Esteu aquí

J.M. Tresserras
Entrevista a Joan Manuel Tresserras

Versió PDF

JOAN M. CORBELLA
setembre 2008
Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. És professor d’Història de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, i va ser anteriorment conseller del Consell Audiovisual de Catalunya.

Transcorreguda la meitat de la legislatura, el conseller explica les actuacions fetes i les pendents en l’àmbit audiovisual, i sobretot exposa la necessitat de garantir l’existència de mecanismes per fer possible l’accés dels ciutadans a la producció audiovisual catalana. En la conversa, expressa el seu punt de vista sobre les oportunitats que tant l’entorn globalitzador com la crisi i la posada en marxa de la televisió digital terrestre (TDT) ofereixen per al futur de l’audiovisual del país.

També destaca la necessitat que el sector audiovisual sigui potent per poder mantenir la cultura catalana, i amb un pes important de la iniciativa privada. Per això observa el precedent de la ràdio: “Tot i algunes excepcions, no hi van haver grans iniciatives empresarials per afrontar la ràdio en català. En el moment en què es demostra que en la ràdio pública si hi ha una bona oferta hi ha mercat, s’obre una nova etapa en la qual floreixen iniciatives privades. Quan hi ha el mercat creat, el sector privat hi vol participar. Això és normal, positiu. Ara, amb la televisió, s’ha de veure si pot passar una cosa semblant a la de la ràdio”.

  • Però en televisió hi ha un salt econòmic

En la televisió hi ha un salt econòmic. Però si volem tenir una cultura de dimensió mitjana a Europa, orientada cap als mercats globals, que tingui una projecció exterior, necessitem empreses fortes, molt potents en el mercat de proximitat però que també aspirin a ser rellevants en altres mercats i en altres llengües.

  • Des del Departamentde Cultura i Mitjans de Comunicació es veu possible l’existència d’empreses audiovisuals catalanes fortes?

Jo crec que és possible. El procés de configuració de conglomerats multimèdia a Catalunya ha anat una mica endarrerit per les mateixes condicions del sector en el país. A escala espanyola la situació ha anat una mica més de pressa, però no tant si ho comparem amb les operacions europees o nord-americanes: està per darrere, però hi ha algun gran grup.

El sector té algunes dificultats i el procés ha anat una mica lent. Des de Catalunya hem vist emergir un gran grup editorial a escala mundial, Planeta, que també té presència en el sector de la comunicació, i hi ha alguns altres grups editorials molt rellevants i amb capacitat per esdevenir grups globals de gran envergadura. Però la connexió entre aquest sector i el món de la comunicació encara ha de proporcionar novetats. Probablement la crisi acceleri algun procés d’adquisicions i d’absorcions iel sector es reestructurarà. Viurem també processos de concentracions, inevitablement, com en el sector discogràfic, ja que és el primer que ha patit contundentment l’impacte d’Internet. Les regles del joc han canviat, la realitat s’ha imposat.

  • Quina participació ha de tenir el Departament en aquesta transformació?

Nosaltres pensem que hi ha una dinàmica pròpia de les empreses, en la qual el Departament no ha d’intervenir. El que sí que hem dit a tots els sectors involucrats és que per al Departament és molt més senzill que estiguin cohesionats, ben agrupats i associats per tal d’invertir recursos públics en ajuts de caràcter estructural que serveixin per a tot el sector, més que no pas fer una funció arbitral repartidora donant una mica a cadascú. La idea que tenim és que el projecte de cada empresa, la tendència de cada empresa, l’han d’assolir ells i els recursos públics han de contribuir a garantir el context de desenvolupament de les empreses. Per exemple, destinarem recursos al transport de senyal de televisió en TDT perquè tingui la màxima cobertura. Aportem diners i d’això es beneficiaran totes les empreses.

En això estem invertint diners, i com que estem ajudant els operadors de transport de senyal, els podem pressionar perquè hi hagi unes tarifes de transport de senyal ajustades. Això és feina dels polítics, perquè si no en zones de poc senyal seria inviable. Tenim l’acord amb els operadors de transport de senyal per tal que sigui efectiu i faciliti el desplegament de la TDT.

