Esteu aquí

“L’activitat audiovisual va amb un retard d’un parell d’anys respecte del cicle econòmic. Això explica que les dades de producció cinematogràfica de l’any passat encara siguin elevades”
“Estem aprenent a ser més professionals a l’hora de recaptar fons i a l’hora d’enfocar el producte cap a un públic concret. Els països que més produeixen ens han ensenyat que una pel•lícula no té a veure amb un procés pressupostari, sinó amb un procés creatiu i artístic dut a terme amb mitjans tècnics”
“En molts casos, s’ha confós la igualtat d’oportunitats amb un finançament igual per a tothom, i això és un error, perquè porta a la paràlisi”
“Les comissions de valoració de projectes s’hauran de transformar, han d’evolucionar, com ho fa la societat. Mantenint la transparència absoluta, caldrà afegir elements de valoració que no siguin simples puntuacions”
“Aquesta idea de la sobredimensió ve d’una impressió general fruit d’una lectura de les dades de producció cinematogràfica que podria ser millor (...). Si ho féssim així segurament veuríem que a Catalunya les xifres no són tan escandaloses. Cal contextualitzar les dades i anar menys a cop de titular”
“Posar damunt les espatlles del crowdfunding la responsabilitat de poder tirat endavant el sector de la cultura seria una delegació de funcions irresponsable. El que hem de fer és professionalitzar la captació de fons, cosa que encara és una assignatura pendent”
“La riquesa de fonts de finançament afegeix riquesa al projecte, perquè vol dir que ha agradat a més gent i que ha fet més que passar l’avaluació d’un comitè del Ministeri o d’una televisió”
“El finançament provinent de les televisions privades és i serà benvingut, i no només per raons econòmiques”
Jordi Sellas
Entrevista a Jordi Sellas i Marc López

Versió PDF

REINALD BESALÚ
FERMÍN CIAURRIZ
abril 2013
Director General de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya / Director de l’Àrea de l’Audiovisual de l’Institut Català de les Empreses Culturals

Jordi Sellas, llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques, és, des del gener de 2013, Director General de Creació i Empreses Culturals al Departament de Cultura. Prèviament, havia estat director de l’àrea digital i de nous negocis d’RBA i director i presentador del programa Generació Digital a TVC i Catalunya Ràdio.

Marc López, llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Economia, ocupa el càrrec de director de l’àrea de l’audiovisual de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) des de l’abril de 2013. Prèviament, havia estat responsable de foment de l’audiovisual en aquesta mateixa institució.

  • Com veieu la situació de la indústria audiovisual a Catalunya?

Jordi Sellas (JS): En primer lloc, hi ha una crisi socioeconòmica general que afecta totes les capes de la societat i tots els sectors, tant l’industrial com el terciari. Per tant, l’àmbit de la cultura també es veu afectat, i a molts nivells: des de la capacitat professional per generar continguts i productes fins al consum. Però, en aquests moments, aquesta anàlisi es pot aplicar a la majoria de sectors, degut a un context socioeconòmic molt concret en el marc de la Unió Europea i el mundial. D’aquesta manera és molt més fàcil veure que, tot i que l’escenari és molt dur i complicat, no és una complicació específica del sector cultural, sinó que té a veure amb el marc general.

Marc López (ML): També cal tenir un compte que es triga tres anys en fer una pel·lícula, i per tant l’activitat audiovisual va amb un retard d’un parell d’anys respecte del cicle econòmic. Qui va tenir una aportació de l’Administració o un compromís d’un productor fa dos anys ara estrena la pel·lícula. Per exemple, una pel·lícula com Los últimos días ara mateix tindria molts problemes per aixecar-se, però es va gestar financerament fa dos anys. Això explica que les dades de producció cinematogràfica de l’any passat encara siguin elevades (67 produccions).

