Esteu aquí

“TVC es construeixi amb ambició de ser una televisió nacional, competitiva, amb una xarxa informativa important, capaç de generar entreteniment”
“L’actual criteri de TVC és buscar el valor afegit que no es troba dins de la casa, el know-how d’empreses que controlen determinats registres”
“Allò que es va a buscar fora, tant en l’àmbit dels serveis com en el dels continguts, és un talent al qual, algun dia, es renunciarà i no es mantindrà dins les estructures internes TVC, com a motor d’aquest sector, ha d’aconseguir que el mercat sigui dinàmic i adquireixi una dimensió potent”
“Som un aparador perquè es desenvolupi el talent del nostre país”
“Si ens convertim en una televisió que posa pals a les rodes al creixement de les productores catalanes, finalment acabaríem per no tenir els productes més bons amb la gent més bona”
“Voldrien que no fóssim tan grans i que els deixéssim una gran part del negoci que nosaltres fem. Voldrien oferir-nos la majoria dels serveis que tenim com a serveis interns. Aquestes productores pressionen políticament perquè TVC redueixi les dimensions”
“El nostre sector audiovisual és molt delicat i fràgil, sobretot a causa de la gran potència dels mitjans de comunicació espanyols”
“Amb els diners que invertim del 6% hem de situar correctament els objectius del mercat per tal de fer-los entendre que no podem fer 25 films a l’any sense sortida comercial, que necessitem que aquestes produccions siguin potents, perquè si no nosaltres deixem de ser una antena competitiva”
“La nostra indústria de l’animació és molt potent en relació amb les dimensions del país i la nostra potència econòmica”
“De sèries estrangeres, històricament, TV3 n’ha tingut moltes (Eastenders, Coronation Street, Neighbours). Però a partir del moment en què vam ser capaços de produir les nostres pròpies telenovel•les, de donar feina als nostres actors i guionistes, la tria va ser clara”
“Amb la TDT, l’espectador necessita claredat d’oferta (...) Si a la TDT tens col•locats aquests continguts barrejats, jo penso que aquest canal no se’n sortirà”
“S’està dipositant una confiança en un sector privat que ha demostrat des de l’inici, l’any 1988, una absoluta desafecció pel respecte al públic infantil, pel pluralisme… en definitiva, per la responsabilitat pública”
Mònica Terribas
Entrevista a Mònica Terribas

Versió PDF

REINALD BESALÚ
FREDERIC GUERRERO-SOLÉ
octubre 2009
Directora de TVC

Mònica Terribas i Sala és des del mes de maig de 2008 la directora de la Televisió de Catalunya. Doctora en Ciències de la Comunicació i professora titular de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, ha estat la directora i presentadora de l’informatiu La nit al dia i ha participat en un gran nombre de programes de Televisió de Catalunya des de 1989. Entre altres, ha rebut el premi Ciutat de Barcelona (2006) i el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria professional i acadèmica (2003). En aquesta entrevista passa revista als criteris de la col·laboració amb les empreses del sector audiovisual de Catalunya i als problemes que plantegen les diverses alternatives quant a la producció.

  • TVC inicia les emissions, l’any 1983, en un context en què la indústria audiovisual a Catalunya és pràcticament inexistent. Quin és el seu paper en el procés de dinamització de la indústria audiovisual catalana?

TVC neix amb l’encàrrec de ser el motor de la indústria audiovisual del nostre país, en un moment en què el sector privat de l’audiovisual és molt residual. Aquest fet explica que TVC es construeixi amb ambició de ser una televisió nacional, competitiva, amb una xarxa informativa important, capaç de generar entreteniment. Això vol dir que, en un moment de feblesa de la indústria audiovisual, es crea una empresa que té dins les seves estructures la capacitat de fer una programació àmplia i diversa, servint-se de recursos interns. En els seus inicis, tot el talent necessari en els diversos àmbits —tecnològic, periodístic, informatiu— era dins la mateixa TVC. Tanmateix, l’encàrrec de la CCRTV (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió) era també el de potenciar i fer créixer el sector audiovisual privat. Durant aquests vint-i-cinc anys de construcció de la comunicació pública a Catalunya, doncs, TVC ha anat ajudant el sector audiovisual del país.

