Esteu aquí

MINIPUT 2011, per una televisió pública de qualitat

Versió per imprimir

Versió PDF

Ingrid Guardiola
febrer 2011

El MINIPUT és l’única mostra a l’estat sobre televisió de qualitat. El debat sobre la televisió de qualitat mai no havia estat tan necessari en un context en el qual les televisions públiques decideixen suprimir canals sencers, reposar la publicitat, tallar l’aixeta de les produccions externes, estructurar les graelles a base de repeticions de programes, tendir a les produccions low cost, etc. És evident que la televisió pública està en crisi; per tant, és el moment idoni per discutir quin és el model de televisió que es mereixen els teleespectadors que, avui en dia, són tota la ciutadania. El MINIPUT va celebrar la seva dissetena edició el desembre passat en el CCCB, acollint una mostra del millor que havia passat per l’INPUT (una mostra de televisió pública que recull els programes de més qualitat de la televisió pública internacional), una sessió dedicada als programes locals més destacats i, enguany, a més a més, es va poder veure una sessió dedicada a “pilots”. Els programes d’aquesta edició van girar sobretot al voltant d’aquests eixos: hibridació de formats, reconstrucció d’històries, en els límits de la raó, programes musicals i adaptacions literàries. Al llarg de dotze hores d’aquesta mostra organitzada per la UPF, la UAB, la URL, la UdG, la UdL, la URV, TV3, TVE, la XTVL i l’ESCAC, van passar més de 1.200 persones, donant prova de l’interès del sector per la televisió de qualitat, amb un públic que concentrava estudiants, professors, professionals i interessats.

La sessió va començar amb Cleveland vs. Wall Street, un documental que explica el cas de Cleveland, una ciutat on milers de persones han perdut les seves cases perquè no podien fer front als crèdits escombraria. Els ciutadans van denunciar els responsables, però a falta de poder emetre un judici de veritat, els implicats van acceptar fer una reconstrucció del judici com si aquest tingués lloc. Gràcies a la simulació, van donar a veure una situació que ha afectat molta gent i com afrontar-la, també des d’un punt de vista legal. La idea del director és que aquest documental formi part d’un tríptic: aquest documental (docudrama) aniria acompanyat de El geni helvètic, sobre el procés democràtic suís, i War, sobre les relacions existents entre la política i l’economia en la World Trade Organization. Gràcies al documental van poder enfrontar els neoliberals amb la gent afectada, posant sobre la taula les causes, les conseqüències i les possibles il·legalitats d’aquests procediments que estan desestabilitzant les economies nacionals. El documental també es va poder veure en festivals com el de Canes, entre d’altres. El productor Adrian Blaser va estar allà per explicar el procés de treball i alegrar-se de la bona recepció que el documental va tenir.

A continuació, Jo Rakness, cap de producció de la cadena noruega NRK, va presentar Threesome, un programa de sexe que barreja el format reality amb el de programa divulgatiu. Tres joves són protagonistes d’un procés d’aprenentatge sexual que hauran de posar en comú, de manera natural, gens espectacularitzada, tot i el look MTV del format; més enllà de les formes, el ritme i els continguts res tenia a veure amb el reality. El programa té una vida paral·lela a la xarxa molt activa, on es recullen els interessos i els interrogants dels ciutadans noruegs i on es creen fòrums de debat, com una autèntica plataforma educativa. En el debat posterior al visionat va quedar clar que el model difícilment seria exportable, ja que l’audiència d’aquí, així com les televisions, semblaven poc preparades per tolerar aquest tipus de continguts sense passar per l’escàndol.

A continuació es va poder veure el docureality El joc de la mort, una adaptació d’un experiment dels anys seixanta fet per l’investigador nord-americà Stanley Milgran. A través d’aquest experiment es volia estudiar el grau d’obediència de la gent davant de l’autoritat. Per demostrar-ho van posar un concursant tancat a qui s’aplicaven descàrregues cada vegada que fallava una pregunta. Els responsables de les descàrregues eren també concursants que es jugaven diners. Les descàrregues cada vegada augmentaven de voltatge, posant en risc la vida del concursant. El resultat final va ser la conclusió que la gent tendeix a obeir davant d’una autoritat moral, en aquest cas la presentadora, i que la inflicció del dolor aliè no és un problema si hi ha al darrere una autoritat. Al final del programa s’indicava als participants que tot allò era un experiment; però així i tot, degut als dilemes i al pànic moral que havien viscut, semblaven no atendre a raons, tot demanant perdó a l’actor que encarnava la víctima (que al llarg del programa estava amagat en una cabina, fora del camp visual dels concursants). Entre les escenes de plató es podien veure les reflexions dels responsables del programa, el procés de preparació de l’experiment, alguns antecedents de X-treme realities en els quals s’havia inspirat i les conclusions de l’equip. Producte de la televisió francesa, en ell primava més la reflexió sobre l’experiment que el mateix experiment. Raul Minchinela, analista de les imatges que poblen la nostra cultura, aprofitava unes declaracions dels polítics actuals per analitzar com aquest grau d’obediència es traslladava a la nostra esfera quotidiana.