  • Un dels cavalls de batalla és que continuem tenint una indústria cinematogràfica i audiovisual encara petita. Des de la seva creació, Televisió de Catalunya (TVC) sempre ha tingut el paper de motor de l’audiovisual, fa convenis amb les associacions de productors; però no s’ha creat una indústria potent. En televisió, havent-hi una empresa pública és difícil l’existència d’operadors privats, a diferència de la ràdio; però en cinema tampoc no s’ha aconseguit una indústria potent.

La televisió pública obre camí i assumeix que hi ha coses que ella no pot fer. La televisió privada necessita molts més recursos i inversió que la ràdio. Pel que fa a la relació entre televisió i cinema s’han anat fent petits passos i l’efecte serà acumulatiu. Hem tingut moments en què hi ha hagut més producció de ficció històrica, moments de més documental, més cinema d’autor, treballant generalment amb pressupostos baixos i afavorint sobretot que tothom tingués una mica de recursos. No obstant això, arribarà un moment en què tot s’haurà de reorientar, separar i triar entre les apostes de mercat d’impacte massiu per poder competir en mercats globals i la indústria cinematogràfica catalana vinculada a la televisió.

Hi ha pocs projectes que estiguin molt treballats des del guió fins a uns acabats competitius, i això suposa invertir molts recursos en pocs projectes. Una altra cosa és que en aquest àmbit de cinema i televisió també hi ha d’haver cinema documental, experimental, d’autor, més orientat a festivals i no tant a l’èxit que pugui tenir. Hem de tenir una mica de tot. Però hem de tenir clar que no podem tenir –des del que som demogràficament i industrialment– una producció com la de la Gran Bretanya, ja que acabaríem fent molt cinema en condicions molt precàries.

Davant d’això, resulta difícil canviar la dinàmica del mercat. De fet, els productes culturals viuen de la seva reputació particular i la del seu sector i, nosaltres, en aquest moment, hem de recuperar reputació. Si no, així com en una època al cinema espanyol se li deia “espanyolada”, correm el risc que la producció local sigui considerada una “catalanada”, que pel sol fet que el nom del responsable no sigui en anglès,la gent no s’incentivi. A més que la producció sigui catalana, hem de fer que sigui un element addicional d’estímul a la gent per anar a veure-la.

Tothom reconeix que la bona salut que tenen les arts escèniques de Catalunya en bona part es deu a TV3, a l’èxit que han tingut algunes telenovel·les, i a la consolidació d’una producció de proximitat, que ha creat un star system d’actrius i d’actors. Llavors, per què no hauria de funcionar en el cinema? És clar que amb uns paràmetres de consum diferents i amb una estructura industrial molt diferent.

  • El teatre és una indústria de proximitat, essencialment, no tant competitiva

Ara l’oferta és molt gran. Tenim un sector públic molt complex, una xarxa per tot el territori, teatres privats...

  • Però amb un públic molt localitzat

El teatre, amb una elit multitudinària ja funciona; però el cinema necessita la multitud encara que no sigui elitista. Hem d’intentar estimular el sector de la producció perquè revisi els seus paràmetres, per exemple en l’opció de llengua. Nosaltres volem primar la versió original en llengua catalana. El que volem aconseguir és tenir en un any els instruments jurídics, amb la llei de cinema, i els instruments efectius d’intervenció, en el sector de la distribució i en el que sigui. Volem assegurar que totes aquelles pel·lícules produïdes a Catalunya puguin ser estrenades, i en bones condicions. Que totes aquelles pel·lícules fetes en llengua catalana també puguin ser estrenades i, a més, amb un nombre de còpies suficient i en un nombre de sales suficient per tot el territori.

  • I això es farà per llei?