En el cas de l’àmbit dels continguts, ja de bon principi TVC va buscar el talent en petites empreses que oferissin determinades propostes. En són exemples els programes de Joaquim Maria Puyal, Àngel Casas, Miquel Calçada o la Trinca. Una part important de la programació d’entreteniment es feia a TVC; tanmateix, les empreses del sector van utilitzar progressivament TVC com a base de les seves operacions de creixement. Això els va permetre experimentar en la nostra antena amb aquells productes per exportar-los posteriorment a la resta de les televisions autonòmiques i, especialment, a les cadenes de l’Estat espanyol. Aquest fet va provocar que sorgissin productores com Gestmusic o el Terrat, que van créixer gràcies a la contractació associada a TV3 i que es van convertir en èxits audiovisuals. Les televisions estatals els van oferir l’oportunitat d’accedir a un mercat econòmicament més gran i van permetre que les empreses amb voluntat de créixer i convertir-se en estructures empresarials potents ho poguessin fer. El mateix ha passat en altres àmbits com els de la gestió dels drets esportius, en què treballadors de la casa han externalitzat un negoci i han acabat creant grans empreses, com és el cas de Mediapro.

  • En quina mesura ha variat la política de producció de TVC amb la consolidació de la indústria audiovisual catalana?

Utilitzant una imatge, podem dir que TVC, durant els seus vint-i-sis anys d’història, ha estat una casa capaç de parir moltes criatures. A mesura que el sector audiovisual privat ha anat creixent, la casa no ha fet l’ajustament al si delsector audiovisual potent que tenim ara mateix, amb empreses que, avui dia, tenen un negoci equiparable o, fins i tot, superior al de TVC, i no depenen com a clients de nosaltres, ja que venen les seves produccions a moltes altres televisions de l’àmbit estatal i internacional. Per tant, l’actual criteri de TVC és buscar el valor afegit que no es troba dins de la casa, el know-how d’empreses que controlen determinats registres. És un talent que no volem tenir dins de casa, perquè un determinat producte pot, en un moment donat, interessar i posteriorment deixar de fer-ho. Per tant, allò que es va a buscar fora, tant en l’àmbit dels serveis com en el dels continguts, és un talent al qual, algun dia, es renunciarà i no es mantindrà dins les estructures internes. Un exemple és l’actual programa La Trinca del segle XXI. El talent de la Trinca existeix fora de TVC; ara el volem portar a la pantalla pel valor que representa per a Catalunya, però quan s’acabi el projecte no és el nostre desig continuar tenint els membres de la Trinca a les nostres estructures. El mateix podem dir en el cas del Terrat: tenen un know-how en els gèneres de l’humor i l’entreteniment que els nostres redactors interns no tenen. Per tant, determinats tipus de programa es poden fer a casa —posem per cas Àgora o Banda ampla—, tot aportant-hi una part important del nostre know-how. Per contra, hi ha un determinat talent que només podem trobar en les productores privades.

  • Quin és el plantejament que fa TVC a l’hora de decidir si produeix un programa amb mitjans exclusivament interns o bé s’associa amb productores externes?

Primer de tot, cal diferenciar entre diversos tipus de produccions. Per un costat, hi ha els programes de “cinta en mà”, en què la productora fa tot el procés i TVC només compra el producte i se’n responsabilitza (a TV3, Bocamoll, El gran dictat, Polònia, Crackòvia i APM?). Després hi ha la producció associada, en què es busca una productora perquè treballi conjuntament amb el nostre equip (són els casos d’Els matins, Divendres, Banda ampla i molts altres programes). En les produccions associades, normalment s’intenta mantenir la direcció, la realització i la producció en mans de TVC. Però la gran majoria de producció és 100% pròpia: al 3/24, per descomptat, no hi ha res extern; al Super3 tots els productes nuclears, de creació d’identitat de canal, són propis. Al 33 trobem grans referents de producció interna com Singulars, Valor Afegit o Ànima. I a TV3 és on hi ha més producció associada perquè és on ens falta més talent, perquè ha de ser el canal més competitiu.

El plantejament que fem en el cas de les produccions associades és el següent: què necessitem? Un programa de debat? Tenim el cent per cent dels recursos necessaris a casa? Tot i que tenim els recursos tecnològics, una bona directora, una bona conductora, un bon realitzador, un bon productor, falten determinades figures. Aleshores busquem una productora capaç de muntar una estructura que, tan bon punt s’acabi el programa, no calgui mantenir internament. Programes com l’Àgora es poden fer cent per cent interns: tenim el know-how informatiu i criteri editorial; a més, és columna vertebral de la casa i tenim els redactors, els realitzadors i els productors. Només ens cal un presentador-director amb una potència periodística que, en un moment determinat, no tenim a TVC. Anem a buscar aquesta persona i la contractem per treballar a l’equip. Un altre cas és el d’Els matins. Sabem com fer un bon magazín informatiu de matí, tenim un bon equip per fer-lo, però ens falta una part del talent que necessitem. Aleshores l’anem a buscar i ens associem amb una petita productora que aporta una part del talent necessari per fer Els matins. En definitiva, el criteri és decidir què no tenim o què no volem acabar tenint ad eternum dins la casa.

