qüestió, ja que, malgrat la centralitat de Barcelona, a les altres hi han nascut alguns dels cineastes més prolífics (a Lleida, Jaume Balagueró, amb vuit pel·lícules; a Girona, Isaki Lacuesta i Joaquim Jordà, amb set films, i de les províncies tarragonines el més prolífic és Ignasi P. Ferré, amb set títols).    

2.5 Naixement i debut

Disposem de la data de naixement de 618 dels 801 cineastes. El més veterà, de llarg, és el portuguès Manoel de Oliveira, nascut el 1908, 14 anys abans que el segon, Francisco Pérez Dolz (1922). El més jove, d’altra banda, és Santiago Mohar Volkow, nascut el 1990. Si observem una distribució per dècades, trobem els següents resultats (Figura 14).

Figura 14. Nombre de directors de films catalans (1990-2014) segons la dècada de naixement

A partir d’aquest gràfic es pot deduir, en primer lloc, un progressiu increment del nombre de cineastes segons la dècada de naixement, arribant a un màxim absolut en el període 1970-1979. En els casos límit, això es pot explicar per l’etapa analitzada: com que estudiem el període 1990-2014, és natural que hi hagi més cineastes nascuts entre 1970 i 1979 que entre 1920 i 1929 (per massa grans) o 1980-1989 (per massa joves). Però sembla que entre 1940 i 1979 hi hauria d’haver una relativa homogeneïtat (tots han estat en edat laboral activa en el període estudiat), i no és en absolut així. Aquí es pot veure, de forma claríssima, com l’increment de la producció fílmica catalana en els últims anys ha implicat també posar la direcció dels films en les mans de noves generacions, unes generacions on s’ha multiplicat el nombre de cineastes.

D’altra banda, si comparem les dues columnes del gràfic, podem comprovar que en les generacions més joves la presència de cineastes que debuten a Catalunya és més alta en termes relatius que en les generacions més grans. Això és obvi si es compara el període 1960-1969, on la presència relativa dels que han debutat a Catalunya és baixa, amb el 1980-1989, on és pràcticament igual al total. Es posa de manifest un fenomen clar: els cineastes que no debuten a Catalunya hi vénen a treballar a una edat més avançada; es pot preveure, doncs, que a les properes dècades cineastes estrangers nascuts entre 1970 i 1990 treballaran a Catalunya, incrementant els valors de la columna esquerra de cadascun dels grups, mentre que la xifra de debutants és probable que es mantingui força estable. Els resultats d’aquestes dècades, doncs, passaran a ser semblants als de 1960-1969.   

Fixem-nos ara en la qüestió del debut català. Aquí trobem els següents resultats: dels 801 cineastes que han filmat a Catalunya en el període 1990-2014, 570, és a dir, un 71%, han debutat a Catalunya o en un film de producció total o parcialment catalana. Dins d’aquest grup, la distribució per lustres de debut és la següent (Figura 15).

Figura 15. Nombre de cineastes amb producció catalana entre 1990 i 2014 i debut català, segons el lustre de debut

En primer lloc observem que hi ha 37 directors que debuten entre 1955 i 1989. Cal tenir en compte que en cap cas es tracta dels únics debuts que es produeixen en aquest període de 35 anys, sinó d’aquells directors que, havent debutat en aquest període, segueixen en actiu després de 1990. Podríem enunciar-ho millor així: del total de 801 cineastes, n’hi ha 37 que havien debutat a Catalunya abans de 1990. És una xifra realment molt petita, eclipsada pel gran nombre de nous debuts catalans (533) i la significativa quantitat de cineastes que han debutat fora de Catalunya però vénen a treballar-hi (231).

Si ens fixem només en el període 1990-2014, observem que el nombre de debuts creix progressivament durant els primers lustres, però que experimenta un enorme salt en el període 2005-2009, on els 73 debuts del lustre anterior són pràcticament triplicats fins arribar als 215. En el darrer període, aquesta xifra essencialment s’ha mantingut, amb un total de 200 òperes primes. Això significa que dels 533 cineastes que han debutat a Catalunya en el període 1990-2014, 415 (un 78%) ho han fet en els últims deu anys.

Essent així, la gran pregunta és si aquesta inflació de debuts ha comportat carreres estables o no. Si ens fixem en la mitjana de films dirigits pels cineastes que han debutat en el període 1990-2014, obtenim els següents resultats (taula 3).

Taula 3. Mitjana de films per cineasta, segons el lustre en què ha debutat

En aquesta taula trobem que els cineastes que van debutar en els períodes 1990-1994, 1995-1999, i 2000-2004 han dirigit a Catalunya, a grans trets, al voltant de tres films. Mentre que els que ho han fet en els períodes 2005-2009 i 2010-2014 només en tenen un, aproximadament. Aquesta diferència és comprensible en el darrer període, perquè els cineastes que hi han debutat no han tingut temps encara de realitzar una segona pel·lícula i molt menys una tercera. Però en el cas de 2005-2009 el fet de tenir 1,39 de mitjana, en lloc de dos o tres, sembla constatar una trista realitat: que en els darrers anys molts cineastes han debutat però molt pocs han format carreres cinematogràfiques estables.

No podem entrar a valorar el període 2010-2014, encara massa recent per tenir validesa en aquest tema, i per tant la gran diferència, el punt d’inflexió històric, sembla trobar-se entre els períodes 2000-2004 (73 debuts, 2,81 films de mitjana) i 2005-2009 (215 debuts, 1,39 films de mitjana). Vegem què passa si classifiquem els cineastes debutants d’aquests anys segons el nombre total de films que han dirigit (tant si ho han fet en el període del debut com posteriorment, per tenir una visió completa de la seva carrera) (taula 4).

