Esteu aquí

Carles Mundó
Entrevista a Carles Mundó

Versió PDF

FERMÍN CIAURRIZ
FREDERIC GUERRERO-SOLÉ
octubre 2009
Secretari de Mitjans de Comunicació (Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya)

Carles Mundó Blanch (Vic, 1976) és secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, des del gener de 2008. Anteriorment, era cap del Gabinet del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. En la seva ocupació actual, és el responsable de la política d’ordenament i suport als mitjans de comunicació dins l’administració pública catalana.

  • Quin és l’estat actual de la implantació de la TDT a Catalunya?

La transició de la televisió analògica a la digital s’afronta des de tres perspectives amb diferents protagonistes. En primer lloc, la que té a veure amb el desenvolupament de la infraestructura per fer arribar el senyal digital a totes les comarques. Pel que fa a aquesta primera qüestió, tenim molt bona part de la feina feta. A hores d’ara, el percentatge de cobertura del senyal digital és del 99% de la població; per tant, és evident que des del punt de vista tècnic podem donar per resolta l’encesa digital. L’altre element que hem d’analitzar és l’explicació d’aquest procés a la ciutadania.

En aquest sentit, hem endegat des de fa molts mesos un seguit d’accions per explicar la necessitat d’aquest canvi: què cal tenir en compte, com s’han d’adaptar les antenes i com sintonitzar correctament els canals digitals. Ja hem viscut l’experiència de la fase I, que afectava 90 municipis de cinc comarques, i el nombre d’incidències detectades ha estat molt reduït; per tant, aquest procés d’explicació ja ha estat fet i entenem que aquest conjunt d’accions han tingut efectes pràctics. No hem detectat en cap cas que qui ja no té la televisió analògica hagi viscut com un problema l’arribada de la televisió digital. I en tercer lloc, queden els operadors de televisió, tant de l’àmbit local com del nacional. Aquí és on es troben les dificultats objectives per posar-se en marxa, ja que en molts casos han topat amb una realitat que sovint posa de manifest la manca de viabilitat econòmica de determinats projectes empresarials.

  • Podien haver-se previst aquestes dificultats quan va fer-se la primera ordenació del mapa de la TDT a Catalunya?

Quan es va planificar el mapa de l’oferta de la televisió local, que és bàsicament on apareixen aquestes dificultats, es van dipositar en la televisió unes expectatives que en molts casos no s’han complert. Al meu entendre, la gran qüestió que no va ser valorada en el moment de fer la planificació de l’oferta va ser no tenir present que creixia no només l’oferta d’àmbit local sinó que també ho feia l’oferta d’àmbit nacional i estatal. En conseqüència, la televisió local quedava inclosa en un increment exponencial de l’oferta i, per tant, perdia pes específic. També és cert que els gestors o responsables polítics que en aquell moment van haver de prendre la decisió de la planificació van haver de fer front a pressions i a demandes constants. De fet, van ser els mateixos operadors els qui van exercir més pressió perquè s’ampliés el nombre de canals en oferta; i precisament aquesta exigència dels operadors ha esdevingut un factor negatiu per al sector.

  • Tenint en compte els dubtes que genera l’actual ordenació de la TDT, quines mesures es pensen prendre des de l’Administració a partir d’ara? Hi ha previst un pla per reestructurar aquesta ordenació,tenint en compte que en l’informe presentat pel CAC al Parlament de Catalunya l’octubre de 2009 posava de manifest la insostenibilitat econòmica del model actual?

Hem de tenir present que no partim de zero. Partim d’una realitat en què els operadors que van obtenir llicència la continuen mantenint, mentre no hi renunciïn o l’autoritat reguladora —en aquest cas, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya— no determini que hi ha hagut un incompliment dels termes de la concessió que van obtenir i revoqui d’ofici les llicències.

Ara bé, compartim totalment les conclusions de l’informe presentat al Parlament de Catalunya pel president del CAC, entre d’altres raons perquè en aquest informe hi apareixen informacions i consideracions que el govern i la nostra secretaria hem compartit amb el Consell. És, certament, una radiografia prou fidel de la realitat que fa evident que en un bon nombre de territoris de Catalunya l’oferta de televisions locals no es pot sostenir ja que el teixit econòmic, el conjunt del sector privat i del públic, no pot mantenir tanta oferta. Fer televisió és car. I fer bona televisió ho és encara més. Per tant, anirem cap a una reducció del nombre d’operadors en funcionament. I insisteixo que serà el CAC qui valorarà quins operadors compleixen les seves obligacions concessionals i quins no. A partir de l’apagada analògica —l’abril de 2010—, serà el moment en què valorarem quins han pogut iniciar les seves emissions. I també serà el moment de refer el nombre de demarcacions de televisió local a Catalunya que, en l’actualitat, són vint-i-una. Probablement algunes no estan justificades; i, en qualsevol cas, en alguns casos no es disposa de massa crítica per fer viable no ja diversos sinó ni tan sols un projecte de televisió.