Hi ha algun instrument d’estímul que es pot fer per via legal, però més per l’estímul, que no pas per la quota mínima. El que no pot ser és que la gent d’aquest país no pugui veure cinema en català, ni tan sols pel·lícules fetes aquí i en versió original en llengua catalana, simplement perquè el sector de la distribució no admet aquest producte. El que no es pot fer és que productes finançats amb diners públics després no puguin arribar al mercat. Això és un plantejament democràtic elemental. Dins del dret d’accés universal de la gent a la cultura, hi entra el dret d’accés a la pròpia cultura, a la cultura en la pròpia llengua, i als productes del mateix sistema industrial.

  • Tradicionalment la distribució i l’exhibició no s’han vinculat mai a cap mena de funcions de servei públic. Això implica un gran canvi

Hi ha raons de mercat a favor d’aquestes empreses. Hi haurà un marge d’un any per avançar en tot això, parlant, estudiant... A mi m’agradaria que abans d’acabar la legislatura, les xifres de consum de cinema en català finalment hagin fet un salt de qualitat. S’han estudiat moltes possibilitats, totes elles necessàries; però és evident que aquí hem picat ferro fred i no hem trobat una solució. A la vista de les experiències, estem buscant fórmules consensuadesper poder intervenir i començar a eradicar aquesta situació.

Ens trobem en un període dolent i bo al mateix temps. Dolent perquè en general les xifres d’assistència al cinema cauen, i per tant és un moment de crisi del sector; però durant les crisis hi ha predisposició a explorar alguns canvis. Per tant, allò que semblava inamovible, que no es podia tocar perquè sostenia el negoci, ja no garanteix el negoci. El que fem és negociar amb el sector perquè volem que els vagi bé el negoci, de manera que l’audiovisual català i en català, específicament, tinguin un espai més gran i tingui una quota de mercat més gran.

  • Aquesta línia d’actuació és la que heu seguit amb la ràdio i la televisió.

En el cas de la ràdio, la quota de mercat va canviar a favor del català, i en la televisió també va canviar fa uns quants anys, encara que ara estem a la baixa. Què fem en el cas de la ràdio? Intentar esprémer les possibilitats de l’espectre, les llicències, i lluitar contra la pirateria. De mica en mica hem anat trobant les vies d’intervenció de caràcter jurídic que acabin de normalitzar el sistema. Aquí hi ajuden el CAC i altres instàncies. En el cas de la televisió, el que estem fent és preservar la producció catalana de Televisió Espanyola feta a Sant Cugat. Hem plantejat tenir un canal en català per a tot l’Estat; però això costa, perquè ens trobem amb moltes resistències. Però no hem descartat almenys un canal en una llengua diferent del castellà per a tot l’Estat i incrementar així el paper de producció de Sant Cugat. També hem de consolidar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en el nou escenari digital, obrir la reciprocitat amb totes les altres televisions de caràcter públic que puguin ser rebudes en Catalunya i que permetin que les televisions catalanes puguin ser rebudes en l’àmbit de parla catalana. Això es fa perquè tenim l’objectiu d’arribar al mercat sencer, arribar al màxim possible.

  • I com esperen atraure les empreses privades cap a aquest objectiu?

A les empreses privades els ho expliquem amb el plantejament següent: aquest és el món de la globalització, dels mercats flexibles, i s’han acabat les grans uniformitats, les zones monolingües. La globalització implica mercats grans que agafen referents universals però amb la flexibilitat de produir productes adaptats a mercats locals. En aquest context, el mercat audiovisual de la llengua catalana és un dels més grans del món –i el més gran d’Europa– entre els que no tenen ni un sol mitjà de comunicació audiovisual que s’adreci específicament i en la seva integritat al conjunt de la gent que forma part d’aquest mercat. Per tant, aquí no hi ha un problema sinó una oportunitat, perquè aquest mercat els està esperant.

  • I els mitjans públics?