En canvi, aquest any constatem que hi ha una xifra baixa d’inicis de rodatge. D’altra banda, el sector del cinema té dificultats afegides per l’increment de l’IVA a la cultura, per la disminució de les aportacions pressupostàries de l’Administració central o per una inversió televisiva menor produïda per la caiguda dels ingressos que han patit les televisions.

JS: Exacte. La crisi en el consum de productes massius afecta de manera indirecta, però molt clara, els canals de televisió, que són els principals inversors en cinema a aquest país, tant els públics com els privats. Per tant, hi ha una situació crítica, però també hi és al sector sanitari, educatiu, agrari o d’automoció. És un moment dolent per a tots i cadascú ha de jugar les seves cartes per superar la situació de la millor manera possible. I nosaltres hem de contribuir a que aquestes cartes es puguin jugar bé.

  • Tenint en compte aquest retard respecte del cicle econòmic, el sector del cinema encara no ha tocat fons, doncs?

ML: Des del punt de vista de la inversió pública no, però ja hi ha indicadors que demostren que el sector audiovisual, com d’altres, s’està espavilant i està buscant inversió privada. S’estan proposant noves formes de produir i nous productes.

JS: Ara mateix veiem l’escenari a què ens ha portat una política d’inversió pública en l’àmbit audiovisual. Com que això ha canviat per sempre, no ens portarà a un escenari més apocalíptic, sinó tot el contrari. Ens portarà a un canvi de model, de paradigma. I aquest canvi serà bo i sa per a tots, fins i tot quan ja haguem superat aquesta situació econòmica. Tan de bo les administracions puguem tornar a tenir recursos per recolzar tots els àmbits de la cultura, però quan això passi aquests recursos els utilitzarem de manera diferent. Això és el que estem aprenent de la situació actual. Estem aprenent a ser més professionals a l’hora de recaptar fons i a l’hora d’enfocar el producte cap a un públic concret. Els països que més produeixen ens han ensenyat que una pel·lícula no té a veure amb un procés pressupostari, sinó amb un procés creatiu i artístic dut a terme amb mitjans tècnics. No veiem el futur immediat de forma negativa, simplement el model canviarà.

  • Pel que fa a les polítiques d’ajut al cinema, creieu que va ser correcta l’aposta que es va fer fa uns anys des del Departament de donar un finançament extra per a grans produccions? Caldria aprofundir en aquesta estratègia?

JS: El primer de tot és garantir que tothom tingui igualtat d’oportunitats a l’hora de tirar endavant els seus projectes. Ara bé, no tots els projectes són iguals, i la nostra responsabilitat és acompanyar, ajudar, guiar i donar suport a aquells projectes que tinguin uns indicadors més elevats d’èxit, que també pot ser un èxit social, no tan sols econòmic. En molts casos, s’ha confós la igualtat d’oportunitats amb un finançament igual per a tothom, i això és un error, perquè porta a la paràlisi. Per tant, cal fer una gestió intel·ligent dels ajuts, amb la màxima flexibilitat i capacitat d’adaptació. I també és important gestionar intel·ligentment ajudes que no són dineràries, però que poden facilitar una producció. Per exemple, hi ha feina a fer en la legislació, que ha de facilitar que vinguin produccions internacionals que ajudin a millorar la formació dels nostres professionals. També hi ha feina a fer en l’àmbit de l’acompanyament o en la gestió de permisos per a localitzacions.

  • Precisament Mar Coll ens deia en una de les entrevistes que formen part d’aquest dossier que aquesta competència en igualtat de condicions era negativa. Per a ella, seria molt interessant que es distingís entre els films que cerquen l’èxit comercial i els que fan aportacions de tipus social o artístic a l’hora d’accedir als ajuts.