  • Aquesta política s’estén també al cas dels serveis específics?

Sí. Un cas pot ser el lloguer d’una spidercam, que ens interessa per a grans esdeveniments, però que no volem tenir a casa, ja que la tecnologia en poc temps pot quedar obsoleta. Passa el mateix amb les steadicam. És un talent tecnològic que no hem incorporat in-house, però del qual ens servim quan en tenim la necessitat. I quan la novetat tecnològica està superada, no ens cal mantenir material obsolet.

  • Pel que ha explicat de l’evolució històrica, en els seus inicis TVC era una mena de servei públic dinamitzador delsector audiovisual català. Aquesta missió de servei públic es continua fent?

Efectivament. Nosaltres no som els únics actors del sector audiovisual. El sector audiovisual és un sector estratègic, de valor afegit, al nostre país; un sector punter, d’innovació, un sector de futur. TVC, com a motor d’aquest sector, ha d’aconseguir que el mercat sigui dinàmic i adquireixi una dimensió potent. En el context idoni, allò ideal seria que Catalunya, si fos un Estat, tingués dues televisions privades que ajudessin a fer créixer el sector. La realitat del nostre país, però, fa que no tinguem un sector televisiu privat disposat a invertir en una televisió privada potent, com passa a l’Estat espanyol. En aquest cas, si a Espanya es redueix per voluntat política el sector públic, el sector privat és capaç de dinamitzar el mercat audiovisual.

Pel que fa al talent i la tecnologia, actualment a TVC apliquem criteris de rendibilitat, però també de talent. Som un aparador perquè es desenvolupi el talent del nostre país. Per tant, quan anem a buscar algú fora perquè ens ofereixi un determinat servei, fem créixer aquest talent, el dimensionem i, a partir d’aquí, aquest talent pot oferir el seu negoci i fer carrera en altres àmbits geogràfics. Podem posar molts exemples de professionals que han començat la seva carrera a TVC i que, després de l’experiència aconseguida, han pogut fer el salt a televisions d’àmbit estatal. Aquest és un servei que continuem fent. Utilitzant de nou una metàfora, TVC és com una gasolinera: fa créixer el talent, l’acompanya, posa gasolina al cotxe; aquest cotxe té un determinada capacitat de recorregut, normalment en direcció a Madrid, i quan ha esgotat tot el combustible perquè deixa de ser un talent desitjat, torna aquí a omplir el dipòsit.

  • Així, doncs, no l’amoïna la pèrdua constant d’aquest patrimoni que és el talent a causa de l’impacte de la televisió espanyola, que acaba aconseguint els serveis dels millors professionals que s’han format a TVC?

En el cas de TVC, hi ha dues categories diferents de professionals: els que volen quedar-se aquí i els que tenen com a objectiu fer el salt a una televisió estatal. Els que han decidit quedar-se aquí són una estricta minoria. Tanmateix, també fan valdre el seu prestigi.Aquests professionals —posem per cas Joaquim Maria Puyal o Miquel Calçada— són persones fortament vinculades al nostre àmbit audiovisual, que han construït un món referencial propi i que estan molt identificades amb la nostra audiència. En canvi, sabem qui pot tenir la intenció d’anar-se’n. Però la nostra televisió l’hem de fer tant amb els uns com amb els altres. Quan jugues amb talent personal, estàs també sotmès a la dinàmica del mercat. Tornem a l’efecte gasolinera. Has de tenir clar què t’hi jugues, i amb qui.

  • Hi ha correspondència entre el servei que TVC ha fet al mercat i el retorn que TVC ha rebut després del sector? Com afecta els costos de producció la dimensió de les empreses de l’audiovisual que han crescut a l’ombra de TVC? El model de suport a la producció no ha provocat tensions en el sector?

El preu de negoci que s’aplica quan es treballa en un marc d’audiència potencial d’uns sis o set milions no pot ser el mateix que en el cas d’un de quaranta milions. Per tant, quan les productores que ja han treballat per a nosaltres ens ofereixen un programa ja saben que la nostra capacitat de negoci és inferior. En conseqüència, els marges amb què treballen són diferents. Hi ha, evidentment, uns costos fixos, però els afegits depenen del rendiment econòmic del producte.