Taula 4. Nombre de films dirigits pels cineastes que van debutar en els períodes 2000-2004 i 20005-2009
*La segons xifra és el resultat d’excloure les pel·lícules del director Salomón Shang

Aquesta comparativa ens dóna noves perspectives sobre aquest fenomen. En primer lloc,  recorda que en el període 2000-2004 debuta Salomón Shang, autor de 21 pel·lícules que, com hem vist abans, es desvia completament de la mitjana i dels fenòmens habituals del cinema català. Davant el dubte sobre si aquest volum de films pot haver desviat la xifra de la mitjana de films per directors debutants en aquest període (2,81), val la pena excloure aquest cas i tornar a calcular la mitjana, que passa a ser de 2,56. Sigui com sigui, la diferència entre 2000-2004 (2,56) i 2005-2009 (1,39) continua sent significativa.

Val la pena, doncs, observar bé els números per veure com es produeix aquest canvi. Si ens fixem en el nombre de directors que només han dirigit una pel·lícula, observem que els trenta del període 2000-2004 es converteixen en 160 a l’etapa següent. És a dir, el nombre de debuts hauria originat, en realitat, un augment enorme d’òperes primes sense continuïtat, amb un increment de 130 respecte al període anterior. Ara bé, què passa amb el nombre de directors que passen del títol únic? Es manté, augmenta o disminueix? En altres paraules, les possibilitats de desenvolupar una carrera amb continuïtat s’han mantingut inalterables amb aquest increment de debuts? O bé pel fet d’haver-hi més debuts hi ha també més cineastes que consoliden la seva carrera? O potser, finalment, aquesta inflació acaba fent que encara menys cineastes puguin continuar, a causa d’una saturació generalitzada que impedeix el desenvolupament professional?

Observant les dades, sembla que la resposta correcta és la segona: si ens fixem en el nombre de directors que han dirigit més d’un títol, en trobem 43 entre els que debuten en el període 2000-2004 i  s’eleva a 55 la xifra dels que ho fan en el període 2005-2009. A aquests 55 s’hi han de sumar aquells que, per ritmes de producció més lents, puguin eventualment passar del grup d’un film al de dos en els propers anys, un fet que sembla més difícil que es produeixi entre els debutants del període 2000-2004 que entre els que ho feren en dates més recents (2005-2009). Aquest grup és, certament, de promeses: els dos cineastes amb cinc films, els quatre que compten amb quatre títols, els catorze que ja n’han rodat tres i els 35 que ho han fet en dos casos semblen constituir casos de carreres que efectivament s’estan desenvolupant, i que ens els propers anys arribaran a números més alts dins d’aquesta taula.

Simplificant a grosso modo, es podria dir que la diferència entre els 73 debuts del primer període (2000-2004) i els 215 del segon (2005-2009), 142 casos, està formada per 130 òperes primes aïllades (160 a 30) i dotze casos amb continuïtat. És un desequilibri molt significatiu però que, malgrat tot, sí que ha donat fruits.

Per últim, podem considerar una darrera dada en aquest apartat: l’edat de debut com a directors, que hem calculat en aquells casos en què disposem de la data de naixement del cineasta (taula 5). Cal dir que ens referim només a aquells cineastes amb producció en el període 1990-2014.  

Taula 5. Edat mitjana de debut dels cineastes que han debutat a Catalunya, per períodes

La mitjana global d’edat de debut a Catalunya és de 37 anys, i, com es pot veure, s’ha mantingut de forma molt homogènia al llarg de les dècades. Es tracta d’una dada relativament sorprenent, ja que la percepció social del director debutant és la d’algú lleugerament més jove, pels volts dels trenta anys. De tota manera, cal considerar que en aquestes mitjanes hi entren també professionals que han dedicat bona part de la seva trajectòria a un altre mitjà i arriben a la direcció cinematogràfica a una edat més avançada (Albert Boadella, Javier Mariscal o Lluís Miñarro, tots tres debutant als 60 anys, en són casos significatius), tot disparant una mitjana d’edat que per l’altre extrem és difícil de compensar (és realment estrany un director de menys de 20 anys). Dels cineastes que han debutat a Catalunya, els més joves a fer-ho han estat Sergi Rubió i Marc Recha, amb 19 i 21 anys respectivament, mentre que els més veterans han estat l’il·lustrador i animador Àngel Garcia (67) i l’actor argentí Federico Luppi (69).  

2.6 Format i gènere

Si ens fixem en el format predominant a cada trajectòria (tenint en compte sempre les pel·lícules produïdes a Catalunya), podem observar que els 801 directors es distribueixen tal  i com indica la figura 16. Cal subratllar que, al llarg d’aquest apartat, mai ens referirem ni extraurem dades de les pel·lícules mateixes, sinó de les especialitzacions dels directors.

Figura 16. Distribució dels cineastes segons els formats i gèneres de les seves pel·lícules

Del total de cineastes, n’hi ha 422 que solen treballar amb el format de llargmetratge de ficció, 238 dedicats als documentals, 67 en TV movies, 24 en animació i 17 en mini sèries. En els 33 casos restants no hem pogut detectar una tendència clara o una majoria significativa d’un format. Al gràfic es poden veure els percentatges corresponents. Aquest resultats donen una ampla majoria als directors especialitzats en ficció, però també un percentatge molt significatiu al documental. El rol de l’animació o de les peces per a televisió és molt reduït.

Si prenem cadascuna d’aquestes categories (excepte la dels casos indeterminats) i la creuem amb el nombre de debuts catalans, podem trobar algunes dades molt significatives. A continuació, es poden veure les proporcions de cineastes que han debutat a Catalunya i cineastes que han debutat a fora en les especialitzacions (figures 17 a 21) de ficció, documental, TV movies, animació i mini sèries.

Figures 17 a 21. Proporció de cineastes que han debutat a Catalunya i a fora de Catalunya, per formats cinematogràfics, 1990-2014

 

               Ficció                                Documental                             TV movie   

             Animació                             Mini sèrie

Amb el creuament d’aquestes dades, podem veure que el documental és el format en el qual la quantitat relativa de directors que han debutat a Catalunya és més alta, és a dir, aquell on hi ha menys captació de cineastes que han començat les seves carreres fora. La gran majoria dels documentalistes que han treballat a Catalunya, doncs, també hi han debutat. És per això que, si atenem només a aquells que han iniciat la seva trajectòria a Catalunya, el pes relatiu del documental és més alt. Una possible causa seria el menor cost del cinema documental en general, i la conseqüent menor necessitat de coproducció; així doncs, als cineastes estrangers no els caldria la col·laboració d’empreses catalanes per dur a terme els seus projectes, i la seva presència en el total de la producció catalana seria menor.