JS: Però posar la línia és molt difícil, i més en l’àmbit cinematogràfic. Penseu que, pels pressupostos amb què es treballa aquí, en altres llocs del món tot el nostre cinema seria considerat independent. Si ho comparem amb el mercat del videojoc, per exemple, trobem que a Catalunya s’està treballant amb pressupostos de milions d’Euros que sí que entrarien en una categoria de triple A. És en aquest sentit que parlo d’una gestió intel·ligent: cal una gestió projecte per projecte per veure quines són les seves oportunitats i necessitats. Nosaltres no podem preveure ni garantir els èxits, i per tant no podem diferenciar entre allò que vol ser un èxit i allò que no. També cal tenir en compte si les empreses que hi ha darrere d’aquests projectes tenen una vocació de servei públic o bé adopten una dinàmica més empresarial, ja que el tractament que cal donar-los és molt diferent. Però en l’àmbit audiovisual és molt difícil distingir quines empreses tenen vocació pública.

ML: Efectivament, posant l’exemple paradigmàtic de Pa Negre, cal dir que quan aquest projecte es va gestar no semblava que, per les seves característiques –adaptació literària, director poc conegut-, anés encaminat cap a un gran èxit comercial, i en canvi ho va ser. Va recaptar 2,5 milions d’Euros. Per tant, és veritat que no podem posar aquesta frontera, perquè segurament ens equivocaríem. El que sí que cal és analitzar les condicions a priori de forma objectiva per a cada projecte.

  • Però les comissions de valoració sí que donen valor a uns aspectes per sobre dels altres...

JS: Les comissions de valoració de projectes s’hauran de transformar, han d’evolucionar, com ho fa la societat. Mantenintla transparència absoluta, caldrà afegir elements de valoració que no siguin simples puntuacions. És molt difícil posar punts a coses que no són objectives. Sí que caldrà mantenir puntuacions per a les qüestions objectives, com per exemple el percentatge de professionals contractats a Catalunya, però pels factors subjectius caldrà trobar comissions més qualitatives. És complex, perquè estem parlant de fer-ho més difícil, però creiem que és la millor manera de fer-ho.

  • Està sobredimensionat el sector cinematogràfic a Catalunya?

JS: El model de grans productores que han estat bandera està en un moment de replantejament a tot el món, no per la crisi econòmica, sinó pels canvis en els models de comunicació i distribució audiovisual, per la revolució digital. En aquest context, les productores amb 150 treballadors, distribuïdora pròpia i canals de cinema ja no tenen sentit. El que no sabem encara és quin model de productora pot funcionar bé. Sí que sabem que es tractarà de models basats en costos estructurals baixos, amb un alt nivell de talent i de creativitat, amb molta implicació en xarxa i amb professionals d’altres àmbits. La clau de l’èxit està en el treball interconnectat i en xarxa. No calen grans estructures, sinó professionalitat i talent. En aquest context, doncs, ja no té sentit preguntar-se si hi ha una sobredimensió.

ML: Jo crec que aquesta idea de la sobredimensió ve d’una impressió general fruit d’una lectura de les dades de producció cinematogràfica que podria ser millor. Segons les dades recollides per l’Observatori Europeu de l’Audiovisual, l’any 2011 a Espanya es van fer 199 pel·lícules, de les quals només unes 80 van ser a Catalunya. Tot i això, és un nombre de pel·lícules similar al que trobem a països amb més població i potència econòmica que nosaltres, com Holanda o Bèlgica. Però cal mirar-se la lletra petita. Per exemple, al Regne Unit no es comptabilitzen les pel·lícules amb pressupostos inferiors a les 500.000 Lliures. D’altres països no hi inclouen els documentals. També cal veure, del total de pel·lícules produïdes, quantes són produccions minoritàries i quantes són telefilms, i quines no han estat subvencionades. Per tant, cada cop que surt la xifra de producció anual de cinema, cal llegir-se-la bé. Si ho féssim així segurament veuríem que a Catalunya les xifres no són tan escandaloses. Cal contextualitzar les dades i anar menys a cop de titular. En aquest sentit, la tasca de pedagogia que es pot fer des de la universitat i des de l’administració és molt important.

  • El crowdfunding és una alternativa d’obtenció d’ingressos adequada per al cinema català?