The Song of Lunch va demostrar que encara hi ha programes que poden fer alguna cosa més per la literatura, és més, per la poesia (la gran rebutjada de la televisió), que el que fan els autors de best-sellers. Per celebrar el Dia Nacional de la Poesia, la BBC realitza una ficció amb Alan Rickman i Emma Thomson, una adaptació d’un poema de Christopher Reid. Una parella es troba per dinar després d’anys d’haver trencat amb la relació. L’acció es dilata tant que la duració de la peça final és quasi la mateixa duració que podria tenir l’acció a temps real. La narració està enfocada des dels pensaments d’ell i el que veiem és una càmera-pla subjectius permanents, una realització impossible sobre paper i, en canvi, tan ben brodada quan la veiem en pantalla.

Els protagonistes de Either Broder. On safari in Germany són un jueu i un musulmà ben estrafolaris. En aquest capítol de la sèrie (road-movie) els dos s’endinsen en una convenció nazi. Aquest programa tracta temes tabús amb una frescor, humor i distància històrica bastant inusuals.

A continuació Antònia Folguera va presentar un documental-web produït per Arte, Addicts, en el qual els protagonistes són quatre exdelinqüents amb vides complicades que intenten canviar de vida en un barri marginal d’Aubiers. La disposició web estava molt ben articulada, pensada per ser consumida a través d’Internet, però no es pot dir el mateix dels continguts, acostumats com estem ja a sèries de ficció d’alta qualitat narrativa.

Llavors va venir el torn de Annie M.G., una ficció dirigida per Dana Nechushtan, directora que fa uns anys ja va venir a presentar al MINIPUT la controvertida Necrocam: dead online, i que va tornar al MINIPUT d’enguany a explicar els secrets i els processos de producció i recepció d’aquesta ficció holandesa. Es tracta d’una espècie de biografia de l’escriptora holandesa més famosa del segle xx, Annie M.G. Schmidt, els llibres, sèries de televisió o guions de pel·lícules formen part de la memòria de tots els holandesos. La ficció combina escenes musicals en una època en què la música s’ha convertit en un element imprescindible a l’hora de pensar en els formats audiovisuals.

I parlant de música, precisament enguany es va poder veure una nova secció dedicada a pilots. Degut a la crisi, cada vegada queden més bons projectes al planter, i si realment el MINIPUT vol ser una mostra del millor de la televisió pública (posant èmfasi en la qualitat de la “creació audiovisual”), el menys que es pot fer és donar visibilitat a aquells productes que per motius econòmics o estructurals no poden emetre’s en pantalla. Aquesta sessió pretén estabilitzar-se i concentrar-se cada any amb un tema, que enguany va ser el de la música. En aquesta fase pilot de la sessió “Pilots” van poder veure’s dos programes: Im Kreiss, de dues joves estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, Agnès Padrol i Júlia Obiols; i Awa! Awa!, de la productora Boogaloo Films. Im Kreiss, music for 12 cellos explica el procés d’assaig i execució de l’obra de música contemporània, Im Kreiss, per part de dotze adolescents alemanys. La peça intenta construir-se a la manera de la mateixa melodia, en cercle (kreiss) i posant la música en primer pla. Per fer-ho van despullar l’escena, eliminant tots els elements decoratius, deixant els fons blancs o negres i posant només davant la pantalla els músics amb els seus instruments; tanmateix també van decidir gravar el so en 5.1. El documental mostra més que no demostra, i aquest va ser el primer pas per a la que creiem que serà una llarga vida de festivals. La segona peça, Awa! Awa!, és un programa divulgatiu de videoclips en el qual s’intenta tractar el videoclip des d’un punt de vista didàctic, acostant l’espectador al procés de producció d’aquests microformats. En el programa pilot la protagonista era la directora Lyona amb la producció del videoclip Segundo asalto, de Love of Lesbian. La directora havia realitzat una espècie de videoclip-per-capítols, ja que va mantenir els mateixos personatges al llarg dels diferents videoclips que il·lustraven el disc, com moments d’una mateixa història. En el programa també es podia accedir al món de referències audiovisuals de la realitzadora. Per acotar els pilots es va convidar una fila zero amb persones vinculades al sector musical i audiovisual: Roger Roca (director de Sputnik), Àngel Leiro (realitzador de programes musicals de TV3), Marc Prades (ideòleg de venuspluton!com), Cristina Saez (directora de La Malla Tendències) i Ramon Balagué (director de Concerts Privats de la XTVL). En el debat es va discutir la viabilitat dels projectes, que va portar a dir que el cost econòmic que preveien per a aquests sobrepassava la capacitat de les televisions avui en dia i que en el cas de Awa! Awa! dubtaven de si realment algú a qui no agradés el grup veuria el programa. Està clar que sí que veurien el programa gent que no fos fan del grup, ja que en un món cada vegada més audiovisualitzat, qualsevol programa que ensenyi didàctica audiovisual té un públic potencial d’entrada bastant ampli. Si bé les dues propostes eren molt interessants i crec que viables econòmicament parlant (sobretot el programa de videoclips), hi faria un parell d’observacions: l’excessiu encotillament del programa Im Kreiss, i la necessitat de portar les preguntes al realitzador un pas més enllà en el cas de Awa! Awa! En qualsevol cas, Im Kreiss ara començarà a fer vida en festivals (degut al seu format de documental que funciona com a peça única), i la productora Boogaloo Films continuarà treballant en molts altres projectes de cinema, publicitat, música, televisió i videoclips.