Tanmateix, es produeix un fenomen inevitable per la qualitat de TVC, fet de què no gaudeixen la resta de canals autonòmics. A TVC som punta de llança en nous formats i en know-how en determinats gèneres —Polònia, Crackòvia—, i quan això es converteix en una màquina greixada, es fa el mateix programa a la graella d’alguna de les cadenes privades espanyoles. Quan això succeeix, indirectament ens perjudiquen. Nosaltres no podem impedir que una productora catalana faci negoci fora del país. I tampoc podem tancar-nos a productes punters que sabem que trobaran el seu mercat fora per treure’n més rendiment. Si ens convertim en una televisió que posa pals a les rodes al creixement de les productores catalanes, finalment acabaríem per no tenir els productes més bons amb la gent més bona. Per tant, aquest equilibri sempre és difícil i sempre va i anirà en contra de TVC, perquè sempre serem més petits, tindrem menys diners i tindrem una televisió dins d’un marc audiovisual amb un impacte per part de la televisió espanyola molt més fort que no pas el nostre, en l’aspecte lingüístic i cultural.

En el context de l’evolució històrica que ha fet el mercat, les tensions de què parlem són inevitables. En el cas de les productores amb què hi ha aquestes tensions, l’argument que esgrimeixen és que no poden créixer si TVC no desapareix o redueix de mida. El seu punt de vista és molt egoista. Voldrien que no fóssim tan grans i que els deixéssim una gran part del negoci que nosaltres fem. Voldrien oferir-nos la majoria dels serveis que tenim com a serveis interns. Aquestes productores pressionen políticament perquè TVC redueixi les dimensions. És una perspectiva que no té sentit de país. Si TVC disminueix el seu potencial i queda captiva dels preus del mercat privat que només mira pel seu negoci, és possible que TVC perdi aquesta potència per les imposicions del mercat i dels seus preus, que seran els preus del negoci estatal. TVC serà captiva d’aquests serveis i, progressivament, veurà reduïda la seva potència i no podrà fer front a determinats costos.

El procés d’ajust entre TVC i el mercat audiovisual privat és molt delicat, i encara més en un context en què només existeix una única televisió pública en català, i pràcticament no hi ha televisió privada en la nostra llengua. No és, evidentment, el mateix que fer externalitzacions en una cadena privada estatal. No som, en aquest sentit, un país normal, no tenim operadors potents que puguin compensar aquest desajust. Aquesta és una problemàtica que s’ha de tenir molt en compte quan es faci front a la reestructuració del sector. La pressió comercial d’aquestes productores interessades en fer negoci per TVC mentre aquesta sigui més petita i no pugui cobrir determinades necessitats —parlem més de productores de l’àmbit tecnològic que no pas del contingut— no té en compte que el nostre sector audiovisual és molt delicat i fràgil, sobretot a causa de la gran potència dels mitjans de comunicació espanyols.

  • Tenen indicadors cost/benefici de l’externalització o internalització d’una producció?

Evidentment, externalitzar sempre surt més car que fer el producte internament, perquè mentre una productora fa un programa, nosaltres tenim personal inactiu. Encara que el programa en qüestió surti més econòmic cinta en mà, cal tenir en compte que hi ha recursos humans interns que no estan treballant, i per tant s’ha d’afegir al cost del producte el personal que s’està deixant d’utilitzar. Així doncs, TVC treballa amb recursos interns tant com pot. Aquest any passat vam arrencar amb Ànima, Tags i Singulars, programes que mobilitzen un gran nombre de treballadors de la casa, perquè disposem de gent amb talent per fer-los. Ara, hi ha altres programes, com l’Afers exteriors, en què necessitem talent que vingui de fora.

  • Quina és la política en el cas de productes com el futbol, que amb el temps han esdevingut un element estratègic dins les graelles televisives?

En el cas del futbol, el nostre desig és mantenir la Lliga, perquè el context de TVC és el d’un país que té un club com el Barça. És un context diferent del d’altres autonomies de l’Estat: tenim un patrimoni emocional i cultural a través del Barça que no tenen la majoria de les comunitats, a excepció de Madrid o València, per posar dos exemples. El món referencial cultural del país té a veure amb el Barça. I amb l’Espanyol. Quan intentem adquirir els drets de la Lliga estem en un context molt diferent de quan els drets eren nostres i tenien uns costos raonables. El futbol d’avui dia és una gran empresa transnacional, és un negoci d’àmbit mundial, un negoci d’explotació de drets d’àmbit planetari. I el Barça és un d’aquests actius planetaris. Quan TVC intenta retenir aquests drets i concursar, necessitem que hi hagi una altra televisió d’abast estatal que compensi el cost del que significa. Si no, altres privades sempre guanyaran la partida. Actualment, el futbol ens surt molt més car que fa vint anys. El model d’explotació ha canviat. Però si es juga en un mercat competitiu, cal ser conscient que s’han de pagar els preus que aquest mercat imposa. Això passa tant en el futbol com en el terreny dels dramàtics o en el del cinema, en què el cost depèn de la cotització d’un determinat actor o actriu.   

  • Quin és el paper de TVC en el camp de les inversions en cinema, documentals i animació?