El cas contrari el trobem amb la ficció i, sobretot, amb les TV movies i mini sèries. En el cas de les TV movies només el 58,21% dels directors ha debutat a Catalunya, mentre que amb les mini sèries la xifra arriba només al 29,41% (cal advertir que hi ha molt poques mini sèries a la mostra de títols considerats, i per tant aquests números poden no ser del tot representatius). La importància d’aquests productes televisius, doncs, s’empetiteix molt si considerem només els cineastes que han debutat a Catalunya. Es tracta d’una dada molt significativa: així com el documental és més “autòcton”, i sembla admetre menys circulació d’aquells que han iniciat carreres fora, la televisió té una major flexibilitat i capta molts cineastes d’altres territoris, probablement a causa dels acords de col·laboració que estableixen els operadors dins les polítiques públiques de foment de l’audiovisual.

L’altra qüestió a preguntar-se aquí és la següent: quin d’aquests formats facilita una consolidació professional o carreres més llargues? Si creuem les dades de format amb les de nombre de films per cineasta, obtenim les dades que es mostren a la taula 6.

Taula 6. Cineastes del període 1990-2014 segons el seu format d’especialització, en funció del nombre de films catalans dirigits  

Atès que, com hem vist, la ficció i sobretot els productes per a televisió compten amb molts directors que desenvolupen carreres a l’exterior, és pertinent també presentar el càlcul d’aquest indicador tenint en compte només els cineastes que han debutat a Catalunya. El resultat és el  que mostra la taula 7.

Taula 7. Cineastes del període 1990-2014 que han debutat a Catalunya segons el seu format d’especialització, en funció del nombre de films catalans dirigits

Les dues taules permeten inferir les mateixes conclusions. A grans trets, podem observar que tant especialitzar-se en ficció com en documental possibilita carreres llargues. És cert que en el camp de la ficció trobem una major quantitat de cineastes amb més d’un títol, però el nombre absolut també és més gran. No considerem que les diferències siguin molt significatives. En ambdós formats hi ha una gran quantitat de casos aïllats, de directors d’obra única en el període 1990-2014, i un nombre de cineastes inversament proporcional al nombre de films dirigits. Amb els directors especialitzats en TV movies trobem un fenomen semblant. L’animació es queda, en canvi, amb nombres molt petits: només dos directors especialitzats en animació i debutants a Catalunya han dirigit més d’una pel·lícula. Per últim, les mini sèries, per la seva reduïda importància en el total, no ens donen dades significatives.

A la divisió segons format s’hi pot afegir també la classificació per gènere, entre els formats de ficció, animació, TV movie i mini sèrie (és a dir, tots menys el documental). A partir de les dades disponibles, i amb algunes correccions fetes, es pot establir una comparativa del nombre de directors segons el seu gènere d’especialització (taula 8).

Taula 8. Nombre de directors segons el gènere de la seva producció catalana, 1990-2014 (només ficció)

De tota manera, aquesta classificació és tan subjectiva i problemàtica, amb superposicions fàcils entre categories (fantàstic i terror, drama i social, etc.), que ens limitem a presentar-la, però considerem millor no operar més enllà amb les seves xifres, ni creuar-la amb d’altres variables. En aquest cas, ens trobem molt a prop de les pel·lícules en si mateixes, i les dades es queden curtes, i són massa cegues, per descriure la realitat. 

2.7 Règim de producció

Una última variable que hem tingut en compte en aquest estudi fa referència al règim de producció majoritari o més habitual de cada director. Prenent les dades a grosso modo, sense considerar els percentatges de participació nacional/estrangera, obtenim els resultats que segueixen, i que dividim com en altres apartats anteriors segons el total de directors i aquells que han debutat a Catalunya (Figures 22 i 23).

Figures 22 i 23. Nombre de cineastes segons la forma de producció habitual, 1990-2014

                      Total cineastes                                 Total debutants a Catalunya


Dels 801 cineastes estudiats per al període 1990-2014, n’hi ha 343 que han treballat habitualment amb produccions totalment catalanes, 207 amb coproduccions amb la resta de l’estat espanyol i 251 amb coproduccions de tipus internacional. Si ajustem aquestes dades únicament a aquells que han debutat a Catalunya, n’hi ha 315 que han treballat amb produccions catalanes, 142 amb coproduccions amb la resta de l’estat i 113 amb coproduccions internacionals. Els percentatges es poden observar en els gràfics superiors. Com és natural, de l’un a l’altre el pes de les coproduccions internacionals ha disminuït, perquè sovint impliquen la direcció d’un cineasta que no ha debutat a Catalunya, i el pes de les produccions totalment catalanes ha augmentat.

Si considerem aquests tres grups i els creuem amb el nombre de films per director, obtenim els resultats següents (taula 9).

Taula 9. Cineastes del període 1990-2014 segons el seu règim de producció habitual, en funció del nombre de films catalans dirigits

No veiem en aquesta taula cap idea forta sobre la relació entre el règim de producció habitual de cada cineasta i la quantitat de pel·lícules realitzades. El treball habitual amb producció catalana és el que ha donat carreres més llargues, però també més òperes primes sense continuïtat. Sembla que els tres models ofereixen possibilitats.

La principal conclusió que podem extreure de l’anàlisi d’aquesta variable és que dels 570 cineastes que han debutat a Catalunya (tant els que ho van fer abans de 1990 com els que ho han fet en el període estudiat), 255 treballen habitualment en règim de coproducció amb la resta de l’estat o amb l’estranger, mentre que 315 generalment no ho fan. Creiem que això és significatiu: 255 és menys de la meitat del total de 570. Es podrien matisar les dades, però, a grans trets, la conclusió és aquesta: la coproducció amb empreses de fora de Catalunya no és, ni de bon tros, l’opció majoritària.