A part d’això, hem de garantir que hi hagi oferta a tots els territoris de televisió de proximitat. I, a ser possible, una oferta plural. Si arribats al moment de l’apagada analògica completa no observem una oferta plural a tot arreu, entendrem que caldrà plantejar modificacions de demarcacions i potser en alguns casos el CAC haurà de plantejar-se fer concursos puntuals perquè es puguin atorgar noves llicències.

  • Hi ha un equilibri entre l’oferta pública i la privada pel que fa als operadors de TDT?

Quan l’any 2004 es va treure a concurs la TDT local, hi havia un oferta de 96 canals. En aquell moment, 3 van quedar deserts. Per tant, a la pràctica es van adjudicar els 93 canals actuals, dels quals 57 eren privats i els 36 restants, públics. Aquests 57 operadors privats representen uns 35 operadors diferents, perquè hi ha pocs operadors que tinguin diversos canals. D’altra banda, és cert que dels 47 canals actualment en funcionament, 36 són privats i 11 públics, tal com es destaca a l’informe del CAC. Tanmateix, crec que al final del procés hi haurà un major nombre d’operadors públics que compensaran la diferència amb els privats.

  • Si parlem del sector privat d’àmbit nacional, quines expectatives raonables es poden crear sobre l'aportació de 8TV i la resta de canals del Grup Godó al sector de l’audiovisual de Catalunya? Com és que després de 6 anys aquest grup no ha estat capaç de desenvolupar totalment la seva oferta de TDT?

Realment, és al CAC a qui correspon vetllar pel compliment de les concessions. És cert que a dia d’avui no tots els seus canals estan en funcionament, i entenc que el CAC ha de fer una anàlisi rigorosa del grau de compliment dels compromisos que en el seu dia va adquirir aquest adjudicatari per explotar els seus canals de televisió. Si s’observa la programació, les aportacions que fa en el mercat audiovisual són, evidentment, modestes. Emeten molt poca producció pròpia i s’opta per la compra de continguts molt poc actuals, cosa que comporta una despesa mínima.

  • Com es veu des de l’Administració aquesta debilitat del sector privat audiovisual a Catalunya? Es poden prendre mesures per dinamitzar-lo?

S’ha de diferenciar el potencial dels operadors d’abast local del dels operadors d’àmbit nacional. Si simplifiquem la realitat, només hi ha un sol operador d’àmbit nacional que disposi de quatre canals. Objectivament, no hi ha cap raó que ens porti a concloure que aquest operador no pugui invertir molt més en producció pròpia. Per tant, no hi ha res que impedeixi que els operadors puguin fer una oferta molt més competitiva que l’actual. Tanmateix, correspon als mateixos operadors respondre a la qüestió de per què no opten per impulsar una producció de continguts propis que pugui competir amb els canals públics nacionals de Catalunya.

  • Poden argumentar que des de l’Administració no se’ls dóna prou suport?

Segur que ho fan. Però, en qualsevol cas, l’operador privat també concorre als ajuts que ofereix el Govern. A l’hora de rebre suport a produccions audiovisuals, també pot fer ús dels canals tradicionals, sobretot els vinculats a l’Institut Català de les Indústries Culturals. Ara bé, darrere de la sol·licitud d’adjudicació dels canals hi ha d’haver una proposta de model de negoci. A partir d’aquí, són els operadors els qui han de decidir si és o no una bona opció empresarial no fer producció pròpia i optar per continguts de baix cost.

  • Quin és el paper de la producció pròpia de la televisió local en la dinamització del sector audiovisual a Catalunya?

En l’àmbit local s’estan fent grans esforços per fer produccions pròpies, tant a través de la producció de continguts propis o a través de fórmules com la producció sindicada. També les dues xarxes de televisions locals —Comunicàlia i XTVL— estan fent una gran tasca en aquest sentit. I tot i que no són projectes de grans dimensions econòmiques, és una realitat que en el conjunt de la televisió local a Catalunya hi ha moltes productores de mida mitjana o petita que són proveïdors habituals i basen el seu model de negoci en les produccions per a les televisions locals.