Televisió de Catalunya fa la feina de ser motor de la indústria cinematogràfica, documental i d’animació del nostre país amb una convicció plena. Per llei, estem obligats a invertir un 6% de la nostra facturació en el sector del cinema —tot i que caldrà veure quin panorama dibuixa la nova llei audiovisual espanyola que es debat al Congrés i que, al nostre parer, de forma equivocada, podria deixar fora dels supòsits computables les inversions en documentals o projectes d’animació. Des de fa temps tenim un conveni amb les principals associacions de productores que cobreixen un 99% de les productores catalanes o amb oficina a Catalunya, que té com a objectiu dotar els projectes d’aquestes iniciatives privades de recursos que els permetin realitzar un film, una minisèrie, una TV movie, un documental o una sèrie d’animació.

La realitat és que tenim una indústria cinematogràfica, documental i d’animació que no pot fer productes competitius si no rep suport.Tampoc només amb l’ajut de TVC i de l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals). Per fer una gran producció per a televisió o per al cinema, una productora catalana necessita un finançament d’àmbit estatal o internacional. Sense aquest suport, TVC, l’ICIC i les productores catalanes només podem fer produccions d’un perfil que no traspassa a la resta de mercats. Si volem fer produccions com Serrallonga o Les veus del Pamano, necessitem capital de fora, ja sigui de Televisió Espanyola o de televisions estrangeres. Tenim un gran interès per les produccions ambicioses, en molts casos vinculades al nostre marc referencial i pensades amb l’objectiu de traspassar fronteres, com pot ser el cas de Salvador, o per propostes interessants, com Vicky Cristina Barcelona. Algunes parlen de nosaltres, de la nostra història. Però per tal que aquesta història s’expliqui amb ambició d’arribar a altres mercats, no n’hi ha prou amb productores de casa. Perquè per explicar històries amb llenguatge cinematogràfic calen recursos. Es necessita una gran productora que faci possible aconseguir actors i director, per posar un exemple, de primer nivell, amb ressonància internacional. Aquest és un dels nostres grans objectius: que les produccions en què participem tinguin ressò.

  • Tanmateix, no tot poden ser grans produccions…

No. No podem oblidar que al nostre país hi ha una indústria que es dedica a fer projectes locals, que treballa amb els nostres tècnics, amb els nostres actors i directors, i la qual també hem de fer créixer. Amb una mica de sort, podem fer una gran producció cada dos anys. Avui dia, a Catalunya hi ha una, com a màxim dues productores capaces de tirar endavant productes amb projecció internacional. Nosaltres treballem dia a dia amb les petites productores de talent a Catalunya que fan una pel·lícula a l’any, que volen fer una TV movie o un llargmetratge, que tenen guionistes associats, que saben que no estaran en cartellera gaire temps, i que no s’associen entre elles per fer una gran producció, perquè cadascú mira per ell mateix.

Amb els diners que invertim del 6% hem de situar correctament els objectius del mercat per tal de fer-los entendre que no podem fer 25 films a l’any sense sortida comercial, que necessitem que aquestes produccions siguin potents, perquè si no nosaltres deixem de ser una antena competitiva. Però els productors necessiten mantenir-se. I aquest equilibri entre els nostres desitjos i els seus és complicat. I en l’àmbit del documental, doblement complicat, perquè el que interessa explicar a TVC no és sempre el que interessa a l’autor. Com a televisió amb esperit de mantenir i difondre el nostre patrimoni cultural, ens interessen determinats productes que no van en sintonia amb el que sovint ens ofereixen. Moltes vegades, les propostes que ens arriben no responen a una estratègia col·lectiva, de país, sinó a estratègies individuals.

  • I en el cas de l’animació, passa el mateix?

Al contrari. La nostra indústria de l’animació és molt potent en relació amb les dimensions del país i la nostra potència econòmica. És una indústria capaç de fer un producte com Les tres bessones, que és un fenomen mundial. Una indústria que sí que fa projectes que traspassen fronteres. El Club Super3, en aquest sentit, ha estat una plataforma que ha permès potenciar el sector. Avui, la indústria catalana de l’animació és una referència internacional. Els nostres productors estan fent coproduccions amb grans potències de l’animació com Corea, el Japó i Hollywood. Penso que la resta de sectors de l’audiovisual de Catalunya s’haurien de fixar en aquesta experiència.

Tenim produccions, com Els extres, que són fantàstiques. Sabem que no ha estat pensada només per al públic català, que els seus referents són internacionals, però hi hem donat suport perquè té mentalitat d’expansió. I em sembla que el cinema i el documental no comparteixen aquesta mentalitat. Hem de ser més exigents amb els productes que produïm. Quan fem una TV movie o una minisèrie podem marcar quines són les nostres exigències. En el cas del cinema, les coses són diferents. És una indústria a la qual li costa pensar en una dimensió que transcendeixi.

