Esteu aquí

Els ajuts al cinema i l’audiovisual a França, explicats pel CNC
Joan M. Corbella - OPA
7 febrer 2017
Joan M. Corbella
Professor de la UPF

Reflexions i més dades sobre el model de referència a Europa

Productors Associats de Catalunya (PAC) i el Clúster de l’Audiovisual van organitzar el divendres 3 de febrer un diàleg sobre “el model audiovisual francès” entre Albert Serra, director i president de PAC, i Xavier Lardoux, director de l’àrea de cinema del Centre National du Cinéma et de l'Image Animée (CNC) francès. Pràcticament dues hores i mitja d’explicacions per part del responsable del suport al cinema França enriquides amb preguntes precises d’Albert Serra, buscant assegurar-se que el nombrós públic assistent pogués saber més i més detalls de la lògica del suport al país veí, referència permanent aquí i a tota Europa d’una política audiovisual que te molts motius estadístics per considerar-la encertada. Tot i això, Xavier Lardoux va advertir diverses vegades que el cinema francès també té els seus problemes i dificultats. Alhora, el nou president de PAC va ser en tot moment exigent amb el seu paper en el diàleg, i va permetre amb les seves preguntes que els assistents ens féssim càrrec de la complexitat, les dificultats i les garanties que els francesos han establert per a dotar el procés administratiu i les comissions de valoració dels ajuts de tots els requisits que han fet que al país hi hagi un respecte pràcticament unànime a aquesta política cinematogràfica i audiovisual. En podeu llegir un bon resum a la crònica de la pàgina web del Clúster.

Lardoux va fer una exposició inicial explicant l’origen del sistema d’ajuts després de la segona guerra mundial per la necessitat de ressuscitar la indústria del cinema, motiu pel qual s’imposà la taxa ben coneguda sobre el bitlletatge de les sales de cinema, de manera que el consum dels ciutadans i ciutadanes de cinema nacional i forà fos la base del suport obligat al sector. El cèlebre escriptor i ministre de cultura André Malraux fou qui ja als anys cinquanta afegí els ajuts pel valor artístic de determinades obres. I tal com ho va plantejar Lardoux, la mateixa lògica que l’activitat de difusió del cinema generi recursos per a mantenir la indústria, als anys vuitanta s’introduí la taxa obligatòria als operadors de televisió per al finançament del cinema, a canvi de l’ús gratuït de les ones per a les seves emissions (detall molt important), i amb un quadre d’obligacions específic i molt més exigent per a Canal +, atesa la sa condició de televisió de pagament. Igualment, la lògica contributiva s’aplica a la difusió en el circuit vídeo.

El darrer pas en la política de suport a l’audiovisual es va produir a finals de 2016 amb la introducció de l’anomenada Taxa YouTube, que segueix el mateix principi d’exigir la cooperació a tots els circuits de difusió i obliga als prestadors de servei de vídeo a la carta finançats amb publicitat que aportin una petita part dels ingressos generats a França. Aquesta taxa va ser motiu de molta discussió, ja que al costat de la lògica que s’imposà finalment hi havia reticències d’algunes forces polítiques sobre l’oportunitat d ela mesura, atès que la seva capacitat recaptadora és molt escassa.

Entre les bases del sistema, tal i com ho va explicar, cal destacar el paper fonamental que representen les múltiples organitzacions professionals (per a cada especificitat laboral), molt poderoses a França, i també el fet que la fórmula de recaptació dels recursos permet no dependre dels pressupostos públics, la qual cosa dóna molta legitimitat, seguretat i genera la complicitat de totes les forces polítiques i culturals sense caure en discussions sobre quines necessitats cal cobrir prioritàriament amb els diners públics. En aquest punt, però, cal recordar l’existència d’un informe de la sindicatura de comptes francesa, datat l’any 2014, que plantejava la necessitat de millorar el sistema de suport a la indústria[1].

L’exposició de Lardoux, rica en detalls i impulsada per les preguntes d’Albert Serra , es va estendre no només als ajuts automàtics i selectius a autors (selectius), productors, distribuïdors i sales de cinema, així com a l’audiovisual (especialment ajuts a la producció de programes de televisió), sinó que breument es va referir també als ajuts de les administracions regionals  i locals, el sistema d’incentius fiscals existent, tan o més important que els ajuts directes, i al paper d’Unifrance en el suport a l’exportació. Significativament, no va esmentar pel seu nom les societats de finançament de l’audiovisual (les famoses Sofica), un instrument d’ajut que sempre s’ha considerat de gran utilitat, per bé que a l’actualitat aporta poc més de 60 milions d’euros anuals al cinema francès.

Tampoc no va fer referència a altres aspectes de la política de suport al cinema francès, més enllà dels ajuts econòmics directes i indirectes, com l’estricta cronologia en l’ordenació de les finestres d’explotació de les pel·lícules per a protegir els circuits tradicionals, o les veteranes normes sobre l’emissió de films els caps de setmana a la televisió i sobre la prohibició de publicitar les estrenes amb anuncis a la petita pantalla. Totes aquestes normes al seu moment van contribuir de manera important a protegir de la competència americana el cinema francès.

El directiu del CNC, amb tot, no va obviar alguns dels problemes principals del cinema francès. Destaca sobretot la desproporció entre volum de producció i capacitat d’exhibició de les sales, que genera un coll d’ampolla impossible de digerir i que, com a altres països, deixa pràcticament invisibles una part significativa dels films rodats. Al costat d’això, però, recordà com França s’ha convertit en el segon exportador mundial de cinema, amb el 4% del mercat, encara que a anys llum dels Estats Units.

Balanç i informació afegida

En definitiva, va ser una lliçó molt interessant, atès l’atractiu que desperta sempre l’explicació per part dels protagonistes d’iniciatives de suport que han demostrat efectivament els bons resultats. No tot el que fan a França pot ser aplicat a Catalunya, potser fins i tot molt poc és aprofitable, però la profunditat amb què estudien els temes relatius a aquesta indústria, la qualitat i profusió dels estudis estadístics que fan servir per a identificar els problemes, els resultats i les relacions causa-efecte, i tota la lògica que acompanya la cerca de transparència i rigor en l’adjudicació dels ajuts han beneficiat que el cinema francès es trobi en ela situació que es troba, I d’això si que se’n poden obtenir lliçons útils, no per a copiar sinó per inspirar la remodelació de la nostra política de suport a l’audiovisual.

Per aquest motiu, des de l’OPA suggerim també, per a ampliar la informació que les dues hores i mitja de diàleg no va permetre aflorar, la lectura d’alguns dels estudis i informes que el CNC ha publicat. Sobretot, a l’espera del balanç de 2016, recomanem la lectura del corresponent a 2015, i en reproduïm algunes taules i gràfics que ens semblen d’utilitat.

Gràfic 1. Fonts d’ingressos del fons de suport gestionat pel CNC, 2015

 

Gràfic 2. Destinació del fons d’ajut gestionat pel CNC, 2015

 

Gràfic 3. Fonts de finançament del cinema francès, 2006-2015

Gràfic. 4 Repartiment de les fonts de finançament del cinema francès, en funció del pressupost de les pel·lícules, 2015

Gràfic 5. Fluxos principals de finançament del cinema a França, 2015

Gràfic 6. Fluxos principals de finançament de la producció televisiva a França, 2015

Taula 1. Producció audiovisual (televisió) amb suport del CNC