El fet que hi hagi dues organitzacions que tenen com a objectiu la producció de continguts per a la televisió local ha potenciat clarament l’existència d’empreses, de petites productores que han aconseguit créixer i que han aconseguit formular projectes. I, probablement, el fet que hi hagi dues i no una xarxa fa que la concentració hagi estat menys important. D’altra banda, també és cert que en moltes ocasions els operadors de televisió mateixos, amb l’ànim de diversificar les seves fonts d’ingressos, han combinat l’explotació d’un canal de televisió amb la creació i la producció de continguts per a tercers. És evident que l’oferta de canals ha de conduir a una major demanda. En el moment en què s’estabilitzi el model de negoci dels operadors de televisió i es pugui veure el seu potencial d’inversió en continguts, podrem veure realment quines són les possibilitats de la indústria i de les productores amb vocació de produir continguts per al món local.

  • Té sentit, doncs, l’existència de dues xarxes de televisions locals que funcionen més o menys en paral·lel? No apostaria l’Administració per una fusió entre ambdues?

No crec que a priori es pugui afirmar que una sola oferta sigui millor que dues. És cert que el debat sobre si s’han de fusionar o no existeix. En la meva opinió, deixarien de tenir sentit si en algun moment competissin en la producció de continguts que provoqués una duplicació d’esforços. A priori, no hem de pensar que és necessàriament perjudicial que hi hagi més d’una oferta en la producció de continguts. Crec que si es constata que s’esmercen recursos públics redundants, i que això no es tradueix en una major i millor oferta, aleshores serà clar que no s’optimitzen els recursos de les administracions. Tanmateix, no està escrit enlloc que fusionar-se tingui més avantatges.  

  • No incidiria la fusió en una major qualitat de les produccions i en el fet que es poguessin produir programes exportables a altres àmbits geogràfics?

Si tenim en compte els recursos econòmics de què disposen ambdues xarxes, la fusió tampoc no representaria un extraordinari salt endavant perquè no deixen de tenir pressupostos modestos que molt difícilment podrien generar continguts a la pràctica exportables. De fet, una sola producció de Televisió de Catalunya sovint representa el cost de diversos anys del conjunt de les televisions locals. Per tant, cal ser ambiciosos, però sense deixar de ser conscients de quina és la realitat de les televisions locals. El nivell o la qualitat de producció que s’assoleix amb els recursos que s’esmercen en el conjunt de les televisions locals no són sensiblement majors que els que s’esmercen en altres territoris; en conseqüència, tampoc no s’aconsegueixen continguts de qualitat que excel·leixin per sobre de la resta.

  • I quina és la perspectiva que des de l’Administració es veu pel que fa ales grans productores en aquest nou context?

En el nou context de la TDT, d’Internet i les noves tecnologies, del canvi d’hàbits en el consum dels continguts audiovisuals i de l’accés als continguts audiovisuals, una de les conclusions que s’ha de destacar és que cada vegada el canal és menys important i qui pren el protagonisme són els continguts. Quan els espectadors tenen l’oportunitat d’escollir, l’audiència deixa de ser captiva d’una oferta limitada. Així, doncs, ja sigui a través de la TDT, o d’Internet, el cable o el satèl·lit, l’espectador ha passat de preguntar-se què li ofereixen a preguntar-se què vol veure.

Els continguts audiovisuals passen a ser més que mai protagonistes. En definitiva, el repte de les grans productores són les bones idees, perquè la competència cada cop és més i més gran.

  • Creu que el sector de l’audiovisual a Catalunya és fort en talent, en bones idees?

La tradició ens avala. Catalunya ha estat sempre font d’idees que han acabat gestant bons productes audiovisuals. L’Administració fa un bon nombre d’accions per fomentar aquesta creació d’idees. Potser no són sempre visibles, però hi ha moltes línies de suport, de subvencions i de préstecs, sobretot a través de l’Institut Català d’Indústries Culturals. En els darrers temps s’ha optat per una producció audiovisual de qualitat. No estem especialment orgullosos de produir 70 pel·lícules l’any 2006 si la immensa majoria no s’arriben a estrenar. El suport que reben aquestes 70 pel·lícules és prou important i preferim que se’n produeixi només una dotzena, però que s’estrenin totes i, a més, eixamplin el consum de cinema català entre el públic. S’estan prenent moltes accions encaminades a primar la qualitat i a fer visibles els continguts que es produeixen a Catalunya, amb l’objectiu de buscar l’excel·lència i de fer-se un forat en l’oceà de l’oferta de continguts.