JS: El crowdfunding no és la solució per a res en concret, sinó que és la sistematització d’una cosa que ja s’havia vingut fent, però que gràcies a les xarxes ara es pot fer de manera més fàcil, visible i extensa. El que ha passat és que hi ha hagut uns quants projectes, i potser n’hi haurà alguns més, que a partir d’aquesta eina han aconseguit una font extra de finançament. Però els mateixos que s’han beneficiat d’això es qüestionen l’establiment d’aquesta pràctica de captació de fons com a sistema bàsic de finançament en el futur. És una bona eina complementària, perquè socialitza i promociona l’activitat que s’està fent i permet que la gent, sabent què costa fer una pel·lícula, valori més el producte final, però no podem cometre l’error de pensar que amb el crowdfunding podrem solucionar qualsevol problema de finançament dels projectes. Posar damunt les espatlles del crowdfunding la responsabilitat de poder tirat endavant el sector de la cultura seria una delegació de funcions irresponsable. El que hem de fer és professionalitzar la captació de fons, cosa que encara és una assignatura pendent.

ML: En aquest sentit, és interessant veure com anys enrere hi havia moltes més fonts de finançament per al cinema que en l’actualitat. L’any 2000, per exemple, fer una pel·lícula era més complex: hi podien aportar diners Vía Digital, Canal Satélite Digital, el Ministeri, les televisions públiques... Llavors el sector del satèl·lit va caure i les fonts de finançament d’una pel·lícula es van començar a limitar. De la mateixa manera, tal i com deia en Jordi, el crowdfunding està bé com una opció més, però no ho podem limitar tot a això. La riquesa de fonts de finançament afegeix riquesa al projecte, perquè vol dir que ha agradat a més gent i que ha fet més que passar l’avaluació d’un comitè del Ministeri o d’una televisió. El crowdfunding és un signe dels nostres temps, però ha d’anar acompanyat d’inversió provinent de les empreses privades.

  • Ara sembla que des de l’ICAA es vol apostar per aquest mecenatge privat i no tant per la subvenció. Com són les relacions de l’ICEC amb aquesta institució?

ML: Les relacions són bones. Nosaltres duem a terme la nostra tasca administrativa, reconeguda per l’Estatut d’Autonomia i reforçada per la Llei del Cinema catalana, amb plena coordinació amb ells. Mirem de fer la nostra pròpia política, però sense anar en contra del Ministeri, perquè sinó el sector audiovisual català en seria el primer damnificat. Ara el Ministeri ha encetat una línia de diàleg amb el sector, i sembla que s’arribarà a un consens. Tan de bo això passi aviat, per evitar la incertesa de no saber encara quin serà el model de finançament que s’establirà. Esperem que hi hagi el màxim seny possible

  • Precisament en relació amb la llei del Cinema, en quin punt del procés d’implementació es troba?

ML: Bé, Brussel·les va emetre un dictamen segons el qual un dels articles de la llei contravenia diversos articles del Tractat de la Unió Europea, perquè afavoria el castellà, ja que les pel·lícules espanyoles no tenen l’obligació de doblatge que sí que tenen les pel·lícules europees en llengua no catalana ni espanyola. Ara estem en la fase de modificar la norma per tal que, respectant la normativa europea, es pugui seguir potenciant el cinema en català a Catalunya. Quan aquest procés es desencalli, caldrà fer un reglament, i el següent pas serà posar unes bases sòlides perquè hi hagi un marc administratiu estable per a la cinematografia catalana. Això és molt important perquè el negoci funcioni: si tothom coneix la normativa, es genera una estabilitat molt bona, molt business friendly.

  • De moment, però, no sembla que el públic del cinema en català hagi crescut...

