Esteu aquí

Acotacions a l’“Estudi Estadístic de la Direcció de Cinema a Catalunya, 1990-2014”, de l’Observatori de la Producció Audiovisual

Versió per imprimir

Jordi Balló
Xavi Pérez
octubre 2016

Els responsables de l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) ens demanen una breu visió, més qualitativa, sobre el volum de dades que han aconseguit inventariar en l’"Estudi Estadístic de la Direcció de Cinema a Catalunya, 1990-2014", publicat el mes de juny. El conjunt de dades estadístiques comprèn 1227 produccions atribuïdes a 801 directors que han treballat a Catalunya entre 1990 i 2014. És un treball que ens permet, per primera vegada, accedir al perfil singularitzat dels directors, destriant el seu origen, la seva carrera i la seva progressió.

No són 601

La variable principal que l’estudi presentat per l’OPA ha examinat és la de la continuïtat dels cineastes, i és en aquest aspecte que les xifres publicades en els titulars de l’informe poden diferir de la nostra percepció del que ha estat significatiu en la contemporaneïtat fílmica compresa per l’estudi: un període en què s’ha produït una renovació radical del cinema a Catalunya. El  treball documenta que 601 directors entre els 801 inventariats en aquests vint-i-cinc anys han realitzat ‘només’ una sola pel·lícula. Això ens enfronta a una realitat aparentment catastròfica, i és que el 75% dels directors consignats encarnen carreres truncades, sense la menor continuïtat. Quan els mitjans s’han fet ressò de l’estudi han destacat en els seus titulars aquesta dada, i l’han convertit en el seu argument principal.

Però és exactament així? Sabem que no, i el propi estudi ho va clarificant a poc a poc, més enllà del seu titular. 601 directors només han realitzat una pel·lícula a Catalunya en aquest període, però aquest grup tan nombrós abasta realitats personals molt diferents. 196 d’aquests directors (quasi un terç)  són directors internacionals o de la resta de l’Estat espanyol que han fet una incursió ocasional en la producció catalana. Que creadors del prestigi de Roman Polanski, Peter Greenaway, els germans Taviani, González Iñárritu, Apichatpong Wheerasethakul, Denis Villeneuve, Jean-Jacques Annaud, Iciar Bollaín, José Luis Cuerda, Alex de la Iglesia, Fernando Trueba o Enrique Urbizu  hagin  realitzat un film produït o coproduït a Catalunya és més aviat una boníssima notícia, perquè dóna fe de la capacitat i iniciativa que ha tingut la producció catalana per potenciar esporàdicament aquestes col·laboracions de luxe. Incloure’ls en el recompte general de l’estudi comporta una distorsió en relació a la hipotètica continuïtat del conjunt de directors instal·lats a Catalunya.

A aquest primer paquet hi hem d’afegir altres casos de directors comptabilitzats amb una sola pel·lícula degut al fet que estaven, per qüestions d’edat, en la darrera fase de la seva filmografia, encara que alguns d’ells, com és el cas de Pere Portabella, ha experimentat durant aquest període un dels moments més productius de la seva carrera, amb un llarg, El silenci abans de Bach, el migmetratge que li va valdre el Premi Nacional, Mudanza, (no contemplat a l’estudi, que exclou els curtmetratges), i un segon llarg estrenat recentment, fora ja de l’àmbit  temporal de l’anàlisi.

Si hi eliminem aquests perfils que en cap cas tenen a veure amb el concepte de ‘director debutant’, la xifra que realment ha d’ocupar la nostra atenció –i, si s’escau, la nostra preocupació-, és la dels 393 directors debutants al llarg del període 1990-2014, i que no haurien realitzat un segon film a Catalunya.

Però novament en aquest cas la xifra és equívoca, perquè, segons ens diu el mateix informe, 48 d’aquests directors debutants han continuat la seva carrera en l’àmbit internacional o a la resta de l’Estat. J. A. Bayona en seria un cas paradigmàtic: tot i formar part de la llista de directors amb una sola pel·lícula a Catalunya, difícilment el podrem considerar un director sense progressió, pel fet que la seva segona pel·lícula la dirigís amb una productora espanyola no catalana.  

Per tant, la xifra que, en tot cas, hauríem de considerar com a motiu susceptible de preocupació respecte al total dels 801 cineastes consignats seria estrictament la dels 345 debutants a Catalunya sense continuïtat. És una xifra molt diferent de l’alarmant dada de 601 directors sense continuïtat. Si s’hagués posat aquesta xifra de 345 en la columna gràfica de ‘directors amb una sola pel·lícula’, juntament amb els 105 de dues pel·lícules o els 38 de 3 pel·lícules, l’impacte en el lector seria tot un altre. I de fet suposaria, com es pot deduir de la pròpia lletra de l’estudi, la xifra que correspon a la realitat que s’ha indagat.

Són 345?