Els mitjans públics d’àmbit autonòmic, segons la nomenclatura de l’Estat, no tenen capacitat d’arribar més enllà del seu propi territori. En aquests moments hi ha una escletxa legal que permet explotar aquesta legalitat al màxim fins a arribar a disposar del conjunt del mercat a través de l’acord entre els diversos governs. Amb les Illes Balears el tenim segellat i en pocs mesos estarà operatiu a través de la TDT, que és l’única tecnologia que considerem. Amb el govern valencià hi ha el document escrit, i hi ha l’acord verbal ferm, que estem respectant. Des del Ministeri també hi ha un acord, un decret ja redactat, i estem esperant qui mou peça. Tot i així, la situació en un any ha canviat molt, respecte a com estàvem.

  • Tot el sector audiovisual està canviant, i a tots nivells.

En l’audiovisual estem posant l’accent en la valoració del mercat. El món global s’articula sobre mercats sobreposats. No podem tenir polítiques defensives. El que determinarà la viabilitat del futur de la cultura catalana és la seva capacitat de tenir una indústria viable, de produir productes de qualitat, que puguin ser al mercat en condicions d’igualtat per competir amb els altres productes que també hi seran presents inevitablement i, a més a més, així és millor: com més oferta, millor. Del que es tracta és que la gent pugui comprar productes de cultura catalana perquè són útils, són bons i la gent s’hi pugui reconèixer. Això és el que ens ha de permetre batallar en aquest doble pla. Ja no és el creixement quantitatiu de la producció, sinó l’increment qualitatiu, buscar l’excel·lència i la distinció, la proximitat, tots aquests factors, i l’articulació del mercat. Hi ha la valoració de la gent envers la seva pròpia cultura, la que creen els mitjans de comunicació i la que prescriuen.

  • Sobre l’estigma que té el cinema català, com passava amb l’espanyol, estan treballant per canviar la imatge que té, fent pedagogia als mitjans?

Quan tinguem la possibilitat que el que es faci aquí s’estreni, i s’estreni bé, procurarem que hi hagi bons makings off, que hi hagi programes de televisió que es dediquin a explicar-ho, publicitar-ho i que la crítica periodística del cinema també treballi sobre això.

  • La normativa que regula el suport al cinema s’ha modificat i s’ha fet un esforç per impulsar la promoció de les produccions.

Destinem recursos des d’una banda a l’altra. Les tradicions establertes creen inèrcies i tendències, i intentem revertir això. O bé s’inverteix molt en un punt clau o s’actua en totes bandes. Nosaltres tenim clara la nostra via d’intervenció, que passa, per una banda, per actuar en els mitjans públics. Els mitjans públics reben recursos i per tant tenen obligacions, a través del contracte-programa. Els mitjans públics tenen ja l’obligació fundacional de treballar per la normalització de la cultura pròpia del país i fer de motor de les seves indústries. Si ho fan els mitjans públics, als privats això els afecta també.

Alhora, tenim una agenda en l’àmbit cultural encara molt colonitzada per la producció de les grans metròpolis culturals i pel pes de la indústria de l’star system espanyol, que no hem de renunciar a conèixer, valorar-lo, saber què fa. I a més a més, perquè hi tenim una relació molt estreta. Però ha d’haver-hi un espai per a la nostra producció, que també se’l mereix. S’ha d’entrar en la dinàmica, i llavors ja hi haurà una crítica més especialitzada en aquest tipus de pel·lícules. Es crea una dinàmica que també permet professionalitzar-se en això, i hi haurà més atenció en l’àmbit acadèmic, ja que tot plegat forma un cercle virtuós.

  • El cas d’El Orfanato, amb producció executiva catalana però amb una televisió espanyola (Telecinco) al darrere, que li va fer la promoció i la prescripció, i se la va atribuir, és un exemple de la problemàtica de l’audiovisual de Catalunya.

El que és clar és que es tracta d’una pel·lícula magnífica i tan de bo tinguéssim un Orfanato cada any. És una pel·lícula que va anar bé perquè tenia uns requisits. És molt bona, i a més, òpera prima. Però també és cert que a vegades hi ha productes bons i força bons que tenen dificultats i són tractats pel mercat i pel sistema injustament. En el cas d’El Orfanato va anar tot rodat, perquè és molt bona i de seguida va quedar inequívocament considerada. El dia de l’estrena a Sitges, en sortir, hi havia unanimitat.