ML: És que, de fet, la llei no s’ha aplicat. S’han aplicat unes mesures de transició. La quota general ha crescut, tot i que poc. També cal tenir en compte que venim de l’època de Pa Negre, el gran èxit del cinema en català. Segurament, si fem l’anàlisi sobre les dades del doblatge, veurem que són millors, tot i que ens agradaria que encara ho fossin més. També ens agradaria que l’èxit de Pa Negre no fos una flor que no fa estiu. De fet, també tenim els casos de Floquet o Bicicleta, cullera, poma, que van funcionar bé i van contribuir a aquesta bona dada del cinema en versió original catalana.

  • Quant a les noves plataformes de distribució de cinema a la carta, veuríeu bé que se’n creés una per al cinema català? O bé és millor que el cinema català s’integri en plataformes globals?

ML: Aquesta decisió l’ha de prendre el mercat. En tot cas, i igual que amb el crowdfunding, les plataformes a la carta no s’han d’acabar convertint en la principal línia de finançament d’una pel·lícula. Fer una plataforma d’aquest tipus no està entre els nostres plans, i a més tampoc no se’ns ha proposat. El que no podem pretendre és que aquest sistema passi de suposar l’1% del finançament d’una pel·lícula a finançar-les totalment, com ha fet Netflix amb algunes sèries. Tot i així, en la mesura que suposi noves vies de finançament, ens sembla molt bé, és una porta més on trucar. I des del punt de vista de la difusió, és evident que quanta més difusió legal hi hagi més consum audiovisual legal hi haurà. El que hem d’intentar és que la gent que ara consumeix cinema il·legalment ho faci legalment. Per tant, com més grans siguin aquestes plataformes molt millor per a tothom.

  • Us heu plantejat crear mecanismes de foment de la demanda, a banda dels destinats al foment de la producció, tal com proposava la professora Carmina Crusafon en una altra entrevista d’aquest dossier?

JS i ML: Totalment. De fet, a la Direcció General hem creat una àrea de públics per tal de treballar transversalment aquestes qüestions relatives a la demanda. La principal responsabilitat d’aquesta nova àrea serà crear i incentivar nous públics pel consum cultural, incloent-hi, naturalment, l’audiovisual.

  • Quines vies de cooperació entre ICEC i CCMA s’entreveuen, després de les restriccions pressupostàries que hi està havent en aquest darrer organisme? Creieu que és positiu que les televisions, també les privades, participin en la producció cinematogràfica del país?

JS i ML: El Departament de Cultura i la CCMA són partners naturals de la producció catalana i també ho són entre si. Independentment de la disponibilitat pressupostària d’aquestes dues institucions, el grau de col·laboració serà estret si compartim objectius. Pel que fa al finançament provinent de les televisions privades, és i serà benvingut, i no només per raons econòmiques. Lo imposible o Tadeo Jones són bons exemples de com la implicació i la complicitat amb un televisió poden tenir resultats extraordinaris i beneficiosos.

Com valoreu la projecció del cinema català al món? Quines mesures caldria prendre per enfortir-la? Es promociona adequadament el cinema català?

JS i ML: El cinema català són les seves obres i els seus professionals i és indubtable que aquest any hi ha motius per estar-ne satisfets. No obstant això, no ens podem permetre caure en el cofoisme, i per això el Departament està treballant en mesures per millorar la gestió i la coordinació de les eines ja existents en l’audiovisual català per a la seva projecció internacional (Catalan Films & TV, Barcelona Catalunya Film Commission...) i en l’impuls d’un clúster per aprofitar les sinergies presents en el sector.

  • Com es pot assegurar, tal com està el sector audiovisual actualment, que el talent de casa nostra es quedi a produir aquí?

JS i ML: El Departament de Cultura ha de promoure l’existència d’un teixit industrial sòlid a Catalunya. Sòlid no vol dir ni gran, ni petit, ni mitjà; sòlid vol dir que sigui capaç d’enfrontar-se als reptes que planteja el futur i que s’adapti a la societat d’avui dia. Si és així, sorgiran oportunitats per professionals catalans i també per professionals de fora.