Un dels programes més especials que es va poder veure al MINIPUT va ser The Barrier Free Variety Show, de la televisió pública japonesa. El programa era protagonitzat per persones amb importants graus de minusvalideses físiques i pretenia trencar els tòpics que hi ha sobre aquestes discapacitats. Dins els continguts dels programes, els discapacitats posaven a prova d’altres discapacitats, tot amanit amb humor i autoacceptació. En relació amb el tema, la sessió de programes locals d’enguany va estar dedicada als límits existents entre la raó i la bogeria. Tres van ser els programes que van estar seleccionats: Pienso, luego existo (TVE, Minoria Absoluta), Brots (XTVL, Crampton) i Baret Voltaire (Piscolab Films, XTVL). Pienso, luego existo gira al voltant de cèlebres filòsofs espanyols. En el programa, però, no s’agafen els personatges de manera retrospectiva, sinó que s’aprofita la presencialitat dels personatges per demanar-los que reflexionin sobre temes concrets. Si una cosa dóna a veure el programa és la paraula, element que és devaluat en la televisió d’avui en dia, centrada en el crit o el rumor permanent i la redundància verbal. El programa, que ens recorda aquells programes dels anys cinquanta, en què es podia veure per televisió gent com Bachelard, Foucault o Hannah Arendt, va ser la preestrena d’un episodi dedicat a Xavier Rubert de Ventós. Brots fa un seguiment d’un grup de gent amb algun tipus de trastorn psíquic que intenta metabolitzar les seves disfuncions a través del teatre, a la manera de Bob Wilson o el teatre filmat dels inicis de la televisió. Finalment, Baret Voltaire és una acció poètica en tretze capítols que passa en un bar; en l’episodi del MINIPUT, Gounda, ocorre que, en un moment determinat, tots els personatges que es troben en el bar perden la capacitat de parlar i es comencen a comunicar d’una manera primitiva i estranya. Tres peces que transformen la lògica dels formats habituals i que fan de la paraula un vehicle de i per al sentit, també el poètic.

Finalment es va pretendre tancar la mostra amb una peça divertida, la sèrie noruega Don’t do this at home, un programa educatiu i salvatge que vol ensenyar als nens què no han de fer a casa mentre els dos freaksprotagonistes ho fan. L’aposta del programa era captar públic jove, i així ho van aconseguir. El públic del MINIPUT, però, va trobar que aquesta proposta no era del tot adequada en el marc de la televisió de qualitat, i més després de poder veure tota la selecció anterior.

El valor del MINIPUT és que no es tracta ni d’un mercat ni d’un festival, sinó d’un lloc on debatre formats i continguts audiovisuals des de la mateixa praxi televisiva, una cosa que normalment sempre roman fora d’òrbita, una cosa extremament necessària en el moment en què la televisió s’ha convertit en l’eina de comunicació democràtica per excel·lència, l’autèntica àgora i esfera pública. Programes provocadors, educatius i amb vocació de servei públic en un moment en què els informatius han perdut la seva credibilitat tot blanquejant els esdeveniments, en què les tertúlies fan política d’estat i l’entreteniment s’ha ancorat en els reality games. Als Estats Units el servei públic es tradueix en la cessió d’espais radioelèctrics per a propostes ciutadanes de continguts audiovisuals; a Espanya el servei públic és l’estatalització de la televisió: caldria veure fins a quin punt aquest model afavoreix la qualitat televisiva o la momifica. Esperarem a la divuitena edició del MINIPUT per tornar-ne a parlar, però la televisió continuarà donant-nos prova de la seva manera i ideologia les vint-i-quatre hores del dia; estiguem atents.