  • Però tenim un problema si la nostra indústria audiovisual ha de tenir sempre una cadena de televisió espanyola al darrere. Per crear la indústria audiovisual catalana, això s’ha de resoldre.

Però si hem estat capaços de fer El Orfanato no estem malament. Hi ha pel·lícules com Salvador, Vicky Cristina Barcelona... Nosaltres tindrem sempre una producció una mica mestissa, tindrem sempre la carta internacional, la carta hispànico-espanyola i la carta catalana. Què ens ha passat aquesta vegada? El Orfanato fa el que toca fer, però tenim una altra producció, molt positiva, que va tenir molt d’èxit, amb una altra circulació, un altre nivell de finançament i de recursos que és Coronel Macià. És una bona pel·lícula però, ja d’entrada, s’ha de concebre amb uns altres paràmetres, i bona part de la seva explotació és a través d’un circuit excepcional, que no és el comercial convencional. En l’àmbit comercial hauria anat bé perquè té els paràmetres, però va tenir una altra entrada, i va aconseguir 40.000 espectadors, i això sense comptar finestres complementàries d’explotació. Creiem que hem de tenir tant El Orfanato com El Coronel Macià jugant a la màxima divisió i anar més enllà de Catalunya a través del doblatge, dels subtítols. En això estem posats i hi ha un bon ambient entre les productores, directors... La gent entén l’orientació que volem donar. Això de fer una pel·lícula cada any, però després no la pots estrenar, però tens el projecte per a l’any següent..., això s’haurà de replantejar.

  • La imatge que es projecta del sector cinematogràfic a Catalunya és la de molta producció d’un pressupost baixíssim, molt per sota de les mitjanes europees, amb una atomització del sector enorme, però amb un sistema d’ajuts que han millorat molt, introduint factors qualitatius i intentant evitar picaresques. Hi ha ajudes a les pel·lícules però no ajudem a crear sector.

L’ajuda al sector passa per la presència al mercat. Actuem en el punt crític, que és la distribució i l’exhibició. A més a més, intentem intervenir en el tema del doblatge des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè també ens sembla estratègic, i després anem a projectes concrets. Aquesta indústria és fràgil perquè cada productora se la juga en cada projecte, i cada vegada que hi ha un projecte, s’hi dirigeix l’ajuda. Creiem que això també pot canviar una mica en l’horitzó immediat. Tothom pot anar treballant constantment. Una gent estarà treballant fent una pel·lícula, una sèrie per encàrrec per a TV3; però una altra gent estarà treballant en una ficció per a la resta de xarxes de televisions locals de TDT, que no vol dir que sigui un treball d’aficionat.

Aquí hi haurà un mercat publicitari específic de proximitat i hi haurà un espai per a la producció audiovisual lleugera, de baix cost. Per a transmissions d’espectacles no subjectes a drets, o que facin cessió de drets a canvi de promoció. Per exemple, equips de futbol de tercera divisió que cediran els drets a una televisió perquè emeti tots els partits si vol. L’equip, si surt per la televisió, tindrà un patrocinador a la samarreta que pagarà molt més si aquest equip surt per la televisió. Aquest equip no pagarà a la televisió, però sí el seu patrocinador. Aquesta televisió podrà fer coses semblants amb alguns espectacles teatrals o amb alguns espectacles musicals. Llavors aquestes televisions, en condicions especials, podran fer de coproductores també de ficció en una altra escala

  • Però per molt que siguin costos baixos, són costos i, malgrat que hi hagi aquest mercat publicitari local, els ingressos seran molt limitats, fins al punt que se les ha d’ajudar.

Estem fent la migració a la TDT, que és un canvi tecnològic fonamental, irreversible i de substitució. La previsió que tenim a Catalunya és que en el mes de juliol l’accés a la TDT estigui pràcticament fet, de manera que encara que la parada analògica es faci al 2010 de manera formal, a Catalunya la gent ja l’hagi fet mig any abans de manera espontània.