  • Si parlem de grans productores, un dels actors del sector audiovisual català que ha tingut una col·laboració escassa amb Televisió de Catalunya és Filmax. A què ho atribueix?

Actualment, Filmax produeix una sèrie per a TVC. Els comprem paquets de pel·lícules. Tanmateix, no puc respondre del tracte que hem tingut històricament. A nosaltres ens fa una il·lusió especial que Filmax faci una gran sèrie per al nostre prime time. I estic segura que la farà i que sortirà bé. El que és important, tant en el cas de Filmax com en el cas de la resta de productores amb què treballem, és la seva capacitat de crear, la capacitat de fer productes competitius en uns temps i amb uns costos raonables.

El nostre prime time, comparat amb el de la competència de les cadenes espanyoles, és un 75% més barat. Això significa recursos de pantalla, i aquesta diferència de cost es tradueix en el resultat final de la producció. Competim amb sèries que ens tripliquen el pressupost per episodi. Si es treballa amb una productora amb capacitat industrial, se li pot fer una proposta de pressupost perquè decideixi si la pot fer o no. Cal analitzar bé els costos i com afecten la producció, en funció també de l’interès de les productores a participar amb TVC. És un tema de mida i de capacitat industrial.

  • Abans ha esmentat el conveni que TVC va signar l’any 2006 amb les principals associacions de productors de Catalunya. El conveni preveia una inversió de 72 milions d’euros en animació, documentals i ficció fins a l’any 2009. Ara que finalitza aquest conveni, podria valorar-lo i dir-nos si tenen previst renovar-lo?

El conveni s’ha complert: s’ha invertit tot el que es tenia compromès i s’han fet les comissions de seguiment previstes. S’ha fet la feina industrial que es pretenia, ja que hem pogut ajudar el sector a tirar endavant en un moment econòmic molt delicat. Ara bé, també és cert que hem d’avançar molt més en la feina de món referencial, de potència de mercat, de visió de futur en aquest sector estratègic. Caldria una línia col·lectiva sector públic–sector privat i una definició clara de cap on volem anar. A la primera reunió amb els productors els vaig demanar que s’associessin per fer grans produccions, perquè si se’n fan 25 de petites, és impossible treballar-les i promocionar-les òptimament, o situar-les bé a la graella. En canvi, si fem una gran producció en podrem tenir cura i la podrem ajudar. La minisèrie Les veus del Pamano s’acabarà distribuint a Alemanya, i això és magnífic, perquè com que és una gran obra literària, també ajudem la literatura, i fem universal i donem projecció internacional a una història que ens és pròpia. Em sembla que això té un valor més enllà de repetir “a la catalana” històries que es troben a tot arreu.

Ara s’ha de negociar un nou conveni que, a més, ha d’encaixar amb la Llei del Cinema. Estem, doncs, en un moment delicat, perquè hem de continuar invertint en el sector però alhora hem de ser coherents amb aquesta llei. El que puc dir és que encara que el nou conveni ha de ser coherent amb la llei, no volem casar la política cultural del govern amb la política de la televisió pública: nosaltres, des del convenciment d’estar fent un servei públic, necessitem autonomia per decidir quins projectes són estratègics des d’un punt de vista audiovisual. No podem estar subjectes a una política cultural determinada.

  • Però tot i aquest compromís amb el sector, a la graella de TV3 el cinema nord-americà és hegemònic. En canvi, amb les sèries passa el contrari: gairebé totes són catalanes i n’hi ha molt poques d’altres països. A què ho atribueix?

És cert que l’hegemonia de la producció nord-americana en l’audiovisual és absoluta. En aquest sentit, a TV3 només hi ha una pel·lícula a la setmana, La gran pel·lícula, que generalment és nord-americana. Però si hem de competir els divendres a la nit contra tota la programació de les privades ens funcionarà més bé un film nord-americà que un de català, i això ho hem comprovat. Per altra banda, al Canal 33 l’any passat vam obrir la finestra de Sala 33 per emetre produccions exclusivament catalanes o europees, amb un programa associat on es debat la pel·lícula, o sigui que tot això ho potenciem. Hi ha un punt en què la competitivitat d’aquest tipus de produccions dóna per al que dóna, i quan les poses a TV3 no t’ajuden. I per aconseguir els diners per fer el Sala 33 necessitem que la pel·lícula dels divendres a TV3 faci un 15 o un 16 de quota de pantalla.