Però 345 directors amb una sola obra és encara una quantitat prou estimable com perquè ens aturem una mica en allò que pot significar. I si ens dediquem a analitzar-la seguirem constatant que d’ella no es pot extrapolar la idea d’un fracàs col·lectiu. Per què? Com a mínim, pels dos següents motius:

  1. El fet d’haver tractat en les mateixes condicions debutants de la dècada dels 90 del segle passat i debutants del mateix 2014 en què finalitza l’estudi, amplifica el nombre de directors sense continuïtat sense donar marge a la necessària temporalitat de preparació del segon film en els darrers casos. Aquesta qüestió és decisiva: com el mateix estudi reconeix, entre 2010 i 2014 es situen 130 directors debutants (més d’un terç dels 345) que consten amb una sola pel·lícula, una qüestió explicable, en part, pel ritme de treball de la lògica productiva. De fet el mateix informe explica que molts directors tractats com a autors sense continuïtat ja estan fent realitat el seu segon film, acabat o estrenat en el període posterior al 2014. Que noms essencials d’ara mateix com Carlos Marqués-Marcet, Kiko Maillo, Dani de la Orden, Neus Ballús, Lluís Galter, Paula Ortiz o Enrique Gato –instal·lats ja en la segona (o fins i tot tercera) pel·lícula- incrementin la llista de directors debutants sense continuïtat distorsiona la percepció dels fets.
  2. La inclusió en l’estudi de les tv-movies però no de la direcció d’episodis de sèries televisives ha comportat la senyalització de ‘debutants’ amb una sola obra a professionals de llarga trajectòria en el camp de la ficció televisiva que, per motius sovint atzarosos, han realitzat una peça més llarga, i això els incorpora a aquesta categoria. Comptabilitzar a realitzadors de la trajectòria de Sergi Schaaff, Orestes Lara, Esteve Rovira o Enric Banqué com a debutants d’obra única distorsiona el conjunt. El mateix es pot dir de realitzadors televisius com José Ayerra, realitzador habitual de la sèrie Aguila Roja, el suposat debut del qual en el cinema, Aguila Roja. La pel·lícula no és sinó una continuació anecdòtica de la pròpia producció serial. Aquesta mateixa discriminació entre Tv-movie (inclosa en l’estudi) i episodi de sèrie (no inclòs) ha comportat també la senyalització de “manca de continuïtat” en directors que certament han debutat amb una pel·lícula, però que després s’han integrat a la realització d’episodis televisius, en un moment  en què aquesta feina sí pot ser indicadora de continuïtat professional (vegi’s la importància del fenomen als Estats Units). El cas de Hamoudi Al-Rahmoun que, després de debutar amb Otel.lo, ha realitzat alguns episodis de la sèrie Cites, seria un exemple d’aquesta possibilitat.

Gràcies al seu treball inèdit de recerca, l’informe de l’ OPA ens ha permès accedir a establir alguns perfils d’aquests ‘debutants amb una sola pel·lícula’, on apareixen figures amb tipologies molt diverses que qüestionen l’imaginari únic del jove director o directora sense continuïtat. Una part d’aquests debutants d’obra única són dramaturgs i directors teatrals (Mario Gas, Carol López, Albert Boadella, Carlus Padrissa, Àlex Ollé o en un altre registre, Andreu Buenafuente) que han experimentat puntualment amb la realització televisiva o fílmica, però que han continuat amb el seu treball dramatúrgic com a centre de la seva activitat. També hi trobem artistes visuals d’altres àmbits, com el cas de Frederic Amat, Franc Aleu o Javier Mariscal, que treballen experimentalment en el cinema, les instal·lacions o l’animació com una extensió del seu treball creatiu. Dins de la categoria específica de professionals de l’audiovisual, hi trobem un seguit de guionistes (de Lluís Arcarazo a Albert Espinosa), muntadors (com Sergi Dies o Manuel Almiñana), productors (com Edmon Roch), directors de fotografia (com Xavi Giménez), que han fet alguna incursió en la direcció de llargs sense deixar en cap moment de tenir continuïtat en l’activitat en què es centren. Finalment existeix un grup que correspon exactament a allò que ens podríem imaginar que és un director debutant sense continuïtat: ¿per què Rafa Cortés no va fer un segon film després d’un debut tan interessant com Jo, per què Ariadna Pujol no va seguir explorant el camp documental de creació després de Aguaviva, o Fran Ruvira després d’Orson West o José González Morandi després d’haver obtingut el Premi Nacional pel seu documental Can Tunis? Són alguns dels casos clars de talent provat com a directors cinematogràfics, sense continuïtat per ara, per raons diverses, que s’han de tenir en compte per si són indicadors d’alguna tendència. 

El període analitzat en aquest estudi inclou algun dels moments més creatius de la història del cinema català. I això ha estat possible gràcies a la incorporació d’una nova generació de cineastes que han accedit a dirigir en un sistema industrial d’alta precarietat, amb la voluntat de renovar-ne els processos productius i la seva projecció. L’impacte crític internacional dels més reputats d’aquests nous directors és, a hores d’ara, un fet indiscutible. Un fet que cal atribuir a  diferents factors, el més important dels quals és la consideració dels debuts com un camp d’oportunitats, justament perquè del suport a les primeres obres han de sorgir els talents que la comunitat cultural no es pot permetre deixar perdre.