3.  ANÀLISI DELS CINEASTES DE LLARGA TRAJECTÒRIA

Per acabar, després d’analitzar les dades per al conjunt de l’univers dels directors que han participat en la producció de cinema a Catalunya, considerem interessant fer un retrat robot del cineasta de llarga trajectòria durant el període 1990-2014. Per fer-ho, ens fixem en els 42 directors i directores més prolífics, aquells que han dirigit cinc pel·lícules o més en el context català.

Aquest grup està integrat per 36 homes i sis dones. D’entre aquestes persones, 34 són nascudes a Catalunya (trenta a Barcelona, tres a Girona i una a Lleida), sis a la resta d’Espanya (4 al País Valencià, una a les Balears i una altra a Cantàbria), a més d’una als Estats Units i una altra a Romania. Hi ha un predomini clar, doncs, de les nascudes a Catalunya, i especialment a la província de Barcelona. De les nascudes a la resta de l’estat, cinc provenen de comunitats de parla catalana, reafirmant la centralitat cultural i industrial de Barcelona en aquests territoris. L’únic que s’escapa d’aquesta norma és Jesús Garay, nascut a Cantàbria però que ha desenvolupat tota la seva carrera a Barcelona, on resideix des dels 23 anys. Dels dos estrangers, un és Albert Solé, nascut a Romania a causa de l’exili polític del seu pare, Jordi Solé Tura, però crescut a Catalunya. Per tant, l’únic director “realment” estranger entre els directors prolífics de la indústria catalana és Bryan Goeres, que resideix i treballa als Estats Units i no té vincles forts amb la indústria catalana. Ell és l’únic dels 42 que no ha debutat a Catalunya.

Hem aconseguit obtenir dades del naixement de 41 del total de 42 cineastes amb més producció catalana. El primer a néixer fou Vicente Aranda (1926-2015) i el darrer Salomón Shang (1976-2014), que constitueix un cas anòmal, ja que és el més jove i, al mateix temps, el més prolífic juntament amb Ventura Pons (amb les peculiaritats exposades). L’any mitjà de naixement és 1958; al marge del cas de Shang, i d’Eduard Cortés, nascut el 1959, els directors amb nou títols o més són nascuts abans d’aquesta data: particularment, Ventura Pons és nascut el 1945, Bigas Luna el 1946 (i va morir el 2013) i Joaquim Oristrell el 1953. Com és lògic, hi ha una correspondència entre més edat i carreres més prolífiques, tot i que cal no oblidar que estem considerant només el període 1990-2014. Això en part explica que els cineastes més veterans de la llista, Vicente Aranda, Joaquim Jordà (1935-2006) i Llorenç Soler (1936), no siguin de cap manera els més prolífics a la nostra anàlisi; l’altre motiu seria el desenvolupament de carreres fora de Catalunya (Aranda) o en canals al marge dels circuits habituals de producció, i per tant molt més irregulars pel que fa al nombre de films realitzats (Jordà i Soler).

Dels 41 directors més prolífics que van debutar a Catalunya, dos ho van fer als anys 60, cinc a la dècada següent, nou als anys 80, onze als 90 i catorze a la dècada de l’any 2000; Goeres pertany també a aquest darrer grup. És a dir: dels 42 cineastes més consolidats del període 1990-2014, setze van començar les carreres respectives abans d’aquest període i 26 al seu interior. Ara bé, la dada més significativa és que, dels 26 que les començaren dins el mateix període, n’hi ha més que van engegar-les en la dècada 2000-2009 (quinze en total) que en la dècada anterior, la de 1990-1999 (onze cineastes). Això és realment anòmal, perquè sembla que, si parlem de carreres consolidades, hi hauria d’haver molts més cineastes que debutessin en el període 1990-1999. Aquesta és una prova més del gran augment de debuts dels darrers anys i de com aquests s’han convertit, de vegades, en carreres amb continuïtat.

Hem pogut esbrinar també l’edat del debut de 41 dels directors, que oscil·la entre els 21 anys i els 55. N’hi ha dotze entre 20 i 29 anys, 21 que van començar entre 31 i 40 anys, set que ho van fer entre els 40 i els 49  anys, i un que va debutar als 55 anys. L’edat habitual de debut, doncs, es troba entre els 31 i els 40, i la mitjana és 33 anys.

D’aquests cineastes, 11 s’han especialitzat en documental, 22 en ficció i sis en TV movies; en els altres tres casos no es pot percebre clarament un format majoritari. Sembla, doncs, que el format més habitual per consolidar-se és la ficció, però que el documental i les TV movies ofereixen també possibilitats d’estabilització en una forma creativa concreta.

Més de la meitat d’aquests directors (23 de 42) han treballat habitualment durant el període analitzat en aquest estudi amb produccions eminentment catalanes, catorze amb coproduccions amb altres territoris de l’estat espanyol i cinc amb coproduccions internacionals. En el primer grup se situen Pons i Shang; els cineastes amb nou o deu títols dirigits, en canvi, estan distribuïts entre els diferents models. D’aquí el que és significatiu és que només cinc tenen com a model habitual les coproduccions internacionals. És a dir, els cineastes que han desenvolupat carreres llargues en el context català en general no treballen amb productores estrangeres, o no és el seu model de producció habitual.  

Finalment, 38 d’aquests directors han realitzat tota o pràcticament tota la seva carrera a Catalunya. Només en els casos de Vicente Aranda, Bryan Goeres, Sigfrid Monleón i Llorenç Soler trobem un nombre significatiu de films realitzats fora del context català.

En definitiva, i a grans trets, podem concloure que les persones que han desenvolupat una carrera llarga a Catalunya corresponen al perfil d’home, nascut a Catalunya, que fonamentalment desenvolupa la seva activitat amb productores catalanes i que fa tota la seva carrera a Catalunya.