Pel que fa a les sèries, el predomini de les de produccions catalanes a TV3 s’explica perquè tenim l’obligació legal de programar un determinat nombre de produccions europees, i optem per programar les de producció pròpia. D’aquesta manera dinamitzem el nostre mercat i desenvolupem millor la tasca de motor industrial. Ara mateix a TV3 només hi ha Les germanes McLeod de sèrie americana. Tot i això, tenim relació amb les majors i comprem paquets de sèries amb la FORTA (Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics). El que passa és que les utilitzem relativament, perquè Canal+ sempre hi arriba abans i es queda sèries molt bones a preus millors que nosaltres. També hi ha el problema afegit que quan TVE té dret preferencial de tria (un any el tenen ells i l’altre, la FORTA), escullen una sèrie més bona que després s’acaba venent a les privades, perquè el seu target és de gent que no segueix sèries. Això és el que ens va passar amb El mentalista: TVE la va vendre a La Sexta a canvi de drets esportius.

De sèries estrangeres, històricament, TV3 n’ha tingut moltes (Eastenders, Coronation Street, Neighbours). Però a partir del moment en què vam ser capaços de produir les nostres pròpies telenovel·les, de donar feina als nostres actors i guionistes, la tria va ser clara. El problema de les sèries de producció pròpia és que són difícils de vendre, perquè tenen la mateixa filosofia que les estrangeres. Però nosaltres no renunciarem a fer dramàtics propis, perquè no estem només fent coses per a TV3, estem fent coses per a la indústria cultural. Això segurament resta finestres a produccions europees, però hem d’optar i treballar per al nostre mercat.

  • L’abril de 2010 es produirà l’apagada analògica definitiva a Catalunya. Quins reptes representa aquesta apagada per a TVC?

La TDT ens va obligar a plantejar-nos quina televisió de servei públic havíem de fer per tal que quadrés amb la filosofia d’aquesta casa. Aquesta filosofia implica, en primer lloc, un canal generalista, competitiu i líder —per una qüestió de llengua, de cultura, de país, de vocació i de servei públic. En segon lloc, un segon canal d’innovació, de transgressió i de servei a altres públics, que és el 33. I el 3/24, un canal informatiu consolidat de fa 5 anys i amb una gran força d’audiència.

Però en el context de la TDT, amb unes televisions temàtiques que creixen perquè la gent hi va a buscar allò que vol, ens faltava entrar en aquesta lògica. I tenim les armes per entrar-hi, perquè tenim un públic infantil completament fidelitzat a la marca Super3 i emocionalment vinculat a un club. També tenim uns continguts culturals a mig consolidar —la pota dels programes culturals és més erràtica en la història de TVC— i també els esports, perquè tenim per vocació una vinculació amb el món esportiu del país. Aquests tres àmbits temàtics —infantils, culturals i esports— ara mateix estan barrejats en l’analògic al Canal 33. Però amb la TDT, l’espectador necessita claredat d’oferta, i per això el pas següent és el desdoblament de la cultura i l’esport —amb l’arrencada del Super3 ja hem diferenciat l’oferta de programes infantils. Em sembla que, en el món de la TDT, no es pot barrejar un programa com Ànima amb les retransmissions de la Lliga ACB.Si a la TDT tens col·locats aquests continguts barrejats, jo penso que aquest canal no se’n sortirà.

Però a banda d’aclarir els continguts, també esperem la TDT amb un paquet de servei públic molt bo des del punt de vista de país: oferim informació en català, programació infantil en català i, sobretot, respecte per les franges d’edat, no com altres canals, que estan adulterant la programació infantil amb programes per a adolescents. Tot això ho sabem fer. A més, podrem donar servei a l’esport minoritari i oferir una finestra de projecció pública a anunciants locals que posen diners a l’handbol o el futbol femení, per exemple, i que així ho tindran més bé per créixer.

  • Però per poder fer aquestes retransmissions cal una xarxa d’intercanvi de material amb les televisions locals. Tenen convenis amb aquestes televisions?

Sí, tenim convenis tant amb la Xarxa de Televisions Locals com amb Comunicàlia, però penso que n’hauríem de tenir més. El que passa és que encara hi ha moltes rèmores polítiques i, a més, hi ha un problema estructural, que és que TVC és una televisió d’una mida que li permet ser nacional i local alhora. TVC té una estructura d’aranya, amb delegacions, i això ens fa possible fer aquest doble paper. La gent espera veure les coses per TV3, ens reclama territori i ens reclama que estiguem als llocs. No es conformen que la televisió local hi sigui; volen que TVC, que se la senten pròxima, també hi sigui. Això fa que costi treballar amb una xarxa tan rica com és la de les televisions locals. Realment és molt complicat.

  • Quina opinió té del fet que TVE deixi d’emetre publicitat?

