Esteu aquí

Del Broadcasting al Media: les corporacions públiques europees i l'ecosistema digital
30 setembre 2016
Pablo Gómez-Domínguez
Investigador predoctoral de la UPF

Idees clau del Congrés RIPE@2016 celebrat a Anvers, Bèlgica, el setembre de 2016

La urgent transformació que la societat en xarxa demana a les corporacions europees s’ha evidenciat en el debat que s’ha mantingut aquests dies a Anvers, durant la conferència RIPE@2016 Public Service Media in a Networked Society. Els objectius a assolir per part de les corporacions públiques són amplis i poc definits, com a conseqüència de la manca de coneixement dels públics digitals. Les qüestions a resoldre conjuntament amb l’Acadèmia son ambicioses i, en certa manera, semblen resistir-se a abandonar els paradigmes clàssics per adaptar la recerca i la teorització a les necessitats de la digitalització.

La conferència va posar damunt la taula tres grans temes: la relació entre les corporacions públiques i la indústria audiovisual, el paper (actiu) de les audiències com a usuaris prosumidors i la relació entre mitjans de comunicació públics i les institucions. La meva sorpresa, quant a la producció de continguts, va ser adonar-me que la multiplicació dels canals de distribució ha homogeneïtzat l’oferta de canals públics i privats. Tot i que, a priori, es pot pensar que la xarxa és una oportunitat a aprofitar per aquests mitjans a l’hora d’adreçar-se a nous públics amb contingut diferencial, el discurs d’operadors com la VRT i la RTBF belgues, la NOS holandesa o la ORF austríaca apunten al contrari. Va ser il·lustratiu descobrir la forta aposta de futur d’algunes corporacions públiques per formats com el reality. El millor exemple és un nou programa que prepara VRT en què pretenen alterar la vida quotidiana d’un persona sense que aquesta se n’assabenti i gravar les seves reaccions mitjançant càmeres ocultes. En aquest punt, cal adreçar la qüestió sobre la deriva de les públiques cap a un contingut i un savoir faire emmarcat en la lògica del tot per l’audiència. En un altre sentit, la producció d’aquests continguts, tant els que es desenvolupen per la radiodifusió com pel digital, anirà majoritàriament a càrrec de productores alienes. És especialment curiós observar que aquesta tendència s’ha convertit en un argument al voltant de l’eficiència. En altres paraules, la contradicció de defensar l’estímul per a la creació de riquesa i treball audiovisual en el territori a canvi d’importants reduccions de plantilla. El millor exemple va ser aportat per Paul Lembrechts, director executiu de la VRT. Aquesta corporació ha engegat un pla estratègic que contempla la reducció de plantilla, fins a 300 treballadors, per una nova contractació, aproximadament 100 treballadors, d’un perfil jove destinat a les noves necessitats de l’ecosistema digital.

Una segona idea clau. Les audiències continuen essent l’eterna massa desconeguda, un públic que per a les corporacions públiques també és el ciutadà, primera i última raó de la seva existència. Tot i així, molts professionals i acadèmics que van participar en les converses al voltant de la conferència semblen lligats a una nova obsessió sobre els usuaris (en xarxa), que tendeix a oblidar uns públics encara massius i presents en la radiodifusió i menys habituats als entorns digitals. El més perillós d’aquesta obsessió és la lògica del first-digital que contradiu la pedra de rosseta del servei públic audiovisual: l’accés universal al contingut garantint la cobertura a tots els ciutadans. És evident que els usuaris creixen com a part d’un fenomen natural de convergència, però podem qüestionar la rapidesa del fenomen i la conveniència, per a les públiques, de bolcar tots els seus esforços (inversió, treballadors, estratègia, etc.) en digital social media, en perjudici dels públics lineals. No dic que la innovació sigui una àrea sense importància, quan és a més a més estratègica, sinó que concebre només aquest pilar digital assumint que tots els ciutadans tenen accés als nous serveis i, més important encara, les habilitats i el coneixement per fer-los servir, contribueix a la deslegitimació dels mitjans públics. De fet, moltes de les contribucions al congrés mostraven com l’enorme inversió d’algunes corporacions en desenvolupar productes immersius, de realitat virtual o interactius no s’havia traduït en una major i millor participació dels usuaris. A més, s’ha de ser eficient en aquest sentit quan encara no hi ha sistemes de mesura confiables del consum digital, ni estudis en profunditat sobre el comportament de l’usuari. Més quantitat de productes en xarxa no és garantia d’una millora de la participació, ni tan sols d’un increment del consum.

Els fructífers debats que es van generar entre membres de corporacions com l’ABC, la CBC i la NHK, entre d’altres, i acadèmics de tot el món, van posar de manifest la necessitat d’una col·laboració estable entre ambdós àmbits. Se sol dir que l’Acadèmia és una de les institucions menys empàtiques quan a la transmissió del coneixement i el treball amb altres institucions. Així, congressos com aquest demostren que estem fent front a les mateixes qüestions i preocupacions sobre el futur dels mitjans públics, que el context cultural dels participants no sembla interferir en problemàtiques comunes, derivades de la globalització audiovisual. I Espanya continua endarrerida en aquest tipus de col·laboració. Mentre que a països com Canadà, Holanda, Anglaterra o Dinamarca és fàcil trobar exemples de cooperació i inclús espais fixos de treball entre institucions, a Espanya aquest nivell de col·laboració és més aviat només un desig. Probablement una RTVE que podria liderar aquestes col·laboracions, com a gran objecte d’estudi de l’audiovisual públic espanyol, no confia en un entorn que s’ha mostrat especialment crític amb el seu funcionament els darrers temps (iniciativa Teledetodos). Altres actors especialment analitzats a Espanya són les corporacions autonòmiques, on és possible trobar més casos de col·laboració, però a un nivell que dista encara dels països esmentats. Això sorprèn, més encara si pensem que moltes de les corporacions compten també amb departaments de recerca en constant contacte amb experts, com el cas de la BBC Research, de la japonesa NHK Media Research o de la belga VRT.

En definitiva, l’optimisme que emana del discurs d’algunes corporacions i acadèmics sobre el paper dels mitjans públics a Europa i, especialment, sobre el seu lideratge en l’àmbit de la innovació, no es correspon amb la complexa situació a què s’enfronten les radiotelevisions públiques. De fet, si un fos aliè al context i escoltés moltes de les ponències i les discussions, s’emportaria la idea que no existeix cap situació de crisi, ni tan sols una manca de lideratge o greus problemes en la gestió econòmica i política. Cal més crítica, insistir en aquest  mantra no ens portarà a discussions veritablement útils a l’hora de plantejar un model sostenible de servei públic audiovisual per al futur.