4. CONCLUSIONS

Com assenyalàvem a l’inici, sens dubte el període 1990-2014 ha estat fonamental per a la història del cinema català: una etapa d’expansió econòmica i cultural, d’internacionalització i de promoció de Catalunya en general i Barcelona en particular com a terra de possibilitats cinematogràfiques. El nombre de cineastes que han filmat a Catalunya és, per aquests motius, molt alt: un total de 801 persones, que han treballat amb les productores catalanes permanent o puntualment, total o parcialment. Totes elles, de Woody Allen a Agustí Villaronga, de Claudia Llosa a Albert Solé, han contribuït a expandir el teixit cinematogràfic català.

En aquests anys el nombre de debuts s’ha incrementat exponencialment, sobretot a partir de 2004, i, al marge de les prolífiques produccions de Ventura Pons i Salomón Shang (en aquest darrer cas amb les reserves exposades anteriorment sobre la seva activitat cinematogràfica), hi ha un esglaonament progressiu segons el nombre de films dirigits: un film, dos films, tres films... fins als deu de Bigas Luna i Joaquim Oristrell. Ara bé, la majoria es queden en una peça única: del total de 801 cineastes, 345 (el 43%) han debutat en aquest període sense realitzar una segona obra (com a mínim fins al 2014). La història d’aquests 25 anys és la història de moltes trajectòries que s’han estrenat i no han continuat. Gairebé es podria dir que per cinc passos que es fan endavant, se’n fan quatre enrere.    

Aquests també han estat els anys de la internacionalització de Catalunya (especialment Barcelona) i del cinema català. Directors d’arreu de l’estat espanyol i de molts països del món hi han treballat en règim de producció catalana o de coproducció. Ha estat significatiu el cas d’Amèrica Llatina, especialment Argentina, d’on han vingut molts cineastes que han debutat amb produccions o coproduccions catalanes. Les xifres semblarien, doncs, celebrar la internacionalització de la direcció de cinema a Catalunya, però cal mirar-ho de més a prop i veure que la indústria és més tancada del que sembla: pràcticament tots els cineastes que hi han desenvolupat carreres llargues són nascuts a Catalunya o a territoris de parla catalana; el sistema de coproducció no és el principal en bona part dels cineastes que debuten a Catalunya; i són realment pocs els directors que, vivint i treballant a l’estranger, han establert vincles de llarga durada amb la indústria catalana.

Per últim, i no menys important: el cineasta de Catalunya sol dirigir en solitari (les codireccions, malgrat algunes excepcions, no són gaire prolífiques), i sol ser home: no hi ha, en els debuts dels darrers anys, una tendència que permeti esperances en qüestió d’igualtat de gènere.

El panorama de cineastes a Catalunya, doncs, és fortament desigual i irregularment internacional. En qualsevol cas, però, és un panorama que es dibuixa i desdibuixa dia a dia, i que es presenta apassionant. Caldrà tornar-hi en breu per comprovar, amb noves dades, com evoluciona aquesta professió de risc, perillosa, però on la vocació aconsegueix superar obstacles que semblaven insalvables. 

5. FONTS D’INFORMACIÓ

Dades proporcionades per l’Institut Català de les Empreses Culturals.

Gràfics creats amb l’eina https://infogr.am

Fonts complementàries:

CRUSELLS, Magí: Directores de cine en Cataluña. De la A a la Z. Barcelona: Centre d’Investigacions Film-Història – Universitat de Barcelona, 2009.

TORRES, Augusto M.: Directores españoles malditos. Madrid: Huerga y Fierro, 2004.

Catalan Films Database: http://www.catalanfilmsdb.cat/ca/

6. ANNEX: LLISTA TOTAL DE CINEASTES SEGONS NOMBRE DE FILMS DIRIGITS

21 films

Shang, Salomón

Pons, Ventura

10 films

Bigas Luna

Oristrell, Joaquim

9 films

Cortés, Eduard

Garay, Jesús

Juncosa, Xavier

8 films

Aranda, Vicente

Balagueró, Jaume

Coixet, Isabel

Prats, Carles

Soler, Llorenç

Verdaguer, Antoni

7 films

Balagué, Carles

Benpar, Carles

Chavarrías, Antonio

Font, Jesús

Gay, Cesc

Jordà, Joaquim

Lacuesta, Isaki

Lapeira, Santiago

Mayol, Manel

Munt, Sílvia

Villaronga, Agustí

6 films

Aibar, Óscar

Cadena, Jordi

Huerga, Manuel

Mañá, Laura

Monleón, Sigfrid

Plaza, Paco

Recha, Marc

Ros, Mireia

5 films

Bellmunt, Francesc

Freixas, Pau

Goeres, Bryan

Guerín, José Luis

Pastor, Carles

Quer, Sílvia

Ripoll, Maria

Rosales, Jaime

Serra, Albert

Solé, Albert

4 films

Aliaga, Adán

Bosch, Carles

Claver, Juan Carlos

Colell, Judith

Durall, Ventura

Ferré i Serra, Ignasi P.

Figueras, Ricard

Folch, Enric

Güell, Lluís Maria

López Lloret, Joan

Molina, Christian

Ortiz, Isidro

Roda, Germán

Vergés, Rosa

Vilà, Bartomeu

3 films

Alberich, Enric

Allen, Woody

Balletbò-Coll, Marta

Betriu, Francesc

Bofarull, Anna M.