El model de TVE s’inspira en una tradició de televisió pública que viu sense publicitat i sense els condicionants del món comercial, com és el cas de la BBC. Però la situació de la Gran Bretanya no és comparable a la de l’Estat espanyol: allà la televisió pública neix amb uns mecanismes d’autoregulació molt independents i amb un sentit de responsabilitat social que és capaç de traslladar al sector privat. Channel 4 o ITV no són televisions públiques, i, en canvi, han estat capaces de realitzar una gran tasca de servei públic. Això vol dir que hi ha un sector audiovisual privat madur que, tot i que fa un paper competitiu, té un sentit de responsabilitat social compartit amb el sector públic, i això funciona. És cert que a la Gran Bretanya el cànon s’està discutint des de fa molt temps, perquè la gent que consumeix canals privats no vol pagar la televisió pública, però la televisió pública en si no està en discussió.

Ara bé, no es pot traslladar aquesta idea a un país en què la televisió pública viu comercialment, des de l’any 1956, fent entreteniment familiar i sense tenir com a columna vertebral el servei públic. Posar-li a aquesta televisió els condicionants de servei públic de manera nuclear, i a sobre obligar un sector privat que no se’l creu a subvencionar-lo a través d’unes quotes, és una manera força artificial de sustentar-lo. No hi ha cultura d’això, perquè el públic espanyol no té la sensació d’estar davant d’un servei de qualitat ni tampoc el reclama —el target de TVE és un target adult que no reivindica un servei públic purista. És evident que han virat i han millorat la seva línia, però tradicionalment no han exercit aquesta funció. Alhora, amb la llei audiovisual ara en discussió que comentàvem abans, s’està dipositant una confiança en un sector privat que ha demostrat des de l’inici, l’any 1988, una absoluta desafecció pel respecte al públic infantil, pel pluralisme… en definitiva, per la responsabilitat pública. Jo no dic que no hagin de fer tota mena de programació, però hi ha uns mínims que mai, ni amb autoregulació ni sense, ni amb multes ni sense, el sector privat no ha respectat. A més, tots els mecanismes establerts a través de la llei afavoreixen la competitivitat d’aquest sector privat, perquè se l’allibera d’invertir en la indústria, se li permet que es financiïn les seves sèries amb els diners que haurien d’anar al cinema, se’l potencia econòmicament i, alhora, es debilita i condiciona el sector públic sense garanties que aquest sector privat faci un paper responsable i ajudi a la cohesió social.

Per tant, aquest model té uns riscos importants per a la cultura audiovisual espanyola, perquè no és el mateix la cultura britànica, amb una BBC que des dels anys 20 està fent un servei públic, que la cultura de TVE, que neix amb el franquisme, amb el panes circenses i amb unes dinàmiques que no són ni molt menys les d’un servei públic que s’ho creu. Ara, tan de bo surti bé. Jo hi crec.

  • A diferència de TVE, sí que es pot dir que TVC ha mantingut, al llarg de la seva història, una línia de servei públic equiparable a la de la BBC. Creu, doncs, que el model sí que és aplicable a TVC?

Bé, el cas de la televisió catalana, o la basca, o la gallega és diferent, perquè es tracta d’entorns institucionals, polítics, sentimentals, culturals i lingüístics que tenen una única televisió que visibilitza aquesta realitat, i que per tant és important que no quedi debilitada. I de fet, aquesta llei, en certa manera, també ens debilita i limita en la compra de drets audiovisuals i cinematogràfics, i això tindrà efectes sobre la nostra competitivitat. Però a més a més, si aquí no hi hagués publicitat, hi hauria tota una indústria pròpia que no tindria pantalla a TVC, hi hauria marques que perdrien una finestra de visibilització que les vincula amb el seu territori. Per tant, no hi ha només un factor lingüístic, sinó també industrial: nosaltres fa 25 anys que invertim en la identificació de les marques i de la gent amb la nostra televisió i amb un segell de qualitat i de servei públic. Per altra banda, aquestes marques trien TVC perquè saben que només arribaran a un determinat públic a través de TVC, i això està reconegut per les grans companyies de distribució publicitària.

A més a més, el model tampoc no és extrapolable perquè si volem mantenir una televisió de la qualitat i de la potència de la nostra, això val diners —i aquí hi ha molta disparitat de models entre televisions autonòmiques. I amb el diner públic no n’hi ha prou. Ens cal publicitat per poder fer una molt bona televisió. Evidentment, es pot triar, però si es vol fer una televisió creïble en tots els aspectes, això representa uns costos molt alts. Tot i això, reconec que podria ser molt més barata que la nostra, perquè es podria externalitzar més i fer determinades reestructuracions.