  • De manera que l’apagada analògica sigui un acte simbòlic i prou.

Si al juliol ja hem fet l’encesa digital, si fóssim un estat, seria el primer estat d’Europa que ho hauria fet completament. Per tant, el que volem és anar per endavant en aquest tema en la mesura del possible. En això ens ha ajudat molt el fòrum de la TDT. En aquest fòrum hi ha tothom representat: instal·ladors d’antenes, gent de la Corporació, associacions de les televisions amb llicències del concurs de la TDT local, gent del món de la producció, gent de tots els sectors. Hem trobat una fórmula de col·laboració molt estreta, hem convidat el Ministeri...; i tothom veu que hem arribat a uns acords.

  • En canvi, els programadors de televisions locals es mostren molt escèptics i molt pessimistes.

Quan es van presentar al concurs eren molt optimistes.

  • Sí, però són conscients que la viabilitat és molt remota.

Quan comença una etapa tothom hi veu els problemes però no les solucions. Des del Departament el que diem és que una de les solucions és que els dipòsits de continguts de baix cost en bona part són a l’àmbit de la cultura. I de cultura n’hi ha per tot el país, i n’hi ha localment i n’hi ha de molt rellevant. Si tens un centre d’art contemporani i no hi has posat els peus, la tele ha d’entendre que allà hi ha activitat interessant, que pot ser gravada i pot ser vistosa. Si hi ha un grup casteller, o de dansa, aquesta activitat pot ser enregistrada perquè hi ha un contingut d’interès.

  • Tot i que les televisions continuaran veient més barat fer concursos...

Des del Departament la nostra intervenció és doble. D’una banda, un dels requisits que han de complir els grups que fan produccions culturals –per rebre subvencions– serà que aprofitin totes les finestres d’explotació possibles per fer que aquell ajut públic sigui garantit, i difícilmenttindran subvencions sense el compromís d’una televisió de cedir-li els drets. I les televisions no tindran subvencions sense demostrar que tenen una programació d’interès cultural i públic. Ara hem de poder apretar per totes dues bandes. Però tot això és lent. Quan vam fer la llei de la Corporació, va costar però es va aprovar, amb dificultats, d’una manera molt complexa; però es va posar en marxa. S’han fet els nomenaments, s’està fent la transició. Tot costa i va més lent del que voldríem, però els costos de no haver-ho fet, de no haver-ho posat en marxa i quedar-nos com estàvem, serien terribles.

El que intentem és estimular, posar en marxa, conciliar posicions entre grups parlamentaris... La nostra funció és acompanyar el procés. El diagnòstic que fem quan parlem amb els sectors suscita prou acord i hi ha un bon ambient de treball i de col·laboració i tots plegats hem de veure si aquestes solucions que aportem són les bones. A mi m’agradaria que en acabar la legislatura poguéssim parlar d’un salt qualitatiu; amb un salt petit ja em conformo, si és qualitatiu. Poder girar la dinàmica i que les xifres no siguin subjectes a un èxit d’un producte a un any. Que notem que han canviat les condicions.

  • Quin altre missatge voldria afegir, per acabar aquesta revisió de les polítiques del Departament envers l’audiovisual?

Que una de les claus del sector és l’adaptació als nous suports, als nous formats, i a aquesta mena d’hibridació entre mòbil, Internet, televisió, i també la possibilitatque a través de les teles locals i aquestes maneres de fer més artesanals de l’audiovisual, treballant de vegades amb costos molt baixos, eventualment es pot obtenir un impacte global. TV3 no podrà renunciar mai a produir gran format amb un estàndard d’alta definició; però això no és tot l’audiovisual. Poden haver-hi coses molt bones. A l’audiovisual hi haurà la gran televisió, empresaris com Jaume Roures, la globalització; però també hi haurà la TDT local comarcal i petites productores.