Capell, Francesc Xavier

Carballo, Manuel

Carreras, David

Cerezo, Luís

Cortés, Rodrigo

Costa, Pedro

Costafreda, Ramón

Dobao, Antón

Forn, Josep Maria

García Borda, Miquel

Gómez, Pep Antón

Grau, David

Gual, Roger

Guardiet, Romà

Íscar, Ricardo

Llosa, Claudia

Manich, Xavier

Marimón, Joan

Miñarro, Lluís

Mira, Eugenio

Mollà, Jordi

Nunes, José María

Pujol, David

Reguant, Ricard

Ribas, Antoni

Roigé, Jordi

Sanchez H., Óscar

Sol, Jo

Subirana, Carla

Térmens, Ramon

Torras, Carles

Zannou, Santiago

Zulian, Claudio

2 films

Albacete, Alfonso

Algora, Jorge

Amezcua, Patxi

Atanes, Carles

Barrena, Marcel

Bellsolà, Robert

Benmayor, Daniel

Berger, Germán

Berraondo, Xavier

Boix, Yonay

Caballero, Sergio

Cabeza, Elisabet

Cabezas, Paco

Calvo Buttini, Miguel Ángel

Calzada, Gonzalo

Camino, Jaime

Cañeque, Carlos

Cervera, Sergi

Chávarri, Jaime

Coll, Mar

Colls, Álex

Corbacho, José

Cruz, Juan

Cutrina, Joan

Da Cruz, José Ramón

De la Loma, José Antonio

De Oliveira, Manoel

De Orbe, José María

Del Amo, Aymar

Docampo Feijóo, Beda

Esteban, Manel

Farnarier, Christophe

Fernández, Tom

Ferrer, Oriol

Fesser, Javier

Frades, Jordi

García Pérez de Lara, Pablo

García Roure, Abel

Garriga, Aram

Giménez, Juanjo

González Molina, Fernando

Gorgues, María

Guzmán, Patricio

Herms, Pere

Jephcott, Fabio

Joan, Joel

León de Aranoa, Fernando

Littlewood, Mark

Llagostera, Ferran

Llompart, Jordi

Macías, Belén

Mallarach, Joan

Mantilla, Sebastián

Marcos, Jordi

Marías, Luís

Martí, Miguel

Martín Ferrera, Carlos

Martínez Herrada, César

Martínez, Pau

Masllorens, Raimon

Medal, Hermindo

Mir, Paco

Montesinos, Rafa

Monzón, Daniel

Morales, Guillem

Palacios, Manuel

Parrado, Román

Passola, Isona

Pastor, Àlex

Pastor, David

Paulo, Oriol

Payàs, Dolors

Pérez de Guzmán, Dácil

Pérez Ferré, Carlos

Pérez García, Lupe

Pérez Molero, Antonio

Piera, Sergio

Pinheiro, José

Pozo, José

Puebla, Xavi

Pujol, Miquel

Riambau, Esteve

Ribera Perpiñá, Xavier

Riedweg, Joan

Riveiro, Breogán

Rodríguez, Azucena

Ruiz Caldera, Javier

Sáez, José

Saguer, Albert

Schaer, Andrés G.

Soler, Joan

Targarona, Mar

Torrens, Carles

Vega, Felipe

Vila, Agustí

Vilà Barceló, Pere

Vila, Carles

Vila, Eva

Villamediana, Daniel V.

Villaverde, Xavier

Wallovits, Julio D.

Yaker, Diego

Yuzna, Brian

Zayas, Lluís

Zimmermann, Lydia

1 film

Abril, Albert

Acosta, Oliva

Adrover, Jaume Mateu

Aguilar, Roser

Aja, Alexandre

Al-Rahmounn, Hammudi

Alarcón, Francesc

Albacete, Albert

Albaladejo, Miguel

Alcantud, Miguel

Aleu, Franc

Alexandre, Miguel

Alfie, Sebastián

Almiñana, Manel

Alonso, Lisandro

Amador, Alfonso

Amat, Frederic

Ameglio, Carlos

Amodeo, Santi

Amorós, Jordi

Anderson, Brad

Annaud, Jean-Jacques

Antúnez, M. Lluna

Apprederis, Franck

Aragón, Emilio

Aramayo, Aitzol

Aranda, Alberto

Arasanz, Daniel

Arcarazo, Lluís

Aregall, Pol

Argento, Dario

Arijon, Gonzalo

Armas, Leonardo

Armesto, Jesús

Arnaud, Marie

Artasona, Amadeu

Artigas, Xavier

Asenjo, Javier

Atxa, Kepa

Audí, Ferran

Ávila, Benjamín

Ayaso, Dunia

Ayerra, José R.

Azabal, Álex

Baier, Jo

Baig, Xavier

Baixauli, Miguel Ángel

Baiz, Andrés

Balaguer, Manel

Balaguer, Marc

Ballús, Neus

Baños, Fernando

Banqué, Enric

Barbier, Eric

Bardem, Miguel

Barker, Steve

Barranco Iglesias, Susanna

Barreda Luna, Fernando

Barrero, Juan

Barroso, Mariano

Bauer, Tristán

Baute, David

Bayerri, Jaume

Bayona, Juan Antonio

Behat, Gilles

Bellott, Rodrigo

Berger, Pablo

Bertalmío, Marcelo

Bertran, Ester

Bestard, Toni

Bize, Matías

Blanco, David

Blánquez, Irene

Blasco, Ángel

Boadella, Albert

Boadella, Èric

Bofill, Ricard

Bolado Muñoz, Carlos

Bollaín, Icíar

Bosch, Cèsar

Bosch, Eduard

Botella, Jaime

Bousman, Darren Lynn

Bouzaglo, Haim

Buenafuente, Andreu

Bujardón, Andrés

Buscarini, Juan Pablo

Cabana, Nacho

Calparsoro, Daniel

Calvo Ramos, Luis

Calvó, Ferran

Calvo, Juan

Calvo, Salvador

Cámara, Fernando

Cameron, Sergi

Campolina, Clarissa

Camus, Mario

Cañigueral, Anna

Caparrós, Carles

Capel, Oriol

Capitani, Giorgio

Carlsen, Henning

Carpintero, Alberto

Carrasco, José Manuel

Carreté, Marc

Casanova, Francesc

Casanovas, Xavier

Casas, Caye

Castañeda, Rigoberto

Castón, Roberto

Cazeneuve, Fabrice

Cerdà, Nacho

Charansonnet, Joan Frank

Ciurana, David

Cluzaud, Jacques

Cohen, Daniel

Colomo, Fernando

Comeron, Lluís Josep

Comolli, Jean-Louis

Coral, Ricardo

Cormenzana, Ibon

Corominas, Agustí

Corral Fernández, Antoni

Cortés, Rafael

Cortés, Silvia

Cortés, Tayo

Costa, Renate

Courtois, Miguel

Cruz, André

Cuadri, Antonio

Cuerda, José Luis

Cuevas, Raúl

Cussó-Ferrer, Manuel

D'Alò, Enzo

D'Anna, Claude

D'Arbó, Sebastià

D'Ax, Felix

Damau, Elisenda

Danés, Lluís

Darín, Ricardo

Davidson, Kief

De France, Fernando

De la Fuente, Raúl

De la Iglesia, Álex

De la Madrid, Luís

De la Orden, Daniel

De la Peña, Chema

De Luque, Paula

De No, Juan Luis

De Ribot, Mia

De Soto, Iago

Deiback, Driss

Del Cerro, Jesús

Di Stefano, Andrea

Díes, Sergio

Disney, Tim

Dolç, Joan

Doménech, Hugo

Domènech, Josep Maria

Dorado, Jorge

Doria, Alejandro

Dunn, Thomas C.