  • TVC ha estat l’element clau de la dinamització del sector audiovisual privat a Catalunya. Es valora prou aquest treball dels últims 25 anys que justifica una inversió continuada en la televisió? Els naixements de Gestmusic, el del Terrat o Mediapro són, en part, a causa de TVC…

És innegable que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estat, és, i tot fa pensar que en els propers anys continuarà sent, el motor indiscutible de dinamització del mercat audiovisual a Catalunya i palanca per impulsar projectes empresarials que triomfen en el mercat global. Per tant, quan s’analitzen els costos de la televisió pública, no s’és rigorós si no s’entén que bona part d’aquests costos acaben generant retorns com la creació de llocs de treball i d’empreses que sense la televisió pública no haurien existit mai. Hi ha molts col·lectius a Catalunya que s’han consolidat i que han crescut en el context dels mitjans públics. Actors, guionistes, empreses dels sectors tecnològic i de serveis. Una qüestió fonamental —i la ràdio n’és, en aquest cas, un bon exemple—, és que sense uns mitjans públics potents i líders hauria estat impossible crear un mercat de consum de continguts en llengua catalana. Una vegada creat el mercat, es donen les condicions perquè les empreses privades puguin competir-hi. Això també és un actiu tangible que no es pot incloure en un pressupost però que quan es fa un balanç com a país i com a comunitat, evidentment forma part de l’actiu.

  • Pot ser TVC un element que impedeixi un total desenvolupament de la televisió local a Catalunya, pel fet que TV3 té també una lectura fortament local?

No. Els canals locals i TV3 són productes molt diferents. Són productes dels quals l’espectador espera coses diferents. Ningú no es connecta a TV3 per veure què s’ha dit al Ple de l’Ajuntament de Vic, com ningú no es connecta a la televisió d’El 9 Nou per saber quines lleis s’han aprovat al Parlament de Catalunya. Això lliga amb l’hàbit de consum d’informació de proximitat que tenim a Catalunya, que es pot observar a la ràdio i, sobretot, a la premsa escrita i els diaris digitals d’àmbit local que han agafat el testimoni de la premsa comarcal.

A Catalunya hi ha un gran interès pels continguts de proximitat. Segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, en moltes comarques la premsa escrita més llegida és la premsa local. Per tant, si això succeeix en l’àmbit de la premsa, res ens fa suposar que si els continguts són en format audiovisual no continuen interessant de la mateixa manera. Per això, crec que són ofertes completament diferenciades i que els canals locals poden tenir un lloc entre l’audiència. Encara que es disposi de la possibilitat d’accedir a 30 o 40 canals, a la pràctica els espectadors n’acaben preferint no més de mitja dotzena. I entre aquesta mitja dotzena de canals, gairebé sempre n’hi ha un d’àmbit local. Per tant, la televisió de proximitat no competeix realment amb 40 canals sinó amb mitja dotzena. Està, doncs, en una posició igual de competitiva, tot i que amb magnituds diferents, que la televisió pública de Catalunya. Al capdavall, formen part dels canals preferits pels espectadors.

  • Com a resum final, quin és el panorama que s’obre per al sector televisiu a Catalunya?

L’element fonamental que s’ha de considerar és que ens troben davant d’un panorama molt poc comparable al de fa una dècada. Tenim molta més oferta, una fragmentació de les audiències evident, i disposem d’unes possibilitats tecnològiques que han canviat de manera dràstica els hàbits de consum dels continguts audiovisuals. Estem abocats a interpretar la realitat des de moltes més perspectives de les que estàvem acostumats a analitzar-la. El comportament del públic ha deixat de ser homogeni i cada vegada és més rellevant analitzar-lo en funció dels interessos d’edat o de les motivacions. Avui a Catalunya els joves de 16 a 24 anys ja consumeixen més minuts d’Internet que de televisió. Per tant, ja no ens valen afirmacions genèriques que incloguin joves, adults i gent gran vinculada a la televisió. Ens hem d’acostumar al fet que la realitat és molt més complexa, molt més diversa; i hem d’entendre que l’oferta de televisió va íntimament lligada amb el mercat de la publicitat, ja que no és possible finançar-se per altres vies.

Estem en un procés de transició en què molt probablement hi haurà una concentració de canals d’àmbit estatal i una disminució de l’oferta en l’àmbit local. A priori, això no s’ha de traduir en una oferta menys plural o de menys qualitat. Probablement, tindrem un model molt més congruent amb les possibilitats que no pas el model teòric que es va plantejar al 2004. Estem immersos en un procés de sedimentació i de conjugació d’una de les opcions d’accedir als continguts com és la televisió per via terrestre o cable, que cada vegada té un pes més gran, amb Internet. El dia que una pantalla d’ordinador de 42 polsades tingui un cost assequible, i la banda ampla ofereixi prou qualitat com per veure la televisió per Internet, es continuaran transformant els hàbits de consum i l’oferta de continguts. Ens acostumarem a interpretar el context audiovisual més en base als continguts i a les comunitats interessades en aquests continguts, que no en els canals. Canvia el paradigma i els paràmetres amb què entenem el món audiovisual. Insisteixo, els continguts prenen la força.