Durà, Pau

Duran Marchena, Josep Antoni

Duran, Josep

Egilior, Sabin

Elliott, Barney

Enciso, Eloy

Errando, Tono

Escalante, Amat

Escorsa, Dionís

Espinach, Joan

Espinosa, Albert

Esquenazi, Sergio

Esteva Ortiga, Jordi

Estévez, Emilio

Etminani, Homer

Fàbregas, Marc

Falcón, Juan Carlos

Farré, Antoni A.

Favart, Michel

Faver, Héctor

Felices, Mar

Fernández de Castro, Félix

Fernández Groizard, Guillermo

Fernández Lesur, Aarón

Fernandez Martorell, Mercedes

Fernández Sánchez, Isabel

Fernández, Juanra

Ferreira, Patricia

Ferrer, Daniel

Ferrer, Jordi

Ferreras, Ignacio

Fillol, Santiago

Fiol, Naxo

Flahn, Juan

Folk, Abel

Font, Francesc

Font, Verónica

Fontan, Gustavo

Forés, Marçal

Franco, Jesús

Fuentes, José Manuel

Gaja, Xavier

Galter, Lluís

Gantillon, Bruno

Garaño, Jon

Garassino, Nacho

García Serrano, Manuel

García, Adrià

Garcia, Àngel

García, Lalo

Garde, Claudia

Gardela, Isabel

Gas, Mario

Gassió, Xavier

Gato, Enrique

Gautier, Patrice

Gieling, Ramon

Gil, Mateo

Gimelberg, Daniel

Giménez, Xavi

Girbau, Josep

Giró, Francesc

Giroud, Pavel

Goenaga, Aizpea

Gomà, Lala

Gómez Pereira, Manuel

Gómez Pizá, Carlos

Gómez Serrano, Javier

Gómez, Libia Stella

Gomis, Alain

González Iñárritu, Alejandro

González Morandi, José

González-Sinde, Ángeles

González, David

González, José María

Gordon, Clive

Gormezano, Gerard

Gràcia, Joan

Greenaway, Peter

Grojo

Guardiola, Susanna

Guillén Cuervo, Fernando

Guimerà, Àlex

Gutiérrez Camps, David

Haim, Philippe

Harari, Dominic

Hassan, Michel

Hermoso, Miguel

Hernández Centeno, Antonio

Hernández, Daniel

Hernández, Carlos

Hernández, Josep

Herralde, Gonzalo

Herrera, Héctor

Herrera, Manuel A.

Hodara, Martín

Hwidar, Abdelatif

Ibáñez, Gabe

Iborra, Juan Luís

Iborra, Manuel

Iglesias, Lucho

Iriarte, Ander

Isasa, Carmen

Ivic, Boyan

Iwen, Marc

Izzo, Rossella

Jacir, Annemarie

Jackson, Roland

Jiménez Luna, Felipe

Johnson Cami, Joseph Richard

Jover, Carles

Kahn, Jean-Jacques

Kalin, Tom

Katz, Ana

Kelemen, Fred

Kelly, John J.

Kléber, Eugénia

Konjevic, Milan

Ladkani, Richard

Lara Suriñach, Jordi

Lara, Orestes

Lara, Sergi

Larcuen, Pablo

Larrègola, Gemma

Larrieu, Arnaud

Larrieu, Jean-Marie

Larrondo, Carlos

Le Péron, Serge

Lecchi, Alberto

Leonard, Yago

Levis, Alejo

Lewis, Ben

Lidón, María

Lilienfeld, Jean-Paul

Lively, Gerry

Llamas, Joaquín

Llorens, Isao

Llorente, Txarli

Lombardero, Manuel

Lombardi, Francisco J.

Longoria, Álvaro

Lopes da Conceição, Rui

López Lorca, Miguel E.

López Pérez, José

López-Alegría, Michael E.

López-Linares, José Luis

López, Gonzalo

López, Carol

López, Tony

Lozano, Alejandro

Luppi, Federico

Madiraju, Shyam

Maíllo, Kike

Maldonado, Víctor

Malenfant, Rob

Malo, Pablo

Manfio, Sergio

Manresa, Laia

Manterola, Juan Ignacio

March Torrandell, Pere

March, Jose Enrique

Marins Jr., Helvecio

Mariscal, Javier

Marqués-Marcet, Carlos

Martí, Tomàs

Martín García, Óscar

Martín Torrado, Pablo

Martín, Andreu

Martínez, Andrea

Martínez, Oriol

Martínez, Rafael

Martínez, Sebastián

Martorell, Lulu

Marzoa, Alejandro

Mascaró, Miquel

Masià, Octavi

Mauas, David

McHenry, Edward

McHenry, Rory

Medina, Juan Carlos

Menkes, David

Merchán, Gorka

Merenuk, Tatiana

Merseguer, Eva

Mezquida, Agustí

Mignogna, Eduardo

Migoya, Hernán

Milena, Miguel

Mira, Manuel

Miró, Enric

Miró, Leonor

Mohar Volkow, Santiago

Moleón, Rafael

Molina Foix, Vicente

Molins, Marta

Moll, Bep

Moll, Dominik

Moncasí, Argilés David

Monllaó, Jesús

Monrós, Geppe

Montanyà, Xavier

Monti

Montón, Albert

Monzó, Germán

Mora, Ángel

Mora, Jesús

Mora, Toni

Morais, Alberto

Morató, Jordi

Morel, Pierre

Moreno, Òscar

Moreno, Manuela

Moreno, Victor

Morgan, Hector

Morrison, Paul

Muniente, Hector

Muschietti, Andrés

Musiak, Diego

Nacho, Ignacio

Navarro, Mari

Neira, Manuel

Newman, Jonathan

Noelle, Marie

Offenstein, Christophe

Oke, Omer

Olaskoaga, Ibon

Olde Wolbers, Bart

Ollé, Àlex

Olmos, Yolanda

Orbegoso, Gami

Ortega, Elena

Ortega, Xapo

Ortíz, Paula

Ortuño, Diego Alonso

Oves, Santiago Carlos

Padrissa, Carlos

Paez, Francesc

Pajares, Juan

Pallarés, David

Pallarès, Ramon

Panichi, Gerardo

Parés, Marcel·lí

Pasta, Murilo

Pedrosa, Baltasar

Peleato, Floreal

Pelegrí, Teresa

Pellicé, Hilari M.

Pellicer, Martí

Peña, Jorge

Penalva, Ángel

Pereira, Miguel

Perelló, Miguel

Pérez Cáceres, Manuel

Pérez de Armas, Cándido

Pérez Dolz, Francisco

Pérez Paredes, Manuel

Pérez, Dionisio

Pérez, José María

Pérez, Óscar

Pérezcano, Rigoberto

Perrella, Alessandro

Perrin, Jacques

Pico, Marco

Pictet, Olivier

Piedrahita, Luís

Piera, Sergi

Pineda Ulloa, Alfonso

Piñeyro, Marcelo E.

Pinto, Eduardo

Pinto, Claudia

Pla, Albert

Plá, Rodrigo

Plähn, Christian

Planas, Ona

Poiraud, Thierry

Polanski, Roman

Polo, Françoise

Pons, Albert

Porland, Alberto

Porta, Carles

Porta, Oriol

Portabella, Pere

Prada, J.

Prada, K.

Priego, David

Puertas, Miguel

Pujol, Ariadna

Pujolar, Marc

Quesada, Alodia

Quibus, Adolfo

Quirós, José Antonio

Rabal, Benito

Racine, Isaac-Pierre

Raisinghani, Sandeep

Ramón, Ricardo

Rebollo, Javier

Recuenco, Marc

Reguera, Nely

Relea, Francesc

Reznak, David

Ribelles, Ricardo

Ribes, Enric

Ribes, Giovanna

Riebenbauer, Raúl M.

Robichaud, Daniel

Roca, Josep

Roch, Edmon

Roda, Francisco

Rodero, Rodrigo

Rodes, Domingo

Rodríguez, Hugo

Ron, Gustavo

Rosselló, Empar

Rovira, Esteve

Rovira, Janna

Rozas, Alexandra

Rubió, Sergi

Ruiz, Àlex

Ruiz, Iván

Ruiz, Natàlia

Ruiz, Raoul

Ruiz, Víctor Jorge

Russo, Rafa

Ruvira, Fran

Ruzowitzky, Stefan

Sabanés, Diego

Sabini, Demian

Sabroso, Félix

Salazar, Ramón

Salgot, J.A.

Sampayo, Alex

Sampieri, Luis

San Miguel Querejeta, Santiago

Sánchez Marcos, Èrika

Sánchez, Sonia

Sánchez, Sergio G.

Sanmartí, Anna

Sanmateo, Josecho

Sans, Carles

Sans, Marina

Sans, Martí

Santiago, Roberto

Santos, Oskar

Sanz, David

Sanz, Joan

Satorra Larriba,
 Xavier

Scarpa, Paolo

Schaaf, Sergi

Schapces, Marcelo

Schenner, Carles

Schneck, Verónica

Schuldt, Eduardo

Scimeca, Pasquale

Sebastian, Samuel

Sehr, Peter

Sepúlveda, Luis

Serna, Sandra

Serra, Daniel

Serra, Jaume

Serra, Koldo

Serrano Azcona, Carlos

Serrano, Javier

Shill, Steve

Sholder, Jack

Sicheritz, Harald

Silvéra, Charlotte

Simón Cerezo, Ana

Smaragdis, Yannis

Solá, Martín

Solé Sabaté, Felip

Solé, Antoni

Soler, Meritxell

Son, Conrad

Sopeña, Rodrigo

Stora, Bernard

Subiela, Eliseo

Sucari, Jacobo

Sunyer, Salvador

Tabernero, Santiago

Tafel, Sibylle

Tapia, Gonzalo

Taretto, Gustavo

Taska, Ilmar

Taviani, Paolo

Taviani, Vittorio

Telechea, Pedro

Tiepelmann, Walter

Tiziani, Emanuele

Todorovic, Milan

Toledo, Paco

Torbiörnsson, Peter

Torrent, Jordi

Torres, Augusto M.

Torres, Liliana

Tort Montserrat, Ramon

Touré, Moussa

Trapé, Elena

Trashorras, Antonio

Trueba, Fernando

Tur Moltó, Jorge

Tykwer, Tom

Urbizu, Enrique

Urrutia, Enric

Uson, Pablo

Vaello Zapata, Albert

Valentí, Lluis

Valero, David

Vall, Joan

Valls, Manuel

Vázquez, Diego

Vázquez, Julián Bernardo

Veiroj, Federico

Velilla, Nacho G.

Venault, Philippe

Ventura, Gemma

Vermal, Lucas

Vidal, Jordi

Vidal, Pablo

Vieira, Leonel

Vigalondo, Nacho

Vila Carbonell, Joan

Vila, Daniele

Vila, Vicenç

Villanueva, Vicente

Villeneuve, Denis

Vinardell, Clara

Vitoria, José Antonio

Vivas, Miguel Ángel

Vizcaino, Sergi

Voigt, Sören

Waddington, Andrucha

Webster, Justin

Weerasethakul, Apichatpong

Wetzel, Gereon

Whittaker, Stephen

Zarauza, Alfonso

Zerkowitz, Hector

Ziff, Trisha

Zito, Luciano